Podria ser aquella del Fistful of love de l’Antony
& the Johnsons
I no quedaria bé parlar de les orelles del teu pare
Quan ja no hi és
Però l’esperit dels morts és a les mans
A la veu, a la cadira, com s’asseia
I a les respostes ocurrents amb els ulls oberts com a plats.
La llum pot canviar d’un moment a un altre
I el blanc engoleix el sol
És una primavera estranya
Que s’ha colat a l’hivern
Ara que és Nadal
I els nens entren en aquella edat també estranya
En què l’adult es cola en la infància
I es menja tota la innocència.
I l’adult preguntant-se què ha de fer
Perquè no tornarà a ser nen.
El temps engolint-se a ell mateix
Per tornar a ser temps.
I si canvies d’himne? És fàcil:
L’hivern de Vivaldi menjant-se
El Fistful of love. La vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada