andre agassi: el campió que odiava el tenis

A tan sols unes poques setmanes de marxar de vacances, la meva activitat blocaire s’ha reduït considerablement. El fort moviment laboral propi d’aquests dies, la intensa i insuportable xafogor i els efectes relaxants del llúpol cerveser abstreuen la meva ment ( i el meu cos) cap a altres ocupacions: escarxofar-me al sofà, escoltar els Radio Futura com a passatemps mental, o recórrer els carrers d’un nostàlgic París amb una de les darreres novel.les d’en Modiano, a qui tenia aparcat des de feia mesos. El fet és que estem en època de bacaïnes amb Tours i Giros ciclistes de fons ambiental i caps de setmana amb oberts tenístics sobre terra batuda, herba o superfície sintètica. L’altre dia, mentre retransmetien el partit entre una de  les Williams i l’espanyolitzada Muguruza, un dels comentaristes va citar de passada l’autobiografia de l'ex-tenista nord-americà Andre Agassi, “Open: an autobiography”.  La veritat és que es tracta d’un jugador (amb el permís d’en Federer) a qui sempre havia seguit amb detall, i he decidit deixar la mandra canicular per escriure –tot allò que la distància física i temporal em permet- sobre aquest esportista d’elit amb una aurèola de controvèrsia, molt al seu pesar.

Com passa amb molts dels grans mites esportius nascuts durant el segle passat, la vida de l’Andre Agassi és fruit d’uns fets –de vegades casuals- que l’han situat en un lloc privilegiat i pel qual ha hagut de sacrificar molt durant el seu perible vital, sovint sense haver-ho triat ell mateix.

Tot comença fa uns 70 anys als carrers de la capital iraniana, Teheran, on l’Emmanuel Agassian, d’origen armeni, vivia austerament en un petit habitacle compartit amb els seus pares i 28 membres més entre familiars, amics i estranys. Allà, amuntegats i intentant camuflar-se sota el cognom Agassi, com a conseqüència del genocidi i persecució del poble armeni, l’Emmanuel creix, veient com a única sortida laboral el brutal joc de lluita de la boxa. S’entrena a cop de puny i participa en els jocs olímpics de l’any 1948 primer, i 1952 després, representant a l’Iran en la categoria de pes ploma. El noi, de caucàsica i menuda complexió, fracassa i perd en el primer assalt en ambdues ocasions. Amb 32 anys sent que la boxa i l’Iran poc poden oferir-li al seu futur i per tirar endavant decideix marxar als EUA. S’instal.la a la creixent i industrial Chicago, on estrena nou nom, ara Mike, nova vida i troba una dona, morena i de fines faccions, l’Elisabeth Dudley, amb qui es casarà i tindrà els seus 4 fills: la Rita, la Tami, el Philip i l’Andre, el petit i més conegut de la saga Agassi.

Uns anys més tard, ja vivint uns kilòmetres més a l’Oest, a Las Vegas, l’home mira de fer dels seus fills persones de profit. O millor dit, de traslladar les seves frustracions, les seves pors i mancances, als seus hereus. De manera que, després d’intentar-ho amb els tres primers fills, amb l’únic que ho aconsegueix -i de manera molt exitosa- és amb el petit, l’Andre. El tenis serà l’esport triat. Triat per un home dèspota i calculador que decideix les hores d’entrenament, els cops de canell, les mils i mils de pilotes que ha de picar cada dia i, fins i tot, les amfetamines que s’ha d’introduir al cos el seu fill petit. O almenys, així ho explica l’ex-tenista a la seva autobiografia “Open”. Tot i així, el seu progenitor decideix deixar la gestió del talent d’un adolescent Andre en mans de professionals i amb 13 anys es dirigeix cap a la costa est dels Estats Units, a Florida, a la prestigiosa acadèmia de Nick Bollettieri, coneguda per unes innovadores tècniques d’entrenament, on es potenciava la velocitat en el ritme de joc i rapidesa de reflexes en la restada, dues de les tàctiques més potents del tenista nord-americà.

