us imagineu com serem l'any 2000?

Sempre que són quarts d’onze sona l’ensordidor timbre que ens fa avinent l’hora d’esbarjo de l’institut. L’edifici, d’estil industrial, està construït amb maons vermells i bigues vistes de formigó que mal combinen amb una masia noucentista, expropiada fa pocs anys als seus amos per l’ajuntament de torn. Tanco els llibres i deixo la meva taula, habitualment a la primera filera, i amb uns companys -habitualment sempre els mateixos també- vaig fins al centre del poble a buscar alguna cosa per esmorzar.  Mentre algun d’ells comença a menjar l’entrepà que ha portat de casa seva, xarrem sobre el nostre  present més immediat: a quina hora es lleven els nostres pares per anar a treballar a la fàbrica. Què produeix aquesta fàbrica. A quina hora tornen de la fàbrica. Sobre la nova parella dels nostres germans. O sobre la nova afició per tocar la bateria que té un dels germans dels meus companys. O si quedarem aquella mateixa tarda per anar a la biblioteca,  per tal d’acabar un treball que estem fent per a l’assignatura d’història contemporània. Foteses, al cap i a la fi, que són el nostre món en aquest moment, encara per construir. Sota les nostres passes i dins els nostres caps, abans de triar si un xuixo de crema o un entrepà de truita de patates serà l’àpat del nostre esmorzar, ens sobrevé una pregunta: “Us imagineu com serem l’any 2000?”

D’aquella pregunta han passat ja vint-i-cinc anys, i uns altres quinze des del 2000.

Avui faig 40 anys. L’institut, d’aleshores moderna estètica industrial, ha adquirit actualment l’aspecte del desarrollisme dels edificis que l’envolten. Les fàbriques on treballaven els nostres pares –jubilats ja fa uns anys- són runes d’arquitectura industrial i les biblioteques, ara virtualment més equipades, segueixen fent la funció social i educativa per a la qual estaven dissenyades. He passat profunds dols, crisis laborals i personals –més o menys com tothom-, i haig de dir que també he donat forma a alguns somnis de la nena que es formulava aquella pregunta i que ens qüestionàvem gairebé tots abans del canvi al segon mil.leni del nostre calendari. Per molts punts i comes que hi posi, se’m fa difícil resumir aquests vint-i-cinc estius en quatre línies i poques paraules. 

Semblarà una tonteria, però avui preferiria dominar l’art de la pintura per poder sintetitzar-ho tot en un quadre on els detalls viscuts es fonguessin tots com una instantània de creació impressionista.