camí a l'escola

Unes setmanes enrere, sortint de l’escola, els meus fills, amb la candidesa i il·lusió que els caracteritza,  em van suplicar que veiés un film documental que acabaven de projectar a classe: Sur le chemin de l’école.

Avui sóc jo qui us vull demanar, amb un cert sentiment de respecte, que veieu la pel·lícula més premiada de l’escenògraf francès Pascal Plisson. M’agrada perquè, tot i l’aparent minimalisme que irradia, narrativament parlant explica de manera magistral l’esperit d’esforç i superació - malgrat les diferents creences i religions-, de quatre nens i nenes situats a diferents racons del món i per qui arribar a l’escola és tot un perible.

Les muntanyes nevades i escarpades de l’Atles, quatre hores de trajecte i dues amigues que es troba pel camí són l'única companyia de la Zahira, de 12 anys. Abans de marxar a l’escola, la Zahira, relata la seva pròpia història amb forma de conte a la seva àvia i diu que de gran li agradaria ser metgessa per ajudar als malalts més necessitats i sense recursos.

També a l’Àfrica, tot i que a 9.000 kilòmetres de distància, en Jackson, de 11 anys, marxa per bona part de la sabana kenyana juntament amb la seva germana petita. Una garrafa amb aigua, una branca a mode de pal defensiu, la motxilla escolar i una vista molt aguditzada és tot el que li cal per evitar els perills dels animals salvatges que es van trobant, com els enormes i perillosos elefants africans. En Jackson vol veure els llacs, altres sabanes i muntanyes però des de l’aire, d’aquí uns anys, quan sigui pilot d’avió.

Les planures de la Patagònia argentina a cavall durant 18 kilòmetres diaris, són les que travessa en Carlitos amb la seva germana petita. La tranquil·litat i domini amb què condueixen el cavall a tan curta edat és esbalaïdora. En Carlitos, que vol seguir la tradició ramadera familiar, té molt clar que estudiarà veterinària d’aquí uns anys.

I per últim, a l’humit Golf de Bengala, en Samuel, un nen que accidentalment ha perdut la capacitat de caminar i qui és empès -literalment- pels seus germans petits en una rudimentària cadira de rodes fins arribar a l'escola. Ell té l’esperança de tornar a caminar algun dia i és potser en el mateix intent de voler-ho fer que somia amb ser un bon metge en un futur.

El final és especialment commovedor, perquè amb una sola frase, en Samuel, d’onze anys, resumeix genialment l’essència de la vida: “Vàrem venir a aquest món sense res. Marxarem sense res, i aquesta és la lògica que hem de seguir.”