de sensibilitats

De sensibilitats obertes

Queden aquelles notes de la tieta

I unes llàgrimes després

Quan la imaginàvem.

La mare que la cantava

I en Serrat que ens la recordava.

De sensibilitats que tornen

Passats de corbes escarpades

Sota muntanyes nevades

Sobre el mar enrabiat

Paisatges pintats en vida

Guardats sobre olis en teles.

De sensibilitats gravades

Un grapat d’emocions

Que escoltàvem al vent

D’un saxo que ens definia el moment.

Com una font que brollava.

Soroll de corda.

De suau líquid infinit.

El so irreprimible de la felicitat.

De sensibilitats que queden

Fines prestatgeries

Catàlegs oblidats

Armaris derrotats

I sons en la memòria

D’un castell enfonsat.

la plaça número 1

A les set del matí del dia següent un golf vermell aparcava a la plaça número 1. La plaça del director general de De Müller. D’ell sortien uns ulls robòtics, sota un cap rossenc i engominat, un jove encorbatat, ben vestit, fora de sí, dins d’un cos que no era seu. Les seves cames travessaven la fàbrica de sòls color plom, sostres alts i escassament il·luminats a aquelles hores. L’Esteban embalava unes peces en aquell moment. La Vicky, l’administrativa de magatzem, preparava uns albarans que havia de donar a l’Esteban. Lluïa tan sexy com sempre, amb els seus llavis ben vermells, la seva minifaldilla negra i un escot pronunciat. A la màquina del cafè, dos operaris feien una pausa amb rostres resignats i el tallat que anava gola avall. Tots el van veure passar. Tots el coneixien però no el van reconèixer. Passava impassible, fred, sense saludar, sense veure ningú, sense ser ell, amb uns ulls blaus que li havien prestat aquell matí. Les cames d’en Pep Amigó, operari de la secció de fibres, es teledirigien a la zona d’oficines fins al despatx del director general. Seia a la seva cadira, també. 

- Avui mano jo. Sóc el director! Jo sóc Napoleó!- i es posava la seva mà dreta a dins l’armilla de llana, entre els botons del mig, a l’alçada del ventre. 

Però no apareixia el batalló obeint les seves ordres. Al seu davant, els camps de Waterloo amb el duc de Wellington i el mariscal Von Blücher que intentaven fer-lo enrere. 

- Deixeu-me, jo tinc el mando! Aquí es farà el que dic jo!- apartava bruscament els braços del duc i del mariscal. 

L’irlandès i el prussià miraven de calmar-lo. 

- Està bé emperador, obeirem les seves ordres, però primer calmi’s, així no podem lliurar una batalla- era l’Esteban, en Wellington als ulls d’en Pep, que havia seguit les seves passes fins a les oficines. 

- Sí, pactem una treva abans de seguir, va...- el mariscal, vull dir l’Eusebi d’informàtica, tenia una ja edat i més tables per saber com dirigir-lo. 

- Ara anireu a fàbrica i quan vingui el Dr. Schmidt l’agafeu d’hostatge i li dieu que ara sóc jo el director!- es treia la mà de sobre el ventre per aixecar-la ben amunt, amb el dit índex enlaire, amb to amenaçador. 

Mentrestant una ambulància s’acostava ràpidament fins a la fàbrica. Eren quarts de vuit del matí, jo deixava el Fiat a l'aparcament número 64, com sempre. Em vaig estranyar en veure el Golf en comptes de l’Audi de l’Schmidt a la plaça número 1. “El deu tenir a reparar, serà algun de substitució...” vaig pensar. 

Sortia del meu cotxe quan l’ambulància ja era a la porta, davant les escales d’accés a les oficines. Les seves llums taronges il·luminaven intermitentment el rostre de l’Esteban, que estava plorant, espantat. L’Eusebi mostrava una seriosa preocupació sota la seva barba ja canosa. Anava fent que no amb el cap. Tres homes amb bata blanca agafaven en Pep que es resistia, els ulls se li envermellien sense sortir-li ni una sola llàgrima i cridava: ”Traïdors, traïdors! Heu traït la vostra pàtria! El vostre emperador!”. 

Els seus braços quedaven entrecreuats, enganxats al seu cos, lligats per una camisa de força. Seguia agitant-se de manera agressiva. No vaig poder veure com l’injectaven l’haloperidol. Ni com s’adormia en un no res. El van portar a Sant Boi. 

