dimecres, 4 de gener del 2017

la memòria dels sabors

Feia dies que sortien salats. Els plats, els gots, els coberts. Feia dies que hi trobava el gust fort de la sal enganxat als meus llavis, després d’empassar-me un o dos glops de llet amb mel, a les nits. El mateix em passava amb la cervesa: es barrejava el gust sec, salat, amb la seva amargor daurada. Passava, en canvi, més inadvertida, la sal, entre les cullerades del caldo d’hivern, les verdures, els ossos de vedella i de pernil.

L’olfacte i el gust són un bon arxiu de la nostra memòria personal. Molt personal. A mi, per exemple, l’olor de l’aftersun em transporta als meus estius a Sitges, i aquells vespres a la terrassa amb terra de tova catalana, vermella, de l’àtic al carrer de l’Aigua. O el gust del cafè amb gelat de vainilla que ahir mateix em prenia de postres, per exemple, em recorda als primers cafès que la meva mare em deixava tastar rere la barra del bar que teníem a Montmeló. Era una manera de dissimular la seva fortor i, també, d’apaivagar les meves ànsies de descobrir nous sabors. O la naftalina. Ara ja no es posa tant però és impossible que, en ensumar-la, no recordi el pis de la meva tieta al barri de les Tres Torres. Els seus armaris n’eren plens. De boles de naftalina i camises de seda i  suaus rebeques d’angora.  

Feia dies, dic, que en posar els llavis en contacte amb la tassa del cafè hi notava un gust de salobre estrany. I va ser quan, de sobte ho vaig recordar: el rentavaixelles. La sal del rentavaixelles. Ja m’havia passat feia temps. En carregar-lo de sal, al seu compartiment, a ull evidentment, potser per excés, cada cop que posem un rentavaixelles, tota la vaixella queda amb gust de sal. També vaig recordar de l’altra vegada, que havia d’esbandir de nou tots els gots, plats i coberts sota l’aixeta, amb aigua calenta, un a un.

Mica en mica, la sal s’ha anat diluint, i el seu sabor ja no es barreja entre el cafè del matí, la cervesa del migdia o la sopa de la nit. I tampoc haig de tornar a esbandir, un a un, els coberts sota l’aixeta.


Com la sal, amb l’edat, els nostres sentits també es van diluint, però el mar, la barra en fusta marró fosc i les camises de seda transparents, ja han quedat gravades en el meu arxiu per sempre més. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada