la foto de Beaufort

La veritat és que semblàvem parella. Ja era pràcticament la darrera classe d’anglès abans dels exàmens finals. L’Òscar se’m va apropar abans de començar i em va donar una fotografia que ens havíem fet plegats al Castell de Beaufort. (L.Château de Beaufort 31/03/93 -indicava manuscrit amb la seva lletra a la part del darrere). Mai vaig contemplar la possibilitat que m’agradés, però en conjunt, vestits encara d’hivern i amb l’Òscar agafant-me entre els seus braços per l’esquena, s'escoltava un lleuger murmuri d’un amor no forjat. Sí que fem patxoca! Vam pensar tots dos sense dir-nos-ho. Hi havia un alè de desig que desprenia en apropar-se’m, i un somriure encara ingenu de la meva part. La fotografia la vaig guardar, en color, entre la resta que em vaig fer al viatge a dins del calaix on hi tenia també els apunts de tot el curs. 

- Em fa pena donar-te-la, eh? Però vull que guardis un bon record meu.

- Oh, gràcies, Òscar, que guapos estem! La guardaré com un tresor.

- Tu sí que ets un tresor... Nois va, anem a repassar el temari per la sele, que això ja està al caure. 

Em va mirar de reüll i vaig somriure-li. Notava unes pupil·les clavades com a dards al meu clatell. Però no hi vaig fer cas. Calia prestar atenció al professor i absorbir el màxim de matèria per anar preparada a l’examen.

- Eo, Mada – Era la Berta Coll als passadissos durant els deu minuts de descans. 

- Hola! M’estic pixant...

- Jo també. T’acompanyo. Què t’ha donat l’Òzcad, que uz he vist molt acadamel·lats?

- Us? No, no. Una foto només. 

- La puc veude?

- No sé si t’agradarà...

- Zí, tu enzenya-me-la, tinc cudiozitat. 

Em va seguir per tot el passadís fins arribar a la classe, es va esperar a fora perquè en realitat ella feia ciències mixtes però coincidíem només a la classe d’anglès i també a la d’ètica. 

- Oztrez, que capullo! Penzava que...

- Què?

- Que li agradava jo.

- No sé Berta, no li donis més importància. És una foto d’un viatge escolar. A mi no m’agrada i encara que m’agradés tampoc donaria símptomes de fer-s’ho veure. És el nostre professor! Però tu fes el que vulguis. Vaig a classe que ja ha entrat la Graci. 

Es va quedar realment tocada, la pobra noia. Res pitjor que un amor no correspost als inicis de la joventut, quan l’amor és tot just una descoberta i mai ha estat una decepció. La vaig veure a través del vidre de la porta que marxava trista cap a la classe B. I jo em vaig quedar atenent la darrera lliçó, com s’emocionava la Graci en parlar de l’Alberti! Recitant els seus poemes s’abstreia realment del món, era ben bé com si tingués el mar de Cadis al seu davant i el poeta del 27 al seu costat, xerrant amb ella. 

Va sonar el timbre quan ens llegia un tros de Pleamar. No cal que us el sapigueu de memòria, però és dels meus preferits. Un moment, un moment! No marxeu, encara, nois. Ara us repartiré els formularis de les opcions de carrera i les facultats que podreu triar els qui aproveu la selectivitat, d’acord? Perquè us ho aneu pensant. L’estómac em va fer un tomb, el Jose, que el tenia al meu costat, va fer un tímid somriure i jo em vaig alegrar molt. En realitat ell ja sabia què volia escollir. I jo també.