Per un instant em va venir al cap la consulta amb aquelles dones esperant-se a fora sense cap somriure al rostre, amb semblants lacònics i deixadesa en les robes, en les ànimes, en la vida.

el tonto

Premeu al play per escoltar el conte d'avui:







Autor: Sherwood Anderson

Veu en off: Jèssica Roca

el gran azul

Ahir, els nens i jo, miràvem El gran azul, el quart dels set episodis que formen part del documental de la BBC Blue Planet. Durant una setmana i a dies intercalats, també hem estat veient atentament els tres primers. Des de l’onada més superficial fins al substrat més enfonsat de les foses Marianes, res del que passa a la gran massa oceànica et deixa de sorprendre. Tots i cadascun dels moviments marítims signifiquen eclosió de noves vides, d’infinites, primitives i desconegudes formes de vida que instintivament lluiten per sobreviure. Al final del primer episodi no vaig poder reprimir les llàgrimes. Els lleons marins de l’Antàrtida quedaven atrapats en la trampa mortal del desglaç dels Pols. Les mares s’aferraven a les seves cries sense blocs de gel on poder-se protegir. Quedaven surant dins del mar fins a enfonsar-se, sent presa fàcil d’orques i ossos polars. 

Dos migdies enrere, després d’una conversa telefònica, em va donar per pensar en l’elasticitat de la vida. No de la vida a través dels anys, que aquesta ja és evident i conforma el gruix del nostre camí biogràfic. Si no en la que som capaços de percebre nosaltres mateixos en cadascun dels minuts dels nostres dies. A vegades penso si només som realment nosaltres quan dormim. La resta del temps el passem canviant d’estats d’ànim, despertant-nos com a essers vitals que s’acosten al màxim a algú com aquell que ens precedeix en la vigília, i relacionant-nos amb altres éssers que només són realment ells quan dormen i també canvien d’estat d’ànim i es desperten sent éssers que s’acosten al màxim a aquell que els precedeix en la vigília. Després, la realitat de la pausa del dinar, em tornava a altres converses que escoltava de manera passiva, com les escolto sovint abans de tornar a la cadira de l’oficina. 

Ahir, cap al final de El gran azul, una família de calderons viatjava trista per les fredes aigües del mar del Nord. Una mare s’aferrava a la seva cria recent nascuda. Estava morta. Feia dies que la portava agafada per la boca i no volia desprendre’s d’ella. Probablement havia mort intoxicada per la llet materna, contaminada a causa dels vessaments tòxics que es llencen al mar. Em van colpir les reaccions instintives del lleó marí i del cetaci, perquè ho van fer de la mateixa manera que ho hauria fet una mare en aquella situació: protegint els seus fills, arrossegant el dolor de la trista pèrdua. 

Després, marxàvem a dormir. 

Des que era nena, la introspecció sempre ha estat per mi una manera d’entendre el món. D’entendre’m a mi mateixa. Aquells minuts elàstics de què parlava abans en què, com en una pel·lícula, les imatges s’aturen i pots analitzar-les fotograma a fotograma a dins del teu cervell. Ja sigui després d’una conversa telefònica o d’un documental sobre la vida als oceans. 

el bus 274

De què té gust el Camembert? Pensava per a ell mentre se li omplia la boca de gust a herba fresca, fruites del bosc i terra humida. Ningú no el vindria a buscar aquella nit. Les seves mans tallaven amb cura infinitats de daus de Camembert que posava després sobre unes llesques de pa torrat feia tres minuts. Encara era calent. La clau estava en que el formatge s’adherís a la molla cruixent, una mica fos, i després posar-hi dos nabius al damunt com a colofó. En preparava tres-cents com aquells. 

Després vindrien els de mousse de paté d’ànec amb avellana, els de salmó amb caviar de Beluga, els d’anxoves marinades amb pebrots del piquillo, i els vol-au-vents farcits de gambes i xampinyons. Tres-cents de cada amb cadascuna de les seves mans. L’Eloi els preparava a consciència sense aturar-se a pensar més enllà dels colors i dels sabors que el transportaven a terres molles, oceans freds i boscos plens de fulles com un mar de tardor. Ningú no el vindria a buscar aquella nit. L’office d’acer inoxidable començava a semblar un puzle comestible que encaixava a la perfecció. En Marc era l’encarregat de la sala i hi entrava a fer una ullada.

- Estaran perfectes per quan comenci el sopar. Fas alguna cosa demà?

- No, la veritat és que no tinc ningú que m’esperi. Vindré a fer unes hores, també, pel dinar. 

- Aquests dies les paguen bé, no et podràs queixar- el Marc es col·locava la corbata a lloc i agafava un tros de salmó que acabava de tallar l’Eloi- Umm! Textura ferma i greixosa, amb gust de poma i fusta de noguera. 

Després s’eixugava els dits al davantal que duia posat l’Eloi i se’n tornava cap a la sala amb cara de satisfet. 

Les mans de l’Eloi seguien tallant el salmó noruec. Portava uns guants de làtex que es va treure en acabar. De la mateixa manera ho va fer amb el davantal, que va deixar plegat a dins d’un calaix, i la gorra que cobria la seva cabellera espessa, negra i rinxolada. Els seus peus començaven a mullar-se, igual que el seu rostre cafè amb llet, quan la neu de la nit de Nadal es convertia en aiguaneu uns metres per sota dels blanquinosos estratocúmuls que havien cobert París durant tot el dia. Al seu darrere havia deixat el soroll de la sala, amb llums de cristall que il·luminaven els caps lacats a les perruqueries aquell vespre. Els somriures estàtics emmarcats per aquelles dates al calendari. L’Eloi no somreia. O almenys no ho feia a la manera estàtica, com aquells comensals llustrosos del restaurant. Tampoc escoltava el murmuri que havia deixat a les seves esquenes. No l’esperava ningú aquella nit. Pujava al bus 274 de les 00:00 hores que el portava fins a Saint-Denis. Va seure a la primera fila per evitar marejar-se, com sempre. Al seu costat un home contestava el mòbil que sonava feia estona. Anava begut. Completament begut. “La nit de Nadal? No, nena, avui no és nit de Nadal! Però què dius dona! Anne-Marie? ANNE-MARIE?? Vah, ves a prendre pel sac...” llençava el mòbil per la finestra i girava el rostre cap a l’Eloi. “Dones...! No et casis mai, noi!”.

En aquell moment passaven per la rue Médéric, i l’Eloi esbossava en una petita llibreta l’edifici de l’escola d’hostaleria on ell havia estudiat l’any anterior. Va mirar l’home de reüll i va somriure. 

- Avui ja es Nadal senyor, i tenia sort que algú l’esperés. 

- Pari el bus! Ehhh! Pari el maleït autobús ara mateix! L’Anne-Marie! el telèfon, allà, allà, que no el veu!

- Ja vaaa! Coi de borratxo! Baixi d’una vegada, home!

El conductor anava fent que no amb el cap. I mirava pel retrovisor quan ja deixava enrere la rue Médéric. Al paper, en carbonet, un edifici modern d’obra vista s’alçava amb volves de neu al seu davant. S’hi intuïa la foscor de la nit al seu damunt, i els maons ben perfilats a les cantonades i la part alta, amb les finestres de les aules que reflectien la llum al carrer del seu interior. Tot era un joc de llum i ombres fet amb el llapis que duia el jove a l’interior de la llibreta lligat amb una goma. En aquell moment, l’Eloi no pensava més enllà d’aquell traç fet amb les seves mans. En res més que en el dibuix que estava creant. ÉCOLE D’HÔTELLERIE, indicava un rètol en un metacrilat de l’entrada. Allò també es perfilava bé al dibuix quan el va acabar. 

- Noi, ja hem arribat a Saint Denis, és aquí on anaves, oi?

- Sí, sí... – va arrencar el full de la petita llibreta i li va regalar- tingui, per vostè, que passi un Bon Nadal. 

El conductor es va quedar mirant el dibuix i es va quedar parat. Cap passatger li havia fet mai un regal abans. 

- Tens talent noi. Moltes gràcies, jo el passaré a l’autobús carregant espècimens de tota mena, ja ho veus! I tu?

- Jo el passaré assaborint la terra, el mar i els boscos. Tampoc m’espera ningú. 

I va baixar de l’autobús passats trenta minuts de la mitja nit. Encara queia aiguaneu sobre París. 

tinc un gat sobre el capó del cotxe

Tinc un gat sobre el capó del cotxe. Em mira com si volgués dir-me alguna cosa i toca la lluna davantera amb una de les seves potetes. És ros i del carrer. Acabo una conversa i penjo el telèfon que deso a la bossa de mà. El gat ja no hi és a sobre del capó. Engego el cotxe i enfilo cap a Sant Antoni. Als peus, unes sabates de saló premen ara l’accelerador. Amb elles he entrat a una petita biblioteca que hi ha a l’edifici del Lledoner, i allà he parlat de Ni un gram a una noia que em gravava mentre em mirava per un visor. Del quan, del com, de l’abans i del després. L’escriptura ja ho té això. Vas amb una idea al cap i, si t’hi fiques, pot acabar sortint-ne una novel·la. Feia una calor tremenda a dins la sala. Intentava parlar entre el micro, la calor i l’enorme soroll que venia del passadís de la tercera planta. Eren unes velles que anaven a classe de Pilates. Tenien més de setanta anys. O vuitanta, això segur. Les havia vist abans com pujaven per l’ascensor quan esperava la periodista a l’entrada. He estossegat quatre vegades mentre m’esperava i la recepcionista s’ha acostat a donar-me un caramel d’eucaliptus. Moltes gràcies, acabes de salvar-me el coll, ets molt amable. 

