sense títol

Tinc un munt d’idees al cap i no sé com expressar-les. D’entre totes elles només una no m’ha deixat de perseguir, de turmentar-me, durant tota la meva vida: la creació i l’abast de l’Univers.  Tinc unes quantes certeses al cap i no sé com ordenar-les. D’entre totes elles només una em permet perseguir alguna idea: la del dubte. Tinc moments especials i no sabria com descriure’ls. D’entre tots ells només un em recorda allò que és de debò important: l’aquí i l’ara. Tinc vertigen quan sóc al cim de la muntanya. Terror. Molt. Però tinc la certesa que només baixant-la em marxarà. Tinc paisatges que m’envolten i que, tanmateix, jo no he triat. D’entre tots ells només aquell que em torna a la realitat –diària, grisa, opaca, brillant, púrpura- és el que em captiva. Tinc persones. Persones úniques. I, per diferents, no sabria com definir-les. D’entre elles estan les que sé que sempre hi són. I les que em recorden com sóc. Tinc estrelles. I planetes. Esferes celestes, forats negres i l'eternitat expandint-se en la infinitud de l'univers. I la certesa que moriré amb el dubte de no saber. D'ignorar la seva creació i el seu abast. I això em turmenta.