tintoretto pintant la seva filla morta

Fa dies que tinc el Cosmos damunt del sofà. També a fora, envoltant-me, però en èpoques de transició i canvis d’estació, m’agrada fullejar aquest llibre del Carl Sagan de qui sempre aprenc coses. L’important d’aprendre, crec, és ser permeable a tot tipus de realitats i anar una mica més enllà del que se’ns mostra al davant dels nostres ulls. Ser curiós, que és la manera de descobrir, sorprendre’s i aprendre altres realitats que no se’ns havien mostrat i que descobrim per nosaltres mateixos. Els camins poden ser infinits, com el Cosmos que ens envolta. 

Estranyament, avui, després de les cinc, he seguit el llibre en ordre. L’he començat pel capítol XII, després de deixar-lo ahir a la pàgina 289, en un capítol intitulat "la persistència de la memòria". Només obrir el dotzè capítol he vist un retrat a la pàgina esquerra que m’ha cridat poderosament l’atenció. S’hi apreciava un noi jove, amb robes de l’època napoleònica però un rostre molt actual, tenia un aire al Ché Guevara en els cabells i la barba, i al seu darrere un paisatge en tons càlids, sorrencs, que és cap on he dirigit els meus ulls. Cap al fons del quadre. Al peu d’aquest hi posava el nom del noi: Jean François Champollion (1790-1832). Però no era a ell a qui buscava, sinó a l’autor de la pintura, que venia just després: Leon Cogniet, any 1831 ("cedit pel museu del Louvre", indicava al peu de foto).

He corregut a teclejar a google "Leon Cogniet paintings", i entre fantàstics cels i exòtics paisatges d’expedicions napoleòniques a Egipte, m’ha aparegut aquesta pintura que m’ha semblat impactant per la duresa del moment que relata: un pare que s’aferra fins al darrer alè a allò que més estima, la seva filla. 

Tintoretto pintant la seva filla morta, Leon Cogniet 1843.

Aquest retrat que va pintar Leon Cogniet al 1843, representa el pintor renaixentista Tintoretto pintant la seva filla morta durant un part als 36 anys. Tant la llum tènue de la tela, d'un silenci que es talla, com la figura de la noia totalment inert i el pare observant-la amb rostre gairebé embogit, deixa palesa la incomprensió i el dolor que deu ser haver d’acceptar la mort d’un fill. El pintor neoclàssic francès es va basar en una llegenda que deia que Tintoretto estava tan unit a la seva filla que va pintar el seu cadàver quan era morta al llit. D’allò havien passat 253 anys quan Leon Cogniet va recrear l’escena, però la pintura em sembla d’una manufactura i força extraordinàries. 

Per cert, en Jean François Champollion va ser el crack que va ser capaç de desxifrar els jeroglífics egipcis i va deixar escrit el següent: 

A Europa no som més que enans i no hi ha nació antiga o moderna que hagi concebut l’art de l’arquitectura amb un estil tan sublim, gran i imponent com els antics egipcis. Ho van ordenar tot perquè servís a persones de trenta metres d’alçada.