diumenge, 3 de novembre de 2019

la llum de la melancolia



Estirava el braç dret cap a la dreta i, amb un suau gest de canell, tornava cap a l’esquerra, repassant amb el pinzell impregnat de rosa sobre la tela. Feia estona que aquella sortida havia desaparegut. Els núvols s’havien esvaït i quedaven dissolts entre un cel d’un blau anodí. Quedava al seu estudi una ampolla de coca-cola que es prenia durant les tardes, quan aprofitava per pintar les set i vint-i-cinc d’aquell dissabte de tardor. Havia oblidat recollir la notificació d’hisenda del dia anterior, serà la multa d’aquell dia a les rondes, va pensar. Ja hi aniré dilluns. Allò no encaixava entre els blaus terrestres ni els roses foc que havia de pintar. Li recordaven la seva infància al poble, els matins de torrades amb oli i sal i un silenci que mirava de plasmar en cada gest que giragonsava el pinzell amb els dits de la seva mà dreta. Va fer un altre glop de coca-cola. Sonava November rain, però a la pintura no plovia, mirava de concentrar-se en aquella imatge del dissabte. Demà ja no serà igual. Algú va trucar al timbre. Va preguntar des de l’interfon. 


- És vostè l’home del quadre que pintava la sortida d’aquest matí? 

- Quin quadre? 

- El que hi ha exposat a la sala dos de l’Orsay. 

- Perdoni, em sembla que s’equivoca. Pinto un quadre però no en surto a cap. 

- Disculpi, pensava que era vostè l’Arnau Pedrós. 

- I ho sóc, sí... 

El pintor va dubtar uns segons. Miri, passi i m’explica de què va tot això. Va entrar una dona de cabells curts i grisos. Era més jove del que en realitat aparentava. Li va donar la mà. 

- Sóc l’Enna, periodista del digital de cultura Blanc i negre. 

- Jo l’Arnau ... bé, ja ho sap pel que veig. Ve de París vostè? 

- Vinc de París -va ensumar la pintura i va fer unes passes cap a l’estudi on hi tenia la tela – li importa si... 

- Tot just vaig pel fons només, em falta donar relleu al plataner – la dona el va tallar. 

- És exactament aquest estudi. I l’ampolla de coca-cola i el cel amb els núvols rosats i allargassats fins a fondre’s ... 

- Perdoni, no s’estarà equivocant? Hi ha molts cels pintats per impressionistes. 

La dona va continuar sense escoltar-lo. 

- Els texans i els seus cabells rinxolats i morens. És el quadre que hi ha exposat a l’exposició del Gaudin. 

- Gaudin? – va riure discret- Va, dona! Però si va morir fa més de cent anys en Gaudin! I el nom? Com sap el meu nom? 

- Pel títol del quadre, “Arnau Pedrós recordant la seva infància al 2019”. 

El noi va seure de cop a la cadira. Va inspirar fons i va respondre: 

- Miri, no. No hi crec en viatges al futur, d’acord? Hi hauria algun altre Arnau Pedrós per la Polinèsia col·lega del Gaudin, no sé, fumaven molt aquella gent però tant com per viatjar en el temps no crec que... 

- Arnau, vaig buscar per internet i he mirat tots els registres possibles i l’únic Arnau Pedrós que m’apareix ets tu. 

- A veure... Ah, sí, i el detall del mòbil, sí, el mòbil amb la música de l’Spotify mentre pinto, surt al quadre? Perquè això sí que és impossible. 


L’Enna va rebufar i va treure’s el seu I-phone de la butxaca, l’Arnau la mirava arrugant el front i impacient. Va pitjar una imatge. Se la va mostrar. 

- Tingui. 

- No em tracti de vostè, que no sóc tan gran. 

- Doncs jo tampoc. 

- D’acord. Hòstia! No pot ser! I això és un Gaudin? 

- Està a l’Orsay, tu mateix. Vols anar-hi? 

- Uf, però què collons fumaven aquesta penya? – no deixava anar el mòbil i tenia els ulls oberts com a plats mirant la fotografia que la periodista li havia mostrat. 

- No ho sé, però està clar que l’home era un visionari. Crec que hi hauries d’anar... 

- Però, per què? 

- Ves-hi, l’exposició estarà fins a principis de desembre. Quan sigui el moment, em concediràs una entrevista? 

- De quin moment parles? 

- Té, la meva targeta, i recorda’t de mi, si us plau. 