El jugador descriu molt bé a la seva autobiografia escrita pel premi Pulitzer J.R. Moehringer, la duresa d’un esport que no dona treva als més sensibles: “El tenis és un esport condemnat (per les mateixes regles del joc) a la solitud. Els seus jugadors parlen sols. Enmig d’una partida semblen llunàtics en una plaça pública: reneguen, maleeixen, debaten la millor estratègia amb ells mateixos. Poden tenir al seu davant l’adversari, desgastar-se fins a l’extenuació amb ell, però mai tocar-lo, parlar-hi ni res que se li assembli.”

Amb tot, amb una greu artritis espinal congènita, amb un pare opressor que no el deixava fer, decidir, ni ser ell mateix, amb els seus cops a la línia i les seves infal·libles restades, l’innat talent de l’Andre va portar-lo a guanyar els 4 Grand Slams en vuit ocasions diferents, a part dels 60 títols individuals i a ser número 1 a l’ATP durant 101 setmanes.

Ben entrats els voraços anys 90 i en ple èxit professional, s’embolica amb una actriu consolidada a Hollywood. Junts assistien a les festes de moda, gaudien de la vida nocturna de Los Angeles i brindaven pel seu futur. L’any 1997 es casava amb l’actriu i  model d’arrasadora bellesa novayorquesa Brook Shields. És el començament d’un any desastrós per a ell. Gaudeix d’èxit professional, amorós i econòmic. L’entorn, però, no li és del tot favorable i s’envolta de gent que l’aconsella força malament. Té diners. Però també dubtes i inseguretats. És dèbil i es deixa portar. Per primera vegada prova les drogues. Es deixa portar. L’enganxen en un control antidopatge i menteix. Té por i una gran sensació d’angoixa. No vol sortir a la pista i del número 1 cau en picat al 141 del rànquing mundial.

Les drogues, una traumàtica separació de la Brook Shields, la por a guanyar, la por a perdre, les crítiques i fortes pressions de la premsa internacional el faran caure fins l’abisme d’una important depressió que anirà superant gràcies a l’assistència mèdica adequada i al suport desinteressat de qui serà el seu gran amor i companya de fatigues fins els nostres dies: la també ex-tenista i campiona de 22 Grand Slams, Steffi Graf.

La rossa alemanya amb les cames més envejades de tot Hollywood conquereix el cor del noi de Las Vegas. S’enamoren, ningú com ella entén el patiment dins la pista, l’esforç, la tenacitat, les hores de trajecte en silenci, els dies, les setmanes i els mesos de competició lluny de casa.

Contrauen matrimoni (embarassada ella) l’any 2001. L’octubre del mateix any van tenir el seu primer fill amb gairebé 2 mesos de prematuritat (com jo 5 anys més tard). Tenen cura del Jaden, el veuen créixer, tenen també una segona filla i, amb ells i l’Steffi al seu costat, torna a guanyar l’Open Australià dues vegades més i a situar-se en les primeres posicions del rànquing.

L’any 2006, i després de molts anys patint uns intensíssims dolors crònics que només les injeccions de cortisona podien aturar, la seva esquena no aguanta més.

El 3 de setembre de fa 9 anys es llevava fatigat, adolorit, com si fos un vell de 96 anys. Malgrat tot, sortia  a disputar el que seria el seu darrer partit al US Open. Volia acabar amb allò d’una vegada per totes. Ho donava tot. Acabava perdent el partit estirat a terra, sense poder moure’s ni un centímetre més, plorant com el nen que mai li havien deixat ser  i amb el públic ovacionant-lo, dempeus, durant gairebé deu minuts.

“Odio el tenis, el detesto amb una fosca i secreta passió i, tanmateix, segueixo jugant perquè no tinc cap altra alternativa. I aquest abisme, aquesta contradicció entre allò que vull fer i allò que de fet faig, és l’essència de la meva vida.” Andre Agassi.