sant jordi

Era Sant Jordi del 2008 encara. L’aire ensumava a recent primavera i els rostres de la gent dibuixaven un somriure blanc i relaxat. Les roses esquitxaven de vermell racons que passaven inadvertits, dia rere dia, la resta de l’any.

Jo m’asseia a un dels molts esglaons de la plaça de la vila, amb un cotxet a la mà i, mentre el balancejava - en un gest de tranquil·litzar les criatures - encara aprenia a ser mare. Els llibres que hi havia a les quatre paradetes del poble semblaven engolits per les mirades interessades d’un sol dia. Però a mi m’importava poc i, a més, no m’agradava cap dels que s’hi exposaven. Els que eren del meu interès s’amagaven a la prestatgeria d’una vella llibreria des de feia temps, i ara tampoc corria pressa. Aquell no era el dia adequat per adquirir-los.

De roses n’hi havia un munt que, malgrat ser d’un fort vermell carmí, no desprenien cap tipus d’olor. Però també m’importava poc. Aquell Sant Jordi no esperava cap rosa perquè, durant aquells dies en què jo encara aprenia a ser mare, el meu marit era lluny lluitant amb el drac. Un drac de debò: el de la dura competència a la feina.

La lluita semblava feixuga i aferrissada en aquells anys d’incipient crisi econòmica. Però la primavera lluïa igual que ho havia fet sempre des de l’inici dels temps, i les mares seguien aprenent l’ofici de ser mare de la mateixa manera que ho portaven fent sempre.

Per un instant, sense saber per què, asseguda a aquelles escales amb la mirada perduda, una ràfega de melancolia envaïa el meu cor mentre Sant Jordi començava a finalitzar aquella tarda. De sobte, un noi em treia del meu estat catatònic en preguntar-me si jo era la Jèssica...que semblava encaixar amb la descripció d’una noia que un cavaller llunyà li havia fet. Em deia que el drac havia estat vençut i m’entregava un ram ple de salvatges roses vermelles. D’un vermell carmí que sí desprenia olor.