la torre roja

Visc a Sant Antoni de Vilamajor, un poble del Baix Montseny on hi corre l’aire sec i fresc del massís, regat per rierols que baixen del desglaç i les pluges, esquitxat de masies i d’ermites que dominen els turons. Molt a prop de casa meva hi ha una torre que actualment és el campanar de l’església de Sant Pere de Vilamajor, per on hi passo sovint però que no visito mai senzillament perquè no practico la religió catòlica ni la de cap altre tipus, tampoc. Per observar-la (la torre) has de girar el cap i alçar la mirada en direcció al cel perquè fa 25 metres d’alçada. Uns petits carreus de pedra rogenca li donen el seu aspecte característic i d’estil romànic,  que li ha donat el nom de “la Torre Roja”.

Ja fa anys que ningú mira les hores que marca el sol al seu rellotge. Hores que han marcat segles d’històries, pestes, guerres i setges. Tantes que, fins i tot, van sobreviure al terratrèmol que devastà – literalment- la zona l’any 1448, excepte la Torre Roja, aliena a la forta sacsejada. Al rellotge i a la torre, molt abans del sisme, els acompanyava un castell envoltat d’un recinte fortificat amb grans torres, fargues amb els seus ferrers, molins on es molia el gra per fer pa, cavallers que hi passaven la nit abans de fer camí en les campanyes de França i comerciants que venien d’altres zones d’Europa o de la península a fer negocis d’intercanvi mercantil.

Molt abans del sisme també, a l’inici del S. XII, al Castell de Vilamajor hi vivia un matrimoni que passava llargues temporades a l’estiu. Imagino que – com molta gent que hi viu actualment- van pensar que la proximitat de la població amb la via Augusta, de camí entre Barcelona i Girona (camí que l’espòs havia de fer sovint per assumptes professionals), i els aires secs de la serralada del Montseny serien idonis per a la delicada salut dels seus 5 fills, un dels quals va morir essent només un nen.

Com apuntava abans, la distància física i temporal del matrimoni (ell era 23 anys més gran que ella), va fer que aviat ambdós trobessin consol amb respectius amants. Poètics trobadors ella. Belles i experimentades dames ell.

La Peronella (d’Aragó), que és com es deia ella, es va veure obligada a casar-se amb en Ramon Berenguer IV (el seu marit) amb només 14 anys d'edat.  Explica la història d’aquestes contrades que el segon fill dels comtes de Barcelona, el primer rei de la corona catalano-aragonesa, Alfons el Cast, va néixer entre les parets del Castell de Vilamajor. La seva mare morí als 37 anys i el seu pare (si és que era el comte) als 47.

Us recomano la visita a la torre  i tota la zona, especialment a l’estiu. Hi trobareu una bona mostra del llegat medieval català, tranquil·litat i bons aliments.