coses que mai oblidaràs

Coses que mai oblidaràs. Llegeixo entre els meus dits als fulls setinats d’un catàleg de Tacchini. Són mobles, objectes necessaris per a la llar que ens reconforten la vida. Formes que s’amollen als nostres cossos. És diumenge i em perdo entre sofàs d’estètiques cases a Monza, cadires en pell i acer a lobbys d’hotels novaiorquesos, o taules en marbre polit i faig a espais industrials de Milà. Em perdo i m’hi recreo. Entre la llum natural que s'escola pels grans finestrals d’un aeroport, o les copes de cristall que brillen dins d'un office sota la llum càlida d’una làmpada globus de sostre. M’imagino històries disteses, converses afterwork, i esperes estèrils temps enllà -avui pendents sota els missatges del whats- sobre aquells sofàs als lobbys. Ha hagut sempre un no-sé-què en aquest tipus d’interiorisme contemporani, que em crida des de fa molts anys a projectar una vida relaxada que només em permeto els diumenges. Amb sort mig dissabte, també. I que m’encanta. Mai he deixat de connectar-me a aquest tipus d’hàbits, ni d’escoltar l’Alicia Keys un divendres vespre després de la setmana laboral, ni d'aturar-me a observar els quinze minuts de l'albada, que transiten entre la foscor i la claror perceptible, ni de cuinar impulsivament plats de tota la vida un diumenge al matí abans del tercer cafè, ni de fer el vermut amb els meus fills, justament perquè em connecten a aquelles coses tan simples que fan la vida més amena.