mirades des d'hiroshima

A través de la foscor com en el fons de l’infern podia jo escoltar les veus de la resta d’estudiants que cridaven les seves mares. I a la base del pont, dins d’una gran cisterna que havien excavat, hi havia una mare plorant, aguantant damunt del seu cap un bebè despullat i amb tot el cos cremat, de color vermell brillant. I una altra mare estava plorant i sanglotant mentre donava el pit cremat al seu nadó. A la cisterna les estudiants eren de peu traient  tan sols els caps per sobre de l’aigua, amb les dues mans tancades fort alhora que cridaven i xisclaven implorant i cridant els seus pares. Però totes les persones que passaven per allà, sense excepció, estaven ferides i no hi havia ningú, ningú a qui demanar socors. I els cabells socarrimats als caps de la gent eren arrissats, blanquinosos i coberts de pols. No semblaven que fossin persones, que fossin éssers d’aquest món.

Hi ha mirades pròpies, persones, testimonis directes. Aquest és el d’una alumna de primària que va sobreviure a l’atac nuclear nord-americà contra Hiroshima, l’esdeveniment que va posar punt i final a la Segona Guerra Mundial (si és que mai les guerres s’acaben amb una bomba, i el temps i les ferides obertes demostren que mai és així).

Hi ha armes nuclears, ones expansives, tempestes de foc, rajos gamma i neutrons capaços d’aplanar edificis fortament reforçats a milers de kilòmetres i fregir de mode efectiu les entranyes d’un transeünt.

Hi ha pluja, cendra, 1 milió de graus centígrads en l’aire, estronci i iode radioactiu capaços de concentrar-se en els ossos i les tiroides de qualsevol ésser viu fins a provocar anormalitats, deformitats, mutacions, bebès que neixen morts o tumors malignes. Això ha passat. A Hiroshima, a Nagasaki, a les Bikini, a Txernòbil... Els dos darrers per probes o accidents nuclears.

Hi ha estimacions que asseguren que la meitat dels científics i alts tecnòlegs de la Terra treballen total o parcialment per a l’empresa de l’armament. El comerç internacional d’armes mou milers de milions de dòlars. Els grups de pressió armamentístics són grans, poderosos i el secret que envolta el desenvolupament d’aquesta empresa letal fa difícil aturar-los.

Han passat 70 anys des del testimoni d’aquesta supervivent nipona i encara guardo memòria de la catàstrofe ucraïnesa on l’esperança de vida per a les persones autòctones es va reduir en 25 anys menys; i no puc treure’m del cap els nens i les persones mortes per armes químiques a Síria, amuntegades i esteses a terra com adormides durant una eterna becaina provocada per un gas transparent i mortífer.

Ahir veia una imatge a les notícies que em va fer reflexionar sobre això: els representants rus i americà al consell de seguretat de l’ONU, sota una freda encaixada de mans (tan freda com la guerra que va portar el mateix nom) establien un inici d’acord per a la fi de la guerra a Síria. Els mateixos, aquells que han proveït d’armes a un i altre bàndol del conflicte, acorden ara què fer amb el govern successori de Damasc, mentre han deixat al seu pas centenars de milers de morts i el país fet una merda.

Han passat 70 anys del fet descrit en el primer relat i, malgrat els avenços tecnològics i socials que hi ha a escala global, podria ser perfectament la descripció de qualsevol damnificat en una guerra actual. La pregunta que em faig és si, com a espècie, hem avançat suficientment ràpid o si hem après alguna cosa dels errors passats.

Mentre les nacions es preparin i dirigeixin les seves energies (i diners) cap a la guerra, és evident que no.

*Es calcula que va haver uns 166.000 morts a Hiroshima; les xifres de l’accident de Txernòbil són encara una incògnita, tot i que oscil·len de 200.000 morts a 270.000 casos més de càncer provocats per la radiació nuclear a Ucrània i Bielorússia.

*M’he trobat amb imatges del passat esfereïdores, monstruoses. També del present. Persones cremades, deformades, mutilades fins a no semblar éssers humans. He preferit no posar-ne cap perquè el relat es prou descriptiu com per fer-se a la idea del dolor i l’horror.