El gat, aquell que hi havia sobre el capó quan he començat el relat, estava prenent el sol enganxat a la roda d’un cotxe que hi havia al pàrquing de sorra quan he arribat. No recordo el model ni la marca. Però sí el gat que m’ha vist aparcar amb les sabates de saló. No són especialment còmodes aquestes sabates, però sí si les comparo amb les sabates de seguretat que m’havia tret feia només una estona, quinze minuts abans que em veiés el gatet ros. 

Avui era un dia especial. Tocava jornada de seguretat a l’empresa. Ventava fort a fora, el vent m’arremolinava els cabells i me’ls duia tots a la cara. El vent era fred. No gèlid, fred. Era la primera vegada que venia, ell. Un bomber ens ensenyava com apagar un foc amb un extintor de CO2. Té, prova-ho tu. I he disparat el gas sobre un foc que l’home anava encenent a distància. Allà, jo ja duia posades les sabates amb la puntera metàl·lica. Segures però incòmodes. I els dits dels peus que tocaven la puntera estaven totalment adormits. Era l’últim dels quatre tallers que han impartit durant la jornada. Al meu grup hi havia un treballador que assegurava haver fabricat aquell extintor amb què apagàvem el foc. Exactament aquest? Sí, és clar. Ha dit tot orgullós. Vaig treballar 33 anys a l’empresa que els feia. El bomber se’l mirava de reüll. No s’ho acabava de creure. Jo sí. Tant l’un com l’altre arrossegaven unes panxes importants. L’un reia en excés. L’altre fregava l’antipatia. Asseguda al meu costat, la cap de finances ha dit que se sentia expectant. Era al taller de coaching emocional. També duia les sabates de seguretat posades. A aquelles hores, quan els dits dels peus començaven a adormir-se’m, he dit: avui estic tranquil·la. I he pensat, va, que només et queda una hora per posar-te les sabates de saló. 

Tot això, una mica abans que aquell gat de carrer volgués saber res de mi. Em pregunto què voldria.

coses que sí V

Les flors. Vull dir, els rams de flors per alçar-me l’ànim. Si fan olor, com les roses silvestres, millor. I no. No estan demodé. 

El mar al novembre, també.

El corrector del Word. No és infal·lible, però, ai! Quina tranquil·litat quan dubtem en aquella ela geminada o ens subratlla en vermell un barbarisme que donaríem per bo i avall. 

No me’l puc deixar. Els contes del Sherwood Anderson. Bellíssims, intensos, inquietants. Quina manera tan magistral de descriure la ment d’algú que encaixava poc en l’Amèrica profunda de principis del XX. A mi m’encanta. Per cert, ell va ser el mentor d’en Hemingway i d’en Faulkner. L’autor de “El viejo y el mar”, un cop va assolir l'èxit com a escriptor, el va ridiculitzar titllant en Sherwood de pretensiós i poc acurat en els seus textos. En Faulkner, en canvi -i malgrat la seva fama d’home esquerp-, li va estar agraït sempre. Jutgeu vosaltres mateixos. 

Tenir ganes de tenir ganes d’escriure. Charles Bukowski deia a la seva novel.la Women que un escriptor sempre sap quan ha de parar d’escriure. Fa un temps que per qüestions vitals em trobo en aquesta fase. Entre mig d’aquest parèntesi podria parlar de supervivència, poder d’observació, recuperació de la memòria biogràfica, reordenació dels sentits i consecució de l’instint. Totes elles coses bàsiques perquè flueixi la bona escriptura i les bones històries. 

Els dibuixos a retolador i les aquarel·les del meu fill Llibert. Té una traç net, rodó i profund. Té devoció pels continents o pel Cosmos. A vegades em recorda al Jon Lomberg. En la pintura sempre ressalta un missatge esperançador, global, el seu concepte del món és molt universal i futurista. 

El Last Dance de la Donna Summer. Sempre.