milà, bressol del disseny

Tornen les onades del Pacífic, immenses, a xocar irades contra la costa xilena. Tornen, sí, i l’aire marí es fa so, llum, acompanyant de naus, fa bellugar l’aigua que catapulta tan negra els peixos, les sirenes, les més rares espècies i pedres quan és fosc nit. Arrosseguen els mascarons que un dia van ser vaixells que portaven les vides que després van llevar, i traspuen la memòria a través de la fina línia de l’horitzó. Les veritats des d’aquella línia s’entreguen amb forma de poema i nostàlgia en paraules de l’escriptor Pablo Neruda. Vaig entendre-ho una mica millor quan, fa mesos, llegint les seves memòries, vaig descobrir que era un entès en petxines i coquines marines, tant, que fins i tot va arribar-ne a recopilar una de les més importants col·leccions del món. El mar era una de les seves passions. I el seu llenguatge era impregnat de salnitre.

Sovint em passa també que, sense adonar-me, impregno alguns dels meus escrits amb el llenguatge de les meves fal·leres: la música, el ball i el disseny industrial en són algunes. No és estrany, doncs, que m’aturi a descriure una cadira formiga abans de la teràpia en grup d’algun personatge, dins d’una sala freda i asèptica; o un sofà chester entapissat en xenilla verda al saló de casa meva un vespre trist de primavera; o un escriptori en fusta de faig sota un munt de manuscrits per corregir al despatx d’un corrector d’estil. Tots ells formen part del meu imaginari com a escriptora, però molt abans d’això, em mostren com a una encuriosida del disseny i de la seva història.

És diumenge, migdia assolellat de primavera, net, radiant i tranquil. Obro el Tacchini Journal per la pàgina 80 mentre em prenc una cervesa i viatjo al nord d’Itàlia, Milà m'apareix entre línies i al sud d’un triangle anomenat Brianza, els altres vèrtexs del qual el formen les ciutats de Como i Lecco. També entre línies hi apareixen mans que tallaven, esculpien, picaven, decoraven i, malgrat ser anònimes, la seva traça era reconeguda i sol·licitada més enllà dels Alps, més enllà de la vall del Rin, fins arribar als països nòrdics: eren els anomenats mestres Comacini, sorgits fa més d’un miler d’anys d’entre alguns dels ciutadans d’aquest territori de la Llombardia.

portal catedral königslutter 

Ja m'he pres mitja cervesa i de sobte han passat molts segles. El sol encara brilla. L’any 1893 va ser un any crucial per acabar convertint la ciutat de Milà com a la capital de disseny: el filantrop i fill de comerciants d’origen jueu, Prospero Moisé Loria va fundar la “Società Umanitaria”, una escola d’arts i oficis per als joves amb pocs recursos. De formació autodidacta, en Prospero, que es manifestava inculte, va decidir invertir part de la seva riquesa a favor de l’avenç cultural i social de la zona, essent també un dels fundadors de la Universitat d’Arts decoratives de Monza.

alumnes a la società umanitaria

Fundada aquesta primera institució, juntament amb els més reconeguts gremis i associacions europees de l’època (l’Arts & Crafts a Anglaterra, el Werkbund a Alemanya, el Secession und Werkstätte a Àustria) van assentar les bases per a una cultura del disseny i del producte connectades a una societat més moderna. Al mateix temps que esclatava la Revolució russa i empitjorava l’hivern a Sant Petersburg, naixien a Milà La Rinascente i la Fiera Campionaria, institucions i fires comercials dedicades a la mostra de mobiliari de petites i mitjanes empreses.  

Després silenci. Sempre apareixen les guerres. Va ser rere la irracionalitat de la Gran Guerra que sorgí el Racionalisme Italià, fundat pel conegut com a Grup dels 7 durant els anys 20 del segle passat, una colla d’arquitectes també de la Llombardia que pretenien tornar “l’ordre i la raó”, la funcionalitat amb formes més pures i essencials (edificis horrorosos, he de dir) rebutjant tot tipus d’ornamentació i decoració, oposant-se al classicisme establert fins llavors i en certa mesura, va esdevenir una nova via d’expressió per a un nou règim que ja estava sorgint amb força: el feixisme.

L’any 1933 la Mostra d’Arts industrials i decoratives es trasllada de Monza al Palazzo dell’Arte de Milà i se celebrarà cada tres anys en lloc de cada dos com fins llavors. La Triennale va acabar esdevenint el punt de trobada de les més destacades marques de disseny tant italianes com internacionals.

Després d’un fosc període que va conduir Itàlia cap a la Segona Guerra Mundial, l’any 1947 hi ha un petit raig de llum amb un lent ressorgir de la societat i el restabliment d’aquestes mostres amb la vuitena Triennale, dedicada precisament a la reconstrucció de la ciutat i la societat a través de l’arquitectura moderna i el disseny.

L’any 1956, el naixement de l’Associazione Disegno Industriale (ADI), encara vigent avui, va ser notable per la inclusió, no només de dissenyadors, arquitectes i artistes gràfics, sinó també per tots aquells involucrats en la indústria -empresaris, periodistes, escoles, investigadors, etc.- a fi de posar ordre a tots els components de la comunitat del disseny i donar-li impuls creatiu a aquesta. M'acabo la cervesa, ja tèbia, quan la dècada arriba també al seu final.

El 1961, el mateix any que s’editaven els “Cantos Ceremoniales” del xilè Neruda, naixia una mostra que aviat creuaria les fronteres comercials i passaria a ser un fenomen cultural que envairia la ciutat amb milers d’esdeveniments oberts al públic i la consagraria com la que és considerada la més important del planeta en qüestió de disseny: el Salone del Mobile o la Milan Design Week.

OCEANA, dame las conchas del arrecife

Para cubrir con sus relámpagos los muros,

Los Spondylus, héroes coronados de espinas,

El esplendor morado del múrex en su roca:

Tú sabes cómo sobre la sal ultramarina

En su nave de nieve navega el Argonauta.

“Cantos Ceremoniales”, Pablo Neruda