after eight

És impossible posar-se a escriure quan estàs refredat. Potser, vull dir. Impossible fer llargues caminades quan les cames et fan figa i el nas no et para de rajar. Pots llepar una Juanola, com la que m’ha ofert aquest matí una companya del departament, no pel meu propi bé, sinó per evitar escoltar les meves estossegades i així no haver-se de posar uns taps a les orelles. Em posa molt nerviosa! M’ha dit. Però els U2 seguien sonant a Rock FM, música celestial de fons, sí, i encara preparava alguna exportació aèria per a Egipte. Ni imaginar-me l’aeroport del Caire amb aquest cap emboirat d’avui. L’e-mail té un avantatge, i és que els de l’altra banda no et senten estossegar ni sonar-te quan els passes tota la documentació repassada, signada i escanejada. Voilà. Tot queda dissimulat. Tres paquets de kleenex i dues Juanoles -no me n’ha ofert més- he consumit quan fitxava a les tres i deu del migdia i sortia per la porta de l'empresa. A més, se m’ha passat comprar-me la barra de llavis de color, encara no tinc clar quin. Segurament serà un bordeus. El nas no para de rajar i, en canvi, segueixo escrivint, d’aquí el potser del començament. M’hauré d’aixecar a buscar més mocadors de paper abans d’acabar amb això. Amb aquest refredat no ensumo ni el rap arrebossat, ni la sopa de peix que he deixat feta per sopar. I no acostumo a tastar el menjar mentre el cuino. És estúpida aquesta sensació. S’esmorteeixen els sentits i s’alenteixen els reflexes. Costa teclejar i un aigua cau constant del nas adquirint vida pròpia. Esternudar. Almenys, al súper he comprat uns After Eight per quan se’m passi el constipat. Em recorden a la meva infància, de quan els meus pares els portaven d'Andorra juntament amb els Toblerone gegants i aquell sucre blanc tan gruixut i que endolcia tan poc. Tot un clàssic insubstituïble. Els assaboriré de gust, amb aquell contrast tan característic de la menta desfent-se entre la xocolata negra fent crac a la boca. Segur que després ja podré escriure alguna cosa amb una mica més de sentit.