Si cinc anys enrere no hagués
patit una greu crisi d’estrès a la feina, molt probablement no hauria obert el
meu primer bloc a Elle.es, ni aquest altre on estic escrivint ara mateix, ni
m’hauria decidit a escriure cap dels dos llibres que porto escrits fins ara.
Vull dir amb això que som el resultat de les nostres accions i aquestes acaben
desencadenant en allò que som, o volem ser, més ben dit. Buscar vies
d’optimització de resultats, maneres d’estendre -i entendre- la nostra persona,
cercant, mirant, preguntant i creant. On hi tingui cabuda tota la paleta de
sensibilitats possibles. No som perfectes. Som una combinació accidental i intencionada de tot.
He escrit en diverses ocasions sobre el fet
d’escriure i la necessitat de viure prèviament per poder-ho fer. No entenc
l’art d’un sense les bases de l’altra, i penso que aquest pragmatisme es
desprèn des de sempre entre les meves línies. Potser és per això que em criden
tant l’atenció els avenços científics,
sovint resultat de l’observació empírica, conseqüència, a vegades també, de la
recerca d’optimització de recursos.
A finals dels anys 50, un
extraordinari microbiòleg de trenta i pocs anys participava en una reunió
científica a Washington D.C., on es començava a debatre la possibilitat de
buscar vida a Mart, per petit que fos el seu tamany.
En Wolf Vishniac (1922-1973) desenvolupava un aparell per enviar-lo
als planetes. L’anomenarien la Trampa del Llop. S’havia de transportar fins a
Mart una petita ampolla de matèria orgànica nutrient, obtenir una mostra de
terra del planeta vermell i barrejar-lo amb ella. Després només calia esperar i
observar els canvis en la terbolesa del líquid a mida que els bacils marcians
creixien ( en el suposat cas que n’hi haguessin). La Trampa del Llop va ser
seleccionada, juntament amb tres experiments microbiològics més, per viatjar a
bord de la nau espacial Viking.
L’any 1971 a un despatx d’un
edifici envitrallat de l’Administració Nacional d’Aeronàutica i de l’Espai
(NASA) es reuneixen uns senyors encorbatats amb dades estadístiques, números a
la mà. Ells no saben res de microorganismes, ni de vida més enllà de les seves
butxaques. Allò que els limita. Decideixen carregar-se la Trampa del Llop. En
Wolf Vishniac portava 12 anys treballant-hi, però això no va suposar cap
impediment perquè decidís continuar fent-ho de manera perseverant. Va decidir
que la millor manera de ser útil en aquesta recerca de possible vida a Mart era
traslladant-se al medi ambient de la Terra que més se li assembla: les Valls àrides
de l’Antàrtida. Vishniac recordava els
experiments amb els “pots marcians”, considerava que la vida era tenaç i que l’Antàrtida
era perfectament conseqüent amb la microbiologia. Va pensar que si els bitxets
terrestres podien viure a Mart, també podien fer-ho a l’Antàrtida, que era molt
més càlida i humida, i que tenia més oxigen i molta menys llum ultraviolada.
Preparats ell, un col·lega geòleg
i el seu nou equip microbiològic, viatjaven en helicòpter un 8 de novembre del
1973 fins la serralada d’Asgard, a prop del Mont Balder. Van anar col·locant petites
estacions microbiològiques pel sòl de l’Antàrtida, on el terra es cobreix de
blanc i blau, per la neu i el glaç, gairebé indestriable del cel ni de cap
precipici. Havien de tornar un mes més tard per recollir les estacions, i així
ho va fer en Wolf Vishniac quan es va acomiadar el 10 de desembre del 1973, des del Mont Balder,
on el van fotografiar per darrera vegada. Divuit hores després el seu cos va
ser trobat a la base d’un penya-segat de gel. Sembla que va relliscar sobre el
glaç i va caure rodant i donant tombs al llarg de 150 metres. Potser alguna cosa
va cridar la seva atenció, un probable hàbitat de microbis, per exemple, mai se
sabrà.
A la petita llibreta de color
marró que duia amb ell aquell dia, el darrer apunt deia: “recuperada l’estació 202. 10 de desembre de 1973. 22.30 hores.
Temperatura del sòl, -10⁰. Temperatura de l’aire, -16⁰”.
Hauria
estat una temperatura típica d’estiu a Mart.
Bibliografia: Cosmos, C.Sagan (Ed. Planeta, 1998)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada