kiss

Aquesta tarda, en posar les claus a l’estàrter del cotxe, ha començat a sonar l’elèctric Kiss del Tom Jones (en realitat del Prince). No sé quina mena d’associació fa el meu cap, però sempre el confonc amb el cantant Robert Palmer. Més que atenta a la cançó, m’he passat uns minuts concentrada en esbrinar quin n’era l’artista que la cantava. No podia tancar els ulls per condensar encara més el meu pensament, doncs estava conduint, però segons abans que s’acabés Kiss, he donat amb ell. TOM JONES. 

Recordava la seva imatge de cabells ondulats i pell bronzejada, la del vídeo que m’he posat de nou en arribar a casa. Després, googlejant només Tom Jones, m’ha aparegut aquesta fotografia i aquest trio. 

6 d’abril del 1968, Hotel Flamingo a Las Vegas. En Tom, la Priscilla i l’Elvis. Imagino que el rei del rock& roll era un admirador dels rellotges de polsera, pel que veig a la imatge, on se’l veu examinant-ne un que duia el cantant gal·lès. 

Aquella nit l’Elvis havia decidit, malgrat les reticències del seu mànager, anar a veure l’actuació en viu del conegut com a Tigre de Gales. Després de passar-ho bomba, es van saludar molt amistosament al backstage. La nit es deuria allargar d’alguna manera, però això ja no es veu a la foto. I allà tampoc va cantar el Kiss, que va versionar l’any 1994. Què bona és!

dos records i una reflexió

Recordo que llegint “Pregúntale al polvo” del John Fante, una de les coses que més em va impactar durant la novel·la va ser la descripció de la irrupció d’un terratrèmol a Los Ángeles. Enmig d’una història d’amor no correspost, detalla magistralment com un fenomen de la naturalesa engoleix els moments quotidians de tota la població de la gran ciutat. El terratrèmol -com als protagonistes del llibre- em va enxampar per sorpresa, sense adonar-me’n. Em va traspassar el sentiment de por que sentien els habitants de la ciutat californiana en aquells moments que corrien desesperats pels carrers devastats un dia dels anys 20 del segle passat. És evident que l’escriptor d’origen italià ho va patir en les seves pròpies carns en algun moment de la seva vida.

Fa temps vaig fer un escrit al meu primer blog on narrava com em va corprendre la inundació de l’octubre del 94, quan tornava en bus de la universitat. Recordo amb precisió el trajecte que em va portar des de Cerdanyola fins a Granollers i posteriorment a Montmeló, les vies tallades del tren, el Congost ja desbordant-se i casa meva amb tres metres d’aigua per sobre dels seus fonaments. I el sentiment d’impotència d’una noia de 19 anys, llavors. La cabina de telèfon s’engolia les monedes de 25 pessetes mentre jo tremolava, intentant contactar amb ma germana Susana perquè s’arribés fins a casa de pressa i corrents. Seria incapaç de recordar, en canvi, quines assignatures havia fet a classe aquell dia. Ni què havia esmorzat. Ni com havia arribat al matí fins a Bellaterra. La memòria és selectiva i primitiva en la realitat. Rescata de l’arxiu els instants de supervivència i n’esborra el que li és superflu, per habitual i reiteratiu. 

És tasca del novel·lista recuperar la flaire de la torrada acabada de fer de l’esmorzar, o l’atac de tos de la protagonista durant la classe d’història de l’economia. El professor va mig desmanegat en la seva cinquantena d’anys. I si hi posa l’orella, també escoltarà la Tracy Chapman a dins del bus, mentre observa atònita per la finestra el cabal del riu a punt de desbordar-se.

el hombre del abrigo marrón

Premeu el play per escoltar el conte d'avui:




"El hombre del abrigo marrón" de Sherwood Anderson.

Veu en Off: Jèssica Roca.

escriure III

Quantes paraules dec portar escrites a La Bústia groga? Cent-setanta, dues-centes mil paraules? Què ho fa que per moments m'assegui a escriure impulsivament textos que adopten mil i una formes, ja siguin ficció o realitat? Algú diria que és fàcil. I ho és. T'asseus, mires a l'horitzó i les paraules vénen. Calles, parles endins i surt el diàleg.

