Tenia la mania -sempre havia estat així- de començar a fullejar el diari per les pàgines d’economia. Havien passat només 4 dies dels atemptats a les torres bessones i totes les borses mundials s’enfonsaven. Regnava la incertesa als mercats financers i les paraules desacceleració, por i pèrdues encapçalaven tots els titulars. Vaig tancar el diari per deixar-lo al damunt de la barra.
- Pot agafar-lo si vol, està el món ben boig- vaig dir a un home que s’acabava de demanar un cigaló de Torres 5.
- Sí, i per rematar-ho en Rivaldo lesionat, tu!- vaig veure que ell l’obria per la secció d’esports- Ni en això tenim una alegria.
No m’interessava massa el futbol, però vaig fer-li un mig somriure còmplice i vaig pagar les 100 pessetes del meu tallat al cambrer. Crec que l’Ada, amb qui me n’havia anat al llit aquella nit, encara dormia. Una de les coses que més m’agradava d’ella era la tranquil.litat del seu esperit. Recordo la seva manera d’escoltar-me aquella nit de feia dos anys al concert dels Sopa de Cabra a Granollers. Tan atenta... L’Empordà sonava a tot drap i la gent l’entonava a l’uníson quan el Gerard Quintana ens oferia el seu micro des de l’escenari. Jo vestia còmoda, una samarreta de cotó blanca amb uns 501 nous, i l’Ada m’agafava per la cintura, entusiasmada pel moment, pels records d’una adolescència en què encara es trobava perduda. I llavors, va ser llavors quan es va girar sense pensar-s’ho per fer-me un petó als llavis. Discret primer, apassionat i tendre, després. Més tard van ser unes cerveses que necessitàvem fresques, per engolir-ho tot, coll avall.
Aquell dia va ser la primera vegada que una noia em feia un petó. No sabria com explicar-ho, però l’Ada tenia un no-sé-què de transparència en el seu tarannà i també alguna cosa de prohibitiva en el caràcter que m’enganxava. Vaig quedar amb ella quatre cops més després del concert. Després va desaparèixer per anar-se’n a un poble de la costa d’Irlanda un temps.
- Tornaràs?
- Me n’hi vaig per un temps indefinit. Què hi faré, poc importa.
- Saps que m’agradaria tornar-te a veure.
- Fes la teva vida, Clara. Seràs feliç amb l’Eric, n’estic segura.
Jo sabia que em deia allò per tranquil·litzar-me. En el fons, ella s’estava apartant. Jo estava a punt de casar-me i havia aparegut a la meva vida un àngel, una persona que em donava una pau que no havia sentit mai d’aquella manera abans.
- Té, emporta’t aquest CD, m’agradarà que l’escoltis de tant en tant i et recordis de mi.
- Ho faré- va acostar-se’m i va apartar-me els meus cabells pèl-rojos de la cara, va fer-me un petó intens- sempre m’ha agradat la teva cara pigada. No deixis de riure mai, eh? Com quan et faig pessigolles!
Encara tinc l’olor del quitrà d’aquell quinze de setembre impregnada al nas. L’Eric mai va saber res de l’Ada. Vull dir que ell es pensava que era una amiga de l’institut i prou. El catorze me n’anava a sopar amb ella, era l’excusa per veure’ns després dels seus dos anys d'estada a l’estranger. El deu va sonar el fix de casa. Un formigueig em va recórrer l’estómac quan l’Eric em va cridar per dir-me: "l’Ada al telèfon, sembla que ja ha tornat." Em tremolaven les mans.
Respira fons, respira fons, vaig pensar. Que no se’t noti tant... A ell, a l’Eric, el vaig conèixer un dia que em vaig quedar tirada a l’autopista, quan se’m va punxar una roda i es va aturar per ajudar-me a posar la de recanvi.
- No sé perquè no ensenyen a canviar una roda quan et treus el carnet, hauria de ser obligatori. Jo en sé perquè el meu pare me’n va ensenyar per si de cas, ja saps, coses de pares.
- De pares previsors! Bé que va fer -vaig mirar-li les mans, les tenia grans i força colrades per la seva edat – agafes la roda com si res, pesa molt, no?
- Estic acostumat a agafar fustes de pi a diari, faig de fuster amb el meu pare. Justament ara me n’anava a portar un moble que hem fet per a una casa dels Gorgs- em van mirar uns ulls grans i d'un blau profund que encara no havia vist entre tant enrenou.
- Doncs te’n dec una. Em dius el teu nom?
- Eric. Per L’Eric Clapton, els meus pares n’eren fans... Res, dona, un cafè per quan vagi més mudat i en paus.
Em va semblar una manera curiosa, si més no, d’acordar una cita amb un noi. I vaig assentir sense dubtar-ho ni un segon. Després ja van ser cites formals, tardes de cine, dissabtes de sopar i sexe, i una data de casament. Res fora del que s’havia d’esperar d’una relació com la nostra. Res, fins que va reaparèixer l’Ada un dia al taulell de l’ambulatori, quan va venir a demanar hora pel cardiòleg. Vaig treure’m les ulleres per aixecar la vista, ja cansada a les sis de la tarda i la vaig veure igual que sempre. Amb els seus cabells curts a l’estil garçon, castanys i desmanegats, i una camisa verd clar de fil semitransparent. El seu cos era magre i alt. I la seva mirada negra transmetia pau. Jo m’havia engreixat una mica, feia uns set anys que no ens havíem tornat a veure.
- Clara? Què hi fas aquí?
- Ostres! Ada! I tu?
- Jo vinc a demanar hora pel metge!
- Sí, és clar, quina pregunta! Jo farà un parell d’anys que tinc plaça fixa i aquí estic, ja veus.
- Doncs estaria bé que quedéssim un dia, no? Mira, si vols, aquest dissabte fan un concert dels Sopa de Cabra...
Després d’aquelles paraules hi ha algunes imatges que van i vénen i molt de silenci. Va seguir la vida normalment rere el taulell de l’ambulatori. Però mai del tot igual des de la visita de l’Ada. Hi ha un gest exacte en què comencem la vida normalment, però és al voltant d’aquests gestos que es mouen els imprevistos que la poden fer extraordinària sense voler-ho.
Vaig caminar per l’Avinguda St. Esteve després de deixar el diari a la barra, quan vaig escoltar la sirena d’una ambulància que corria asfalt amunt, amb una olor de quitrà, no sé si de l’estiu que encara quedava, que se’m ficava al nas. Vaig deambular feliç tot el matí pels carrerons mirant però sense mirar. No recordava les notícies d'economia, però sí la nit passada amb ella. Quan vaig arribar a casa l’Eric m’estava esperant assegut al menjador amb rostre seriós. Vaig pensar que segurament havia sospitat alguna cosa. I vaig pensar també en dir-li la veritat.
- No sabia que estigués malalta del cor, l’Ada- em va dir compungit- m’acaba de trucar la seva mare, ho sento.*
*Relat de ficció
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada