david garrett: notes des d'aquisgrà

Diuen que a Aquisgrà no hi fa tant de fred. Que els hiverns són suaus i els estius relativament càlids per ser una ciutat alemanya. Aquisgrà fa frontera amb Bèlgica i els Països Baixos. Administrativa, política i idiomàtica, vull dir. Ja se sap que en termes culturals, gastronòmics, geogràfics i sentimentals, fins i tot, no hi ha barreres que s’interposin, per molt reglades que estiguin aquestes. Tot es barreja i desborda, adquirint una personalitat molt pròpia de ningú. M’agraden aquest tipus de ciutats. És a dir, úniques. Com les notes que es desprenen de l’Stradivarius del violinista David Garrett.

Sento un trémolo que segueix a un pizzicato. Són els dits d’un Adonis de rostre germànic que inicien un adagio d’Albinoni. Apte per a moments de nostàlgia en què ens ve de gust rebolcar-nos en els records fins a trobar-los el sentit. Ha estudiat a les millors escoles de Nova York, però sovint presenta les peces en alemany, el seu idioma natal. I sempre acompanyat d’un encantador somriure. Molt innat, com també ho és el seu prematur talent. Té 36 anys i una -ja- dilatada carrera que es fa complicada de deconstruir.

Corria l’any 84 del segle passat, Aquisgrà ja feia molts segles que havia deixat de ser la ciutat preferida de Carlemany, per motius obvis, quan un petit nen de quatre anys prenia de les mans el violí al seu germà gran, l’Alexander. En David mirava amb calma el món que l’envoltava, i després transformava aquesta mirada quieta en un remolí imparable quan prenia el violí -ja seu- entre les seves mans. A partir d’aquí podríem dir que el perible és el que tot nen prodigi sol dur quan els pares porten la carrera d’un fill que apunta maneres. Amb onze anys ja havia recorregut bona part del continent europeu acompanyant la gran violinista polonesa Ida Haendel, a més de signar un contracte amb la Deutcsche Grammophon. Als 17 anys entra a la Royal College of Music de Londres, però se salta algunes classes perquè eventualment toca amb l’orquestra filharmònica de Munic i l’expulsen de l’escola. Bach, Beethoven, Paganini omplien les hores i els espais en soledat davant les partitures que assajava una, una altra i una altra vegada.

Va ser en complir la majoria d’edat que va decidir donar un tomb a la seva carrera i  vida -dirigida pels seus pares fins llavors- i va posar un oceà de distància pel mig. Les seves fines mans, tan cuidades, comencen a experimentar amb el sons del rock més actual i es reinventa a la prestigiosa Juilliard School de Nova York. L’any 2006, després d’un llarg recés, reapareix amb més força que mai i la seva llarga melena rossa. “Free” i “Virtuoso” convertien un Caprice de Paganini en una rapsòdia i afegia encara més emotivitat a les notes del “Nothing else matters” de Metallica. Van ser tot un èxit.

Jeans estripats, samarretes de cotó, look informal i un so que va més enllà d’allò establert: barrejat, desbordant, sense fronteres. Com la seva ciutat d'origen, Aquisgrà.

L’any 1808 Beethoven tenia gairebé 40 anys, la seva sordesa el començava a turmentar interiorment i  les guerres napoleòniques sacsejaven fortament tot Europa. Fruit d’aquesta agitació personal i social va resultar la seva Cinquena Simfonia. A mi m’encanta, i Beethoven no la deuria imaginar amb la guitarra elèctrica ni la bateria, però jo crec que li hagués agradat moltíssim aquesta versió.