vértigo

La Joana tenia llavors uns trenta anys. M’ensenyava a reproduir els chassés i els grands jetés no sé si de manera perfecta, però sí amb un sempitern somriure al rostre. La recordo atenta i afectuosa i es podria dir que ella va ser la primera en ensenyar-me a verbalitzar les emocions a través del meu cos. Expressar el que sents. Giravoltar amb el fouetté sense perdre de vista un punt fixe per no caure. De l’època, conservo en blanc i negre alguna fotografia, però sobretot conservo el seu nom. Joana. Potser pel seu dolç caràcter, per la senzillesa de la seva personalitat, la seva sonoritat sempre m’ha semblat franca. Vaig perdre de vista fa molts anys la Joana, la meva professora de ballet, l’única que he conegut amb aquest nom. 

Va ser el primer dia d’estiu, pensava que no arribaria mai amb tanta pluja de primavera. Baixava pel carrer d’Agustí Vinyamata i tocava amb les mans els graus de la calor, la sentia al pit, als braços, em mirava els peus, i els peus de la del meu davant, mig nus, coberts només per tres fines tires en nobuk de les sandàlies d’estiu. I les ombres dures, tallants, dels edificis reescalfats pels rajos del sol de l’estiu, per fi. Vaig fer una copa de cava a la Fonda per celebrar la nova estació i després vaig deambular pels carrers del centre durant vint minuts però, com amb els fouettés, sense perdre de vista el meu rumb fix d’aquella tarda: la Gralla. 

Acostumo a entrar a la llibreria per la porta del carreró de Santa Elisabet, més arrecerada i discreta que la de l’entrada principal. Del que no estava segura era quin llibre m’emportaria, aquell matí m’havia trucat el Miguel de la Gralla per dir-me que no havien trobat Goodbye Columbus del Philip Roth, que els havia encarregat setmanes enrere. Vaig pensar en tornar a la secció de butxaca on vaig veure altres llibres d’aquest autor però en pujar a la primera planta vaig canviar de parer i vaig decidir postergar aquest escriptor per a una altra ocasió. Hi ha una prestatgeria que queda al fons, en una de les cantonades, que m’agrada especialment perquè aparentment passa desapercebuda, has d’acostar-t’hi expressament, però hi té uns llibres d’autors internacionals poc o gens coneguts, amb unes edicions diferents i molt cuidades. 

Ara és quan reprenc el nom de la Joana. Vaig sostenir-ne un parell entre les mans, no recordo el nom dels escriptors. Sé que semblaven pare i filla, perquè eren americans, tenien el mateix cognom i es portaven uns trenta anys de diferència. Mai miro la contraportada dels llibres, però sí la primera pàgina. Em van semblar d'uns inicis estàtics i molt calculats. Vaig deixar-los al seu lloc. Els seguia un tercer en la filera de la prestatgeria, em va cridar l’atenció no tant per l’edició com pel nom de l’autora: Joanna Walsh. Joana, vaig repetir per a mi. El vaig tocar i vaig llegir el primer paràgraf. No vaig voler saber qui era l’escriptora. El vaig comprar. 

Vértigo (Ed. Periférica) és un recull de relats d’aquesta jove autora britànica -em vaig anar interessant per ella a mesura que la llegia-, que narra de manera gairebé cubista assumptes quotidians, del dia a dia. M’agrada la seva visió tan femenina però alhora tan diferent, que t’apropa a assumptes tan d’avui com el món consumista i superflu en què estem immersos, el tedi i la manca de comunicació entre els matrimonis, la recerca de nous estímuls fora d’aquests, el paper que hi juguen les noves xarxes de comunicació, la crida a l’ésser totalment autònom, deixant palesa les pressions del rol de la dona com a mare, esposa, filla, i fins i tot, amant. 

És un llibre que sembla escrit sense pretensions, de manera fresca, d’una plasticitat que impacta i amb molt de transfons psicològic. Traspua contemporaneïtat i cosmopolitisme, potser perquè té una edat propera a la meva i per la seva sinceritat, per això m’ha encantat. 

Aquest és el paràgraf que vaig llegir a la llibreria i que em va fer decidir comprar Vértigo: 

Un amic em va aconsellar que em comprés un vestit vermell a París perquè estic deixant el meu marit. El bon narrador pot brodar qualsevol història, la persona elegant pot lluir qualsevol vestit. Escolta’m amb atenció: jo no sóc una bona narradora.