el gran plataner

Hi ha un gran arbre a l’era que dóna al darrere del pati de casa meva. És un enorme plataner amb més de deu mil fulles tendres a les llargues branques ara que comença a treure el nas la primavera. Al menjador de casa també hi ha un sofà chester entapissat en xenilla verda i al seu davant un gran finestral des del qual puc observar el plataner. I mentre jec al sofà, el vent i les fulles balancegen el temps i fan escampar les hores pels núvols que es passegen darrere les branques.

En dies com aquests, en què no tinc ganes de llegir ni d’escriure, ni de gairebé parlar, m’agrada seure per a escoltar-lo. Sovint passa que el vent sacseja ràpidament les fulles i de sobte s’atura, com si volgués parar a més les agulles del rellotge que hi ha penjat a la paret del menjador. El mateix vent, aquest que sacseja les fulles i la primavera acabada d’arribar, és el que eixuga la roba que hi ha a l’estenedor des de mitja tarda, i que demà podré recollir, ja eixuta, per guardar-la de nou als armaris que són a les habitacions.

També hi ha un llum al carreró de l’era que comença a il.luminar les primeres hores del vespre i unes riallades infantils que ressonen fort dins de casa. Són els nens, que riuen amb el Gumball i el seu peixet Darwin, els dibuixos que fan ara al Boing i que els entretenen durant una estona després de sopar. Sí és cert que tenen força gràcia i un aire innocent molt adient per als 9 anys dels bessons.

És fosc. I en dies com aquests, en què no tinc ganes de llegir ni d’escriure, ni de gairebé parlar, l’aire que sacseja el gran plataner de darrere de casa ja s’ha aturat del tot. Però el temps continua. Com la primavera. Com la vida. Com les estacions. Com sempre.