llegint a la rosalía

Ahir vaig estar fullejant les obres completes de la Rosalía de Castro, una edició joia del 1952 amb fulls prims i secs com el paper de fumar i un esplèndid pròleg de V. García Martí. Vaig entrar en contacte amb aquesta poeta farà uns setze anys, a través de qui en vida va ser la meva sogra, quan vàrem fer un viatge per terres gallegues, on ella hi tenia arrels. Recordo passar per Padrón, per davant de la casa on va néixer la Rosalia de Castro, quan tornàvem del que anomenen el Versalles Gallec a L’Estrada: el Pazo d’Oca. D’uns jardins verd profund per on perdre’s i seure a escriure poesia a la vora d’algun dels seus estanys. Propietat del Duc de Medinaceli, per cert. No ens vam aturar perquè era al final del dia i començava a ploure. Tampoc va caldre. La Pepita ens va portar per aquell viatge nostàlgic mentre parlava en un autèntic gallec, pels seus orígens celtes mirant l'oceà, els minifundis, els boscos i els cementiris on reposaven a terra avantpassats que es quedaven a les aldees. També als fars, com el del cap Vian, preciós, que tenyits de blanc per la permanent boira de l’Atlàntic, mai van veure tornar molts dels emigrants que marxaven a fer les Amèriques. Tendeixo a personalitzar els meus escrits i a allunyar-me d’allò polític, per filosofia de vida seguint els consells que un dia em va donar el meu pare, però in situ, és fàcil d’entendre la poesia d’aquesta escriptora del segle XIX, extremadament sensible no només al seu patiment, sinó també als de la resta de gallecs. Vaig versionar fa temps un poema seu per a la Bústia groga, Pra Habana, que pertany al recull de Follas Novas, on ja parla del sofriment de les dones gallegues que es quedaven soles, vídues, separades per sempre dels seus marits perquè havien d’emigrar i ja mai més tornaven. Hi ha en aquestes obres completes, en gallec també, un poema que forma part del seu Cantares gallegos que comença dient: “Castellanos de Castilla, tratade ben ôs gallegos: cando van, van como rosas, cando vên, vên como negros!”. Tot ell és un cant en contra de la supremacia dels castellans, un poema dur, aspre, que escriu sense contenir-se els dits de la ploma, que segurament avui no passaria la censura que l’estat imposa a alguns intel·lectuals i artistes. Doncs el poema és de l’any 1863, escrit per una dona gallega i publicat per una editorial madrilenya (Aguilar Ediciones). 

M’encanta llegir poesia de tant en tant, en Martí i Pol, Neruda, Lorca, Bukowski, Barral, Rosalia... Entendre les seves sensibilitats, és fàcil empatitzar amb ells, amb les seves enyorances, pèrdues i dolors puntuals (o permanents), tot i que he de dir que també m’agrada constatar aquest tipus de coses perquè em permeten comparar a través d’un poema trets d’aquella societat amb l’actual. Perquè després diguin que la poesia no serveix per a res.