El meu pare sempre diu que em va costar molt arrencar a parlar. Que fins als tres anys no vaig pronunciar ni una paraula. I de fet, recordo més el que he callat que no allò que he dit. La imaginació s'articula en silenci i no neix davant d'una pantalla ni de cap codificació estipulada. Creix quan observes i et preguntes, i quan sol trobes les respostes. Per això de vegades els textos són grisos, com un quadre poc definit on no s'hi aprecien les figures perquè no saps, perquè no vols, i d'altres són clars, lluminosos i ben contrastats, per on hi camines amb tota la seguretat del món.

La vida és així, polièdrica i plena de matisos, potser més contrastos segons es miri, i per tant les meves lletres també ho són.  Sovint expresso aquí una mena de diàleg interior que d’alguna manera és el que m’agradaria fer exterior. El dia de la presentació de Cinc dones de veritat, el pare d’una bona amiga se’m va acostar en acabar l’acte i em va dir: “Hi ha un capítol, el tercer, que quan el llegia era com si t’escoltés a tu parlant. Ben bé em feia l’efecte d’estar escoltant la teva veu”. Vaig somriure i li vaig donar les gràcies. “Sé a què et refereixes”, li vaig dir. És aquesta veu interior que va esglaó a esglaó un any determinat de fa deu o nou anys enrere. Que travessa un llarg passadís i obre el pany d’una porta cada matí quan encara és fosc. És el silenci que l’acompanya a aquelles hores i que transforma en murmuri, ordre o banda sonora. Com no s’ha de sentir la meva veu si estic farta d’escoltar-la! Repeteixo gestos i escric en primera persona sempre que tinc l’oportunitat. No dic que fer-ho en tercera sigui de covards -ho he fet-, però el jo m’acosta a la realitat. A la meva realitat.

Com vivim, sinó, la nostra vida?  Més enllà dels nostres pensaments, la de diari, i ja ho he dit altres vegades, és l'única que de debò existeix. I a aquesta em remeto quan escric.

Ara tancaré aquest arxiu sense saber encara què fer-ne. Avui no m’obsessiona res d’això. Si escric -com visc- vull fer-ho tan relaxadament com puc.

El meu fill Llibert va dibuixar un pòster que té penjat a la nevera de casa que diu:

‹‹No trenquis el silenci si no és per millorar-lo.›› Ludwig Van Beethoven.

La seva música el millora i molt. 

breu resposta a un e-mail

M’escriu R. des de Londres per preguntar-me si estic escrivint alguna cosa, que li estranya no estar llegint res meu aquests dies. En unes hores agafarà l’avió a Gatwick per tornar cap a Barcelona. Li responc al cap d’una hora i mitja, quan veig a la bústia d’entrada el seu correu. 

‹‹Vam tornar ahir d’uns dies de descans a Calafell. No he escrit gens. He estat llegint molt la Mary Beard i la seva antiga Roma, súper interessant i instructiva per a tot el que està passant aquí aquests dies. Passa que amb aquestes mogudes posar-me a escriure sobre qualsevol cosa pot semblar una frivolitat, i quan l’assumpte toca os en la base social i política com ho està fent ara, se me’n van una mica les ganes. Però li he estat donant voltes, no et pensis.›› 

La llum semblava perfecta el vespre de dissabte, després d’una pluja torrencial a l’autopista que amb prou feines em va deixar veure les línies divisòries dels altres carrils. A les 19:00 hores el cel s’escapçava en un ventall gris, violaci, rosat i ataronjat digne dels millors capvespres al Pacífic sud. Llegeixo al sofà, sota una petita reproducció de la “Noia a la finestra” del Salvador Dalí, unes línies que em transporten fins la dècada dels anys 50 abans de Crist, quan Juli Cèsar sotmetia milions de persones durant les campanyes de la Gàlia, al nord, on es creu que un milió varen morir en el procés de la contesa. Relata Beard: 

