cosmos

Un dia creuava la Terra

Saltava enlaire

I d’una passa 

Era a les anelles de Saturn.

Quedaven constel·lacions d’angoixes

I un got de vida mig buit

Sobre el marbre fred.

Després tocava el Sol amb les mans

Cremaven 

I entre onades omplia les ombres

Engolides per una llengua de mar.

Quedava la Lluna

Mira-la!

Cràters de dubtes clavats

Ardents quan es fa plena

Absents quan és minvant.

Suspesa en el buit de l’Univers

L’abasteixo amb la mirada

Qualsevol forma de por és impossible.