converses lorquianes

Converses de dilluns al matí a la feina. Sorgides d’hores trenades del cap de setmana, d'aquelles que s'omplen d’esbarjo, mandra, hobbies i rutines voluntàries però no menys importants que les de diari. Sovint, segueixen el fil d'un breu comentari emès en  l’aire de l’oficina i queda suspès entre un parèntesi de trucades i correus, com esperant un “continuarà...”.

7:30 a.m. Davant de la màquina de cafè:

R: Doncs he acabat amb “Bodas de Sangre” i em sento bé i malament alhora. Bé perquè m’ha encantat, i malament perquè tinc la sensació d’haver trigat massa temps a llegir-la i d’haver-me negat aquest plaer durant molt de temps.

J: Sí? Doncs me l’hauré de llegir també! la veritat és que fa molt que vull llegir alguna cosa d’en Lorca que no sigui estrictament poesia.

R: Jo estic desitjant veure la peli. I llegir “Yerma” i “La casa de Bernarda Alba”. És que des del primer vers tens la impressió d’estar llegint alguna cosa molt important.

J: És clar... I això és el que fan els feixistes. Silenciar i carregar-se les persones que diuen coses importants.

R: Sí, a més, no deixes de pensar en el que li va passar, perquè la mort  és una part molt important de la seva obra, és com si estigués intuint que el perseguia el destí.

J: És curiós...Una cosa similar em va passar llegint les memòries d’en Pablo Neruda. Durant un dels seus passatges descriu un sopar d’ell amb el poeta andalús a Buenos Aires, on feien un homenatge al Rubén Darío. I em va fer un tomb l’estómac perquè en les paraules d’elogi d’en Lorca cap al nicaragüenc, ja mort, en el fons hi havia com un presagi del seu fatal final. Va ser una sensació estranya.

Tu creus en el destí?

R: No, jo crec que podem canviar-lo amb les nostres decisions. Tot i que no deixa de ser curiós que un autor tan obsessionat amb la mort i la violència acabés com ho va fer en Lorca.

J: En aquest cas és com si el determinisme de la seva obra hagués influït sí o sí en la seva vida...

R: Sí, però penso que sovint influeix més el que deixem de fer que no allò que fem.

J: Com si tinguéssim por de canviar les coses ja establertes per allò que ens és desconegut, oi? Potser sí... Determinant o no, el que sí és cert és que avui és dilluns i hem de començar la jornada laboral. Ja veurem com se’ns presenta el destí!