En examinar aquest període , els historiadors romans lamentaven la gradual destrucció de la política pacífica. La violència era un instrument polític que es donava per fet. Les restriccions i convencions tradicionals es van anar descomponent una a una, fins que les espases, els garrots i els disturbis van reemplaçar les urnes. Al mateix temps, seguint a Salust, uns quants individus d’enorme poder, riquesa i suport militar van acabar dominant l’Estat, fins que Juli Cèsar va ser oficialment nomenat “dictador perpetu” i al cap d’unes poques setmanes el van assassinar en nom de la llibertat. Quan es desbudella la història fins als seus fonaments més bàsics i brutals, veiem que consisteix en una sèrie de moments i conflictes clau que varen conduir a la dissolució de l’Estat lliure, en una seqüència de moments crítics que van marcar etapes d’una progressiva degeneració del procés polític i en una successió d’atrocitats que durant segles van poblar la imaginació dels romans. 

Quan tanco el llibre, em fa l’efecte que la història és com un bucle, penses que va cap endavant, lineal en el temps, però les dades et demostren que va en paral·lel, amb fets que es poden tornar a repetir. Com diu la catedràtica anglesa, “la història ens ensenya a observar en profunditat, però no et dóna respostes.” 

Ignoro si a hores d’ara R. és a l’avió. R. treballa amb mi i escriu quan no pinta quadres sota el pseudònim de vidamía. 

"Noia a la finestra", Salvador Dalí, 1925. 

devia ser primavera

Rere la finestra hi ha una nena, juga a observar i mentre observa veu com els moviments més insignificants es fan grans. El ràpid aleteig dels pardals s’alenteix i el gat que enfila veloç pel tronc del pi s’hi queda hores que es fan eternes fins que el gos, cansat de bordar, gira cua i desapareix cap al final del camí. 

Mentre juga a observar, la nena es queda quieta, immòbil, és una manera de fer-se invisible, amb el poder que li atorga aquest estat. Se li aguditzen els sentits i es fa gairebé omnipresent. Una dona camina pel parc quan els rajos del sol travessen l’iris verdós de la nena. Em penso que només espera que transcorrin els minuts. El tren passa lent i desapareix. De fet fa un sotragueig ràpid, que dura uns quaranta segons, però les seves pupil·les veuen tots i cadascun dels passatgers que hi van a dins. Li ha semblat escoltar el clic de la màquina de picar bitllets del revisor. Al seu davant s’hi asseu un noi de cabells llargs, llisos i castanys, que duu uns auriculars a les orelles. També ha vist una dona d’uns quaranta anys que la mirava per la finestra. Ha somrigut en veure que la nena l’observava i li ha fet un gest amb el palmell de la mà. La melena arrissada de la dona es va allunyant, sembla que encara somriu però ja no la veu. Just en aquell moment el sol de la tarda es reflecteix sobre els vidres dels vagons, que es mouen ràpidament, i el seu reflex il·lumina de manera intermitent el rostre de la nena, que es queda absorta esperant el final del darrer vagó. Tot passava llavors. La llum, el tren, el gat que baixava, el gos que tornava, els pardals que s’aposentaven, la dona que passejava. Callava i pensava. 

A la tarda, quan la cortina del sol rogenc cau 

Cada moviment que segueixo amb la mirada 

Queda fixat en la fina línia de l’horitzó. 

Els minuts es vesteixen amb ales 

Una ombra de dona i petjades 

Pensaments amagats corren dins d’un vagó. 

Se’n van. 

(...) 

Devia ser primavera. No recordo ben bé com seguia aquell poema. Recordo el color del cel, vermell, i l’estació al seu inici. I la pinassa que queia al repeu de la meva finestra. Aquells pins han crescut una barbaritat, i la Mixirres va morir fa uns vint-i-cinc anys. Recordo intacta la seva mirada felina i el ronc que feia quan es fregava per entre les meves cames. El boxer del veí mai va arribar a enxampar-la. 

En realitat, el poema només era una excusa per recordar tot allò. 

un pensament, un somni i una lectura

Avui m’he aixecat pensant-me que era divendres, és clar que ahir era dijous fins que vaig creuar la porta de l’oficina pensant-me que era dimecres. És una cosa molt típica entre els del calendari gregorià, equivocar-se de dies abans de posar els peus a terra o de que soni el despertador o de creuar la porta de l’oficina, fins i tot, després de menjar-te la torrada amb melmelada de dissabte creient-te que només tens deu minuts per vestir-te i anar a la feina perquè és divendres.

