Devia ser per Reis de l’any 1986. La tieta Cèlia em va regalar unes sabates tipus derby en pell de cocodril de color marró xocolata. Les havia comprat al Corte Inglés. Eren d’un estil molt francès, com molts dels gestos i l’estil garçon de la tieta. Un garçon molt femení i molt a l'avantguarda. S’hi va passar un temps a París i allà va conèixer la germana de qui seria el seu marit fins que va morir. Les sabates les vaig estrenar amb tota la il.lusió del món el primer dia de curs després de vacances de Nadal, també perquè les nàutiques que tenia blau marí ja se m’havien quedat petites i aquell nou parell em resoldrien les caminades fins a l’escola de part de l’hivern i també de la primavera. No recordo si duia pantalons o vestit aquell dia. Probablement portava els llibres de naturals i llengua guardats a la motxilla que duia penjada a l’esquena. Recordo la professora de naturals, la Pilar, que aparentava ser més seriosa del que era en realitat. I potser algú em dirà el nom del de llengua castellana, se m'ha esborrat, però no el seu nas, semblava el nas d'un boxejador, així com trencat en alguna baralla, i a més, l'home era corpulent i imposava, almenys als que eren a la darrera fila de xerrameca. Tant m'era, jo m'asseia al davant a veure què explicava. El cas és que duia les sabates posades, ho sé pel fet que explicaré ara. Jo anava xerrant amb dues amigues més amb qui baixava pel carrer dels pins fins a la cantonada del carrer Vic. Aquell trajecte em semblava llarg. Però no ho era. Quan ets nen tot et sembla lluny i gran i les distàncies i els minuts s'estenen molt, passen infinitat de coses en un espai que en realitat és curt. Però ho vius amb tota l'atenció del món perquè en aquell moment tu l'estàs construint el món. Tot d'una vaig escoltar una altra nena que reia al meu darrere. Una veu aguda que deia: mireu, mireu quines sabates més lletges que porta la del mig! I es partia de riure. Les altres que l’acompanyaven ho van fer amb menys entusiasme que ella, però també la imitaven.
La del mig era jo.
Vaig fer com si no l’escoltés. No em vaig girar ni un mil·límetre i vaig seguir amb la conversa, no recordo al voltant de què perquè me la va esborrar aquest fet. El més transcendent que tenia en aquell moment era el Doctor Slump que feien a quarts de sis i les classes de ballet dels dimarts i els dijous a la tarda. I si hi havia algun amor platònic incipient a la classe, jo almenys, ho portava en el més absolut secret i anonimat. Era una edat en què no teníem mals de cap i suposo que precisament per això aquella nena se’ls buscava a fora. Es deia Maite. Això sí que ho recordo. Vivia a prop del bar on hi teníem l’habitatge també, i un dia que jo passava pel seu portal va tornar a riure’s de mi, llavors no de les meves sabates perquè no les duia. Li vaig fer el mateix cas que la tarda que sortíem de l'escola, és a dir, cap.
Després d’allò no em va tornar a dir mai més res, suposo que se'n deuria cansar, tot i que en el meu interior em preguntava què havia portat aquella nena a tenir aquella fixació en mi si ni tan sols em coneixia. Quan no havíem creuat ni una paraula. No li vaig guardar cap rancor. De fet, vàrem coincidir a batxillerat i teníem amigues en comú, i llavors em saludava molt correctament pels passadissos. Tampoc ens vam arribar a conèixer. I Imagino que les sabates dels altres ja no li semblaven significants perquè tenia altres preocupacions. Les pròpies de l’edat adulta de buscar-se nòvio, treure's una bona carrera per treballar, casar-se amb aquell nòvio que s'havia buscat i tenir fills. Això en el millor dels casos. No ho sé, li vaig perdre la pista, però m'encanten les sabates tipus derby. Ara en tinc unes altres en pell girada de color blau marí de la Camper i del dia que les vaig comprar tinc una altra història, però és massa trista i no la vull explicar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada