"magedem!", "magedem!"

Deixa la motxilla a terra mentre espera assegut el tren de les nou i dos minuts. Avui fa un dia esplèndid. Radiant de juliol. Al seu davant, a l’altre costat de l’andana, ella està al mateix banc de sempre. Sobre les cames, una carpeta groga igual que la que ell havia tingut dos anys enrere. La Sílvia té una llarga melena rossa, lleugerament ondulada, un cos menut i la mirada marina fixada al mòbil mentre escolta música amb els seus auriculars. Es podria dir, per l’aspecte, que té uns 21 anys. També espera el tren de les nou i dos minuts.

Són les nou i dos minuts. Sobre les seves esquenes carrega la motxilla i puja al tren. Mentre marxa, la veu, a través del vidre, com encara s’espera pensativa. Els seus ulls marrons observen com desapareixen els cabells ondulats i els ulls infinits. I també aquella aurèola de misteri que tant li agrada d'ella. Baixa a la següent estació i les seves cames s’enfonsen a la sorra. A un braç hi porta un penjador ple de polseres de cuir, i a l’altre una capsa plena d’ulleres de sol de diferent forma i tamany. Les vendrà a deu euros. En cobrarà sis o vuit, amb una mica de sort. “Magedem!”, “Magedem!”. En Jawara saluda en llengua wòlof un compatriota del Senegal. Segueix caminant platja enllà, amb la càrrega sobre un cos magre i la mirada perduda.

S’atura a una guingueta a vessar de gent, amb copes de cervesa fresca a dojo i olor de calamarsos fregits. Demana un got d’aigua de l'aixeta i ofereix discretament a les taules les ulleres i les polseres. No n’ha venut cap. El cel és net de núvols i els velers ja tornen cap al club nàutic. Té temps de pensar sota el sol ardent. En la seva carpeta groga que va deixar de manera precipitada a l’aula de la Universitat de Saint Louis. En el seu pare mort sobtadament dos anys enrere. En les oportunitats que buscava i no arribaven. En l’avió rumb a Barcelona amb un futur ple d’esperances. “Magedem!”, “Magedem!”. Es tornen a saludar. Els peus li cremen i l’estómac fa estona que grinyola. Pel seu aspecte es podria dir que també té 21 anys.

El sol ja es pon. Avui no ha tingut sort. Malgrat el bon temps no ha venut ni unes tristes ulleres. Puja al tren pensant en l’arròs fregit amb espècies que compartirà amb els cinc companys de pis. Però sap que demà, almenys, minuts abans de les nou, es tornarà a trobar amb la noia rossa de cabells ondulats i mirada infinita.

Relat de ficció inspirat en els immigrants senegalesos que sobreviuen de la venda ambulant a les platges.