L’Arnau va continuar amb la seva feina de comprador de materials químics per a la multinacional on treballava. Assistia al taller de pintura els dimarts i els dijous per les tardes i escoltava la rotenmeyer de professora que li havia tocat aquell curs. La dolça i creativa Kàtia havia marxat al seu Lió natal. Aquesta d’ara només feia que rectificar colors i impedir que els alumnes desenvolupessin la seva personalitat artística. A classe estava fent un nu a carbó de la Salma Pavek. Tenia la imatge d’una fotografia de l’actriu a la tablet repenjada sobre el cavallet. La professora va passar pel seu darrere i se la va quedar mirant. 

- És la teva nòvia? 

- Oh, sí, sí, la meva nòvia, i tant! 

- És molt guapa i molt jove, no? – anava repassant totes les corbes que s’intuïen clarament als pits prominents de la mexicana. L’Arnau va veure que no havia captat el seu to irònic. 

- És la Salma Pavek de joveneta, quan començava. 

- Ah, ohh, és clar. La teva nòvia... ja t’agradaria a tu... pse! 


Ja m’agradaria, sí, la rotenmeyer, potser li agradaria a ella. Almenys no m’ha rectificat res, aquesta vegada. Va marxar amb el dibuix de la Pavek sota el braç i amb el renec al cap. Feia menys fred de l’habitual per ser novembre. Portava una caçadora amb tela impermeable blau marí per si plovia. Va aturar-se a comprar un sushi al japonès que havien obert feia dues setmanes i va sopar amb les notícies posades. Era època de campanya electoral una altra vegada. Va apagar el televisor. Estava bo aquell wasabi, era més fi que el que venien al supermercat. Va veure la targeta de l’Enna penjada d’un imant a la nevera, quan va agafar una cervesa. Li quedava molt poc per acabar el quadre de la sortida de sol. L’havia signat per la cantonada inferior dreta A.P. 2019, tenia la mania de fer-ho abans de començar-los. El plataner estava perfectament pintat amb les enormes branques grises i les fulles aparentment marrons sobre aquells núvols color melancolia. Faltaven només les lleugeres ombres del matí sobre el terra, gairebé imperceptibles. La llum de la melancolia, el titularia. He d’anar a París a veure l’exposició del ditxós Gaudin, va dir en veu alta. No l’escoltava ningú. 

Aquell mateix dissabte es va enfilar en un vol de Vueling cap al Charles de Gaulle. Unes quantes turbulències i una coca-cola que li va fer passar el mareig. Van aterrar. Uber? Uber? Li va oferir un home color cafè amb llet a la sortie. L’Arnau era dels tradicionals. Va passar de l’Uber i se’n va anar cap a un taxi parisenc. El conduïa també un home d’origen tunisenc. À l’Orsay, s’il vous plait? Li va dir amb el seu escàs francès. Van trigar una hora en arribar, va pagar-li els 41 euros amb cinquanta que li va costar i els 12 euros de l’entrada a l’exposició del Gaudin als últims anys. Era un Gaudin més evolucionat, sense tants colors i menys exotisme. La sala era prou gran, molt il·luminada per la llum que entrava per unes claraboies del sostre. Hi tenien també alguna pintura coneguda de les seves dones polinèsies. I en un racó de la sala, il.luminat, estava el quadre. “Arnau Pedrós recordant la seva infància al 2019”. A sota, una petita explicació: visió del Gaudin al 1883 sobre un famós pintor català del segle XXI quan va rebre de mans d’un xaman de l’illa un quadre titulat de l’Arnau Pedrós “La llum de la melancolia”. 

L’estómac li va fer un tomb i el cor li va pujar a la gola. Va girar el cap, sota un focus, sobre la tela d’un metre per setanta centímetres estava el quadre que havia deixat inacabat a casa seva. Els núvols roses i allargassats fins a fondre’s, el plataner d’enormes branques i fulles marrons i el terra sense les ombres encara. I a baix la seva signatura més l’any 2019. No podia ser, però si era d’ell, per què estava inacabat? Va enviar-li un whats a l’Enna. Torno avui mateix. Quan ens veiem? 

Va avançar un dia la seva tornada, no podia esperar a saber què passaria. Tenia més dibuixos en carbonet i al seu estudi, penjats, paisatges de sortides i postes que li recordaven els moments passats viscuts amb els seus pares. Ells ja no hi eren. Quan va pujar a l’avió l’stick només s’havia quedat en enviat. Va apagar el mòbil i es va posar el cinturó enseguida. L’aeronau va agafar els 220 quilòmetres per hora però no es va enlairar. Seia a les butaques del davant. 

*Relat de ficció

Cap comentari:

Publica un comentari