ara penso sovint

Torno a esgarrapar hores a la matinada, mentre sumo nous dies a la rutina, resto fulls al calendari i dosifico la meva vida entre la família, els amics i la feina. Trio textos i autors de forma aleatòria i inconstant, com ho he fet sempre, perquè prefereixo assaborir-los molt de tant en tant i així enaltir-ne el seu valor. Abusar-ne molt sovint podria acabar degradant-los.

Aquest matí el caprici i l’atzar m’han portat fins aquest poema d'en Martí i Pol. M’han assossegat les seves paraules, els seus adjectius, les seves comes, els seus espais i els seus pensaments. 

Dedicaré més temps a estimular l’hemisferi dret del meu cervell, a creure en mi i a compartir coses guais, que són les que aporten realment.

Ara penso sovint que si les coses

haguessin passat tal com nosaltres volíem

potser tindríem fúcsies novelles

en un pati molt clar, i un blau profund

de mar obert al fons de la mirada.

Jo tindria la pell més enfosquida

i els capvespres d’hivern et portaria

rams de paraules per guarnir el silenci.

Penso, per joc, en tardes de diumenge

i en balancins de boga que fan lentes 

les hores, i en un arbre ran dels vidres.

Tan petit i tan dens, aquell món nostre

que havíem ja prefigurat detura

la caiguda del temps i fins conserva,

com una àmfora antiga, un remotíssim

passat de somnis i de meravelles.

Són tan dòcil a estones les paraules

que se’ns desfan als dits i el vent escampa

d’ací d’allà les màgiques engrunes.

Ara penso sovint i em dol l’absència

d’aquell món no viscut: la casa blanca

i el pati, i tu, i els llibres, i el silenci.

Miquel Martí i Pol. He heretat l’esperança (1976)