De totes maneres –i tornant a l'inici- he aprofitat el matí com si fos un diumenge. He tingut temps de reflexionar en silenci i de llegir dos capítols del llibre del Carl Sagan, que és una bona manera d’aprofitar les hores d’insomni. Ahir, per exemple, em vaig llevar sobresaltada de matinada quan somiava que em tragava una mena d’ullal animal i se’m quedava travat a la tràquea minuts després d’haver-me despertat. Fins que no vaig llegir algunes pàgines de El món i els seus dimonis, no me’l vaig acabar d’empassar. L’astrònom americà, divulgador científic en vida tot i que sota el meu punt de vista un gran humanista en la seva globalitat, sempre em dóna respostes a preguntes que a vegades m’havia fet sobre l’Univers, em fa ballar el cap al voltant d’aspectes de la nostra societat actual sobre els quals no hi havia parat atenció, m’emociona i fa que m’adoni de la petitesa de la nostra espècie. En aquest llibre fa un profund raonament contra tot allò que soni a superstició i pseudociència, però sobretot és una defensa –en la línia del seu pensament- del mètode científic com a eina fonamental per fer avançar  les societats. M’encanta la seva atomicitat del coneixement, citant, explicant sempre vida i obra dels seus mestres predecessors i coetanis. I quan parlo d’atomicitat em refereixo a que té una manera d’explicar les coses que fa que et vinguin ganes de saber més, de cercar més, et desperta la curiositat i és aquesta visió tan àmplia de la realitat, Universal en el sentit còsmic i terrenal en el sentit emocional del terme, que m'agrada tant. Ell fa càlida la ciència, resumint de manera molt planera.

Dins del seu sentiment ateu de l’existència, amb el qual m’identifico plenament, m’agrada destacar aquest paràgraf que he llegit a la pàgina 225 i que trobo d’una sensibilitat extraordinària envers els seus pares. No és l’únic en què parla d’ells, però copsa molt bé el seu sentit pragmàtic de la vida.

Els meus pares van morir fa anys. Jo estava molt unit a ells. Encara els trobo a faltar moltíssim. Sé que sempre serà així. Anhelo creure que la seva essència, les seves personalitats, allò que tant vaig estimar d’ells, existeix -real i veritablement- en algun altre lloc. No demanaria gaire, tan sols cinc o deu minuts a l’any, per exemple, per parlar-los dels seus néts, per posar-los al dia de les darreres novetats, per recordar-los que els estimo. Hi ha una part de mi – per molt infantil que soni- que es pregunta on estaran. ‹‹Us va tot bé?››, m’agradaria preguntar-los. L’última paraula que se’m va ocórrer dir al meu pare en el moment de la seva mort va ser : ‹‹Cuida’t.››

A vegades somio que parlo amb els meus pares i, de sobte, immers encara dins l’engranatge del somni, s’apodera de mi l’aclaparadora constatació que en realitat no van morir, que tot ha estat una mena d’horrible error. Per fi, estan aquí, sans i estalvis, el meu pare explicant acudits dolents, la meva mare aconsellant-me amb tota sinceritat que em posi una bufanda perquè fa molt de fred. Quan em desperto emprenc un breu procés de lamentació. Senzillament, alguna cosa dins meu s’afanya a creure en la vida després de la mort. I no té el més mínim interès en saber si hi ha alguna proba contundent de si existeix.

Així doncs, no me'n ric de la dona que visita la tomba del seu marit i parla amb ell de tant en tant, potser en l’aniversari de la seva mort. No és difícil d’entendre. I, si tinc dificultats amb l’estat ontològic de la persona amb qui parla, no importa. No es tracta d’això. Es tracta de que els humans es comporten com humans.

Possiblement demà em desperti pensant-me que és dissabte i em prepari les torrades amb melmelada encara que sigui divendres. Però la lectura de primera hora no me la treu ni el calendari gregorià.