d'emocions i de textos

A vegades és fàcil emocionar-se amb un text al davant. Sovint, depenent de qui el llegeixi. En el meu cas gairebé sempre. Podria passar el mateix amb una cançó, una melodia, un paisatge, una pintura, una imatge, algun moment de les nostres vides. No em refereixo als moments en què per força hem d’afrontar la pèrdua de persones a qui estimem, que sempre acaben arribant, més d’hora que tard quan t’adones que el temps és una simple ruleta rodant que s’atura capritxosament mofant-se a les nostres cares.

Parlava d’emocionar-nos amb un escrit, precisament per escriure sobre emocionar-nos en parlar.

Tot això ve perquè aquest migdia he volgut acostar-me fins a casa dels meus pares. Tinc la feina a prop i m’agrada anar-los a veure de tant en tant. S’han fet grans, l’edat i la salut no perdonen, ja se sap... tot i que l’esperit ampli i altruista el conserven intacte com fa anys. Com sempre.

D’emocions, he dit... avui no descriuré el dinar. I valdria la pena descriure’l, en aquest cas, perquè a tothora hi ha plats boníssims, de llepar-se els dits, hagis avisat amb antelació o no. Els fogons i la taula són sempre a punt.  

Tinc una hora escassa per dinar els dies de diari. Quan acabo torno a l’oficina. A la televisió en Molina explicava detingudament com es van formar les riades del Maresme la setmana passada. Comentàvem la imprudència del pobre home que va creuar la riera amb el cotxe i va morir a Cabrils, arrossegat per l'aigua. El meu pare m’explicava en detall les declaracions d’un home que va advertir el difunt quan era viu, abans de que passés la desgràcia. – Ja has agafat pes aquestes dues setmanes, fas millor cara- li deia jo al meu pare. Al segon plat encara no havia sonat el timbre. La meva mare em preguntava com tenia la novel·la. – Doncs enviada a editorials...- li deia jo. D’entrada el meu pare feia una expressió de sorpresa. Més tard, m’escoltava a mida que li anava explicant el procés de com m’han anat demandant l’original sencer, després d’haver llegit els primers capítols, i he vist com els seus ulls se li embassaven de llàgrimes. De llàgrimes d’emoció.

Imagino que ell més que ningú creu en mi. Sonava el timbre i en Molina ja no sortia a la pantalla de la televisió. Eren les meves nebodes que venien de l’institut, amb les seves motxilles penjades a les espatlles i la despreocupació pròpia de l'adolescència. Són xerraires. 

Volia parlar d’emocions sense text. I sabeu què? Que penso que un text no pot sortir mai sense emocions.