de les paparres a la tecnologia espacial

Tot i tenir encara connotacions de novetat i innovació, han passat ja 50 anys des de l’inici de l’era espacial. M’al·lucina bastant tot allò relacionat amb l’espai i el programa còsmic, de la mateixa manera també que m’al·lucina que en plena era tecnològica i de la informació s’ignorin o es passin per alt les importants descobertes interplanetàries que tan lligades estan a l’origen de la vida a la Terra o al futur de la nostra espècie.

Que la tecnologia espacial vagi estretament lligada a la biologia i a formes de vida primitiva a la Terra, m’al·lucina encara més. Co-vivim amb escuts tèrmics, míssils, aerorobots, coets, naus, impulsadors, satèl·lits de comunicacions que tenen un gran impacte a les nostres vides diàries, doncs és d’aquests sistemes que es deriven totes les tecnologies quotidianes com ara telèfons mòbils, GPS, televisió, internet o previsió meteorològica, per posar només alguns exemples. Però, en què s’inspiren i com arriben a desenvolupar aparells preparats per fer viatges intergalàctics?

Fixem-nos en el món de les paparres (sí, la paparra, aquell àcar invasiu i repugnant que xucla la sang mamífera sense que ningú l’hagi convidat). Què han de fer per reproduir la seva espècie?  Les paparres no tenen ulls, és a dir, el seu màxim atractiu sexual el basen en les anomenades feromones sexuals. Han de seguir les pistes olfactives del diclorofenol que queda en l’aire quan són en època reproductiva per a produir-se l’aparellament que les farà embogir de manera passional.

La femella, després de copular, trepa per un arbust o matoll i es queda sobre un branquilló o fulla. Com sap el camí de pujada si és cega? La seva pell capta la direcció des d’on arriba la llum, malgrat que no tingui una imatge òptica del seu entorn. La femella s’ instal·la allà, exposada a tots els elements ambientals i espera. La concepció no s’ha produït encara. Les cèl·lules espermàtiques que guarda en el seu interior estan curosament tancades dins d’una càpsula, a mode de magatzem, a llarg termini. La femella es pot passar mesos, fins i tot anys, esperant i sense menjar. Té molta paciència. Què espera? Una olor. Un buf  d’una molècula específica, la de l’àcid butíric que emanen molts mamífers, inclòs els humans, a través de la pell i els òrgans sexuals. Un núvol d’aquesta substància que per als mamífers és un factor d’atracció sexual, per a les paparres gestants significa aliment.  Quan la paparra sent l’àcid butíric flotant sota seu, es desprèn del branquilló i es deixa caure en l’aire, amb les potes despendolades i si té sort aterrarà en el mamífer que passa per sota. ( Si no, cau a terra, es sacseja i mira de trobar un nou arbust a on pujar).

La paparra és ja sobre la pell de l’hoste, que no s’assabenta de res, i avança per l’espessor fins a trobar una zona menys vellosa, un tros de pell nua, agradable i càlid. Allà és quan perfora l’epidermis i beu la sang fins a afartar-se ( i això m’està recordant un episodi del sanguinari Comte Dràcula). Cal aclarir que no és el gust de la sang que les atrau, sinó la seva escalfor.

Pot semblar redundant o innecessari que ho expliqui per a l’objectiu final d’aquesta entrada, però les paparres poden extreure una gran quantitat de sang, segreguen neurotoxines, porten microbis patògens. Són perilloses. Una concentració excessiva de paparres en un mamífer pot provocar anèmia, pèrdua d’apetit i la mort. No és debades que els micos i simis antropomorfes rastregen mútuament els seus cossos per extreure els sanguinaris àcars. És un dels seus principals idiomes interculturals ( i una imatge molt típica quan anem al zoo).

Seguint amb el perible reproductiu de la paparra, quan aquesta ja s’ha afartat de sang i si ha superat els perills de la netedat dels simis, es deixa caure al terra pesadament, obre el precinte de la càpsula que guarda les cèl·lules espermàtiques, deixa els ous fertilitzats al terra ( uns 10.000) i mor, deixant que la seva descendència segueixi amb el cicle de la vida.

Observem així que les capacitats sensorials i habilitats essencials d’una paparra són molt limitades: responen a la llum solar per saber el camí cap amunt; ensumen l’àcid butíric per saber quan s’han de deixar caure sobre un animal; senten l’escalfor, es reprodueixen salvant obstacles malgrat ser cegues, sordes i amb les capacitats olfactives limitades.

Avui dia tenim fotocèl·lules molt petites que poden trobar fàcilment el sol en un dia radiant. Sensors infrarojos en miniatura que capten l’escalfor o instruments químics analítics, que detecten petites quantitats d’àcid butíric, aplicats a naus espacials per a missions espacials com l’exploració de Mart. Tenim màquines miniaturitzades que imiten les capacitats centrals de les paparres per percebre el món exterior i encara es treballa en la simulació del seu sistema digestiu i reproductiu per a l’aplicació de bateries espacials d’eterna durabilitat.

Avui tinc festa i aprofitaré per anar amb els meus fills a la ràdio a parlar de biografies de dones que han patit malalties. No penso parlar de paparres, que em fan molta angúnia, tot i que part de la tecnologia que m’ajudarà a comunicar-me per la ràdio és gràcies a elles. Quines coses.

Bibliografia:

Ombres d’avantpassats oblidats. 1992.Carl Sagan i Ann Druydan