Un dia a la setmana acostumo a anar a un bar-restaurant que hi ha a prop de la meva feina. El lloc és un polígon industrial situat a peu de la C-17 a l’alçada de Parets del Vallès. Com tots els polígons, es compon d’amples carrers transversals i longitudinals amb naus i magatzems de formigó arrenglerats un al costat de l’altre com a únic testimoni arquitectònic fix. Després hi ha els movibles, com poden -i solen- ser els grans camions i tràilers amb contenidors marítims que transiten de dilluns a divendres per aquests carrers que anomenava abans. Els contenidors són de colors rovellats, però els carrers i les naus són grisos, uniformes, il·luminats només pel sol espetegant de diari, si en fa, tot i que això poc importa, perquè no són carrers de gaudi ni decorosos per als treballadors que són dins d’aquelles naus. Ni tan sols són carrers que s’atreveixin a tenir una nomenclatura particular, malgrat la tinguin, perquè queden impersonals als nostres ulls. Buits i intransitats els caps de setmana com un territori orfe del Mecanoscrit del segon origen.
Potser hauria de demanar disculpes per l’extens introductori d’avui... Al bar hi vaig els migdies a buscar un entrepà que m’enduc per dinar després a la feina. Mentre me’l fan, faig temps amb una canya de cervesa i un mos de cortesia que em posa l’amable cambrer. Tot això ho fa sense jo obrir boca. Abans de dir-li “un entrepà de llom per endur”, ja està fent rajar el sortidor de la Damm per servir-me la copa ràpidament. La Nau també és un bar de polígon. Mai passo més enllà de la gran barra d’acer i, a més, tampoc m’assec en cap dels quatre tamborets que hi ha al seu davant. Em quedo dreta. La visita és ràpida i fugaç, deu minuts en què sento de fons el guirigall de la tertúlia de la 1 o faig una ullada a la xarxa virtual -si em deixa la mala connexió de la zona.
Dimarts d’aquesta setmana hi vaig anar. A l’hora de pagar m’avançava un home menut que va demanar canvi per a la màquina escura-butxaques. Més que la inutilitat del fet en sí, sempre m’ha causat tristesa veure algú tirar monedes com un autòmat dins d’un trasto d’aquests. La màquina quedava a dos metres escassos meus i al seu costat -fins aquell moment no m’havia adonat mai- una altra màquina dispensadora de tabac. Llavors m’hi vaig fixar. SERVEI DE PRÉSTEC GRATUIT, posava imprès en un paper DIN-A 4 que hi havia a la paret. Les lletres es llegien intactes, però el paper ja estava ronyós i desenganxat de les puntes, que quedaven doblegades endavant. Sobre la màquina reposaven ordenats uns quants llibres. Em va semblar un altre element fix del mobiliari, pel lloc on era i perquè no m’ho esperava, però la curiositat em va portar a acostar-me per fer-hi una ullada. Fan Club de l’Irvin Wallace, L’Escanyapobres del Narcís Oller, contes del Joseph Conrad, Mark Twain, l’Edgar Alan Poe, Charles Dickens o l’Oscar Wilde, entre d'altres. No sortia del meu astorament. Un més aviat s’espera trobar el calendari Pirelli sobre les parets d’un d’aquests antres, però mai llibres de literatura en majúscules. Les mans se me’n va anar cap a El crim de Lord Arthur Savile de l’Oscar Wilde. Trama astuta i fina ironia anglesa. Un mai sap per on li pot aparèixer.
‹‹Creuen que totes les idees neixen nues... No comprenen que jo no puc pensar sinó en contes. L’escultor no procura traduir al marbre el seu pensament: pensa en marbre, directament.›› Oscar Wilde.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada