nocturn en mi bemoll major Op 9 Nº 2

Llegeixo, subratllo. Veig, comento. Escolto, anoto. Em pregunto, investigo. No tinc una altra manera de fer recordar a la meva memòria de peix que hi ha coses interessants per les quals val la pena no oblidar.

Això últim és el que he fet aquest matí, quan encara era negre nit, mentre escoltava  un dels nocturns de Chopin. Sonaven les suaument encadenades notes del piano del compositor polac, concretament la Nocturn en mi bemoll major op. 9 nº2 . De sobte, m’ha vingut una pregunta tremendament estúpida al cap: per què l’anomenen nocturns? Qualsevol amb dos dits de front hauria pensat que la mateixa paraula ja ho diu: perquè estan fetes per ser gaudides durant la nit.

Però la meva estupidesa, de vegades, em porta al dubte, i m’agrada assegurar-me per a la tranquil.litat del meu esperit.

Efectivament, eren curtes peces de música vocal o instrumental d’estructura lliure interpretades durant alguns moments, generalment, a festes de nit i després deixades de banda. El seu precursor va ser el compositor i pianista irlandès John Field, a principis del segle XIX , malgrat que el seu màxim exponent va ser Frédéric Chopin, qui va escriure 21 composicions d’aquest tipus al llarg de 15 anys. Tot i que semblen molts, el temps de durada de totes juntes no sobrepassen les 2 hores de producció musical. Fet que em porta a pensar que no deu ser fàcil compondre aquestes notes amb una certa harmonia i gràcia.

Investigant una mica més, he descobert que aquesta preciosa melodia la va crear l’any 1833, particularment, per a una tal Marie Pleyel, que és la fantàstica senyora de qui us en penjo el retrat. Pianista belga, ex-promesa del també compositor Hèctor Berlioz i ex-dona de Camille Pleyel, fill d’una saga de fabricants de l’instrument de corda que ella mateixa tocava. De la gran carrera i nom d’ella, com malauradament passa amb moltes de les extraordinàries dones que han construït la història dels nostres temps, no en sabia res.

Prometo esbrinar més coses d'ella i parlar-vos-en més endavant. Mentrestant, us deixo amb la peça musical per a goig de les vostres oïdes.

una export qualsevol

Un dimarts qualsevol, d’una setmana qualsevol , d’un mes no menys qualsevol encara, durant una estona a mig matí, que qualsevol diria que es tracta d’una hora normal.

Em disposo a repassar un document, no qualsevol,  però sí un de rutinari, dels que reviso habitualment per assegurar-me que una de les moltes exportacions que transiten per la taula del meu despatx es pot donar per conclosa, dada i beneïda.

A l’altra banda del document tinc una mercaderia alemanya,  dins d’un contenidor suís, viatjant a dalt d’un gran vaixell d’acer amb  senyera porto-riquenya i nom de sirena extret d’un conte del Hans Christian Andersen, dirigit per un capità sud-africà i tripulat per oficials vietnamites, a més de mariners xinesos i gallecs que amb prou feina s’entenen entre ells. Tanmateix ho fan.

Des del port de sortida, Barcelona, al d’arribada, Hong Kong , hi disten 11.000 teòrics quilòmetres i 23 dies naturals, que serien reals si no fos perquè l’embarcació ha de fer escala als ports de València, Jeddah a l’Aràbia Saudita i Singapur, abans d’arribar a l’enorme port asiàtic.

Si no sorgeix cap tempesta sobre la Mar Mediterrània ni sofreix cap segrest pirata a la Mar d’Aràbia, la nau travessarà les monsòniques aigües del Golf de Bengala, per acabar desembarcant al  moll de la península xinesa de Kowloon.

Sé que en aquell costat d'aquella ex-colònia britànica, dins d’algun gratacel envitrallat, s’hi troba algun "col.lega", com diem dins l’argot mercantil, amb un document exactament igual que el meu entre les seves mans, a fi de donar per conclosa, dada i beneïda, una importació d’entre les moltes que transiten per la taula del seu despatx, un dia qualsevol, d’una setmana qualsevol i d’un mes, no menys qualsevol encara.

passatge d'una dona segons bukowski

Per molts són conegudes les turbulentes i múltiples relacions amb les dones al llarg de la vida de Charles Bukowski. Aquestes apareixen constantment a la trajectòria literària de l’escriptor nord-americà, juntament amb l’alcohol i les apostes a les curses de cavalls. Paradoxalment, però, no ha estat a “Dones”, sinó a “Pulp“, la seva darrera novel.la, on m’he ensopegat amb una descripció excepcional de la que per ell és la dona perfecta:

“ En aquell instant la porta es va obrir de sobte. I va entrar ella. L’única cosa que us puc dir és que hi ha milers de milions de de dones dins d’aquest món, veritat? Algunes d’elles estan bé. La majoria força bé. Però de tant en tant la natura produeix un fenomen salvatge, fa una dona especial, una dona increïble. Vull dir que la mires i no t’ho pots creure. Tota ella és un moviment ondulant perfecte, mercuri, és com una serp, li mires un turmell, li mires un colze, li mires el pit, li mires el genoll i tot es fon en un ésser impressionant, amb uns ulls preciosos que somriuen, la boca lleugerament semioberta, els llavis com si estiguessin a punt de deixar anar un sonor riure enfront del teu ésser indefens. I saben com vestir-se i els seus cabells llargs incendien l’aire.”

Com pots arribar a imaginar en el teu cap algú així? Les seves descripcions tenen un ritme sinuós i es tornen magistralment tangibles, de manera que pots arribar a posar-te a la pell del protagonista masculí que la contempla embadalit i ple de desig.

Són aquestes esquerdes poètiques sobre l’amor i el dolor enmig d’un mur d’històries de borratxeres i sexe, les que m’enamoren d’aquest escriptor, el darrer d’aquella generació maleïda. 

tinc

Cliqueu el play per escoltar la història d'avui.





Text i veu: Jèssica Roca

la nena del ford fiesta groc

Mirar fotografies en paper Kodak hauria d' estar tipificat per la Unesco com a patrimoni romàntic i, en gran mesura, heroic de la humanitat.

És un bon exercici de recreació, per als qui durant  la infantesa no vàrem gaudir encara de l’era digital, que et transporta a un temps passat a fi de situar-te en el present. Jo diria que gairebé ens dignifica com a persones.

De tant en tant, m’agrada agafar àlbums d’aquests trossos de passat per fer memòria. Que d’això en vaig molt escassa. Ahir, d’entre les moltes instantànies que anaven passant per davant les meves pupil·les, va aparèixer aquesta que us mostro a dalt.

Sóc jo amb 4 anys. És de les poques que conservo ( o que em van fer) de la meva infantesa.

Era l’any 79, i d’aquell dia recordo poc. Per no dir res. Només sé, per la fotografia, que vaig anar, enganxada com una paparra, d’excursió a no sé on amb una de les meves germanes i la seva parella.

Del mapa cartografiat aleshores, puc dir que era la petita de 8 germans, 7 noies i un noi, que vivíem juntament amb els meus pares i el meu avi matern, en un habitatge, la part del davant del qual era un bar que portava la meva mare.

Del mapa dibuixat ara, em resten els pares, ja grans, i 6 dels meus  7 germans. I, tot i que la innocència i timidesa de llavors la vaig anar perdent pel camí, puc afirmar que encara conservo el somriure espontani i la mirada múrria de la nena del Ford Fiesta groc. 

come away with norah jones

La curiositat i la casualitat, dues de les maneres més habituals de trobar-se amb continguts interessants a la xarxa, van portar a ensopegar-me amb aquesta entrevista de la revista britànica aMuse Magazine a la canta-autora nord-americana d'origen hindú, Norah Jones.

Es podria dir que el seu angelical rostre i la seva melòdica veu encaixen a la perfecció amb les seves composicions que fa temps que em tenen enganxada.

La seva infantesa és lluny dels exòtics i cosmopolites orígens que la van dur a la fama:

“Vaig créixer a les rodalies de Dallas, no a cap ranxo ni res semblant. Era tot bastant normal“.

La música d'arrels jazzístiques i country va tenir una gran influència sobre ella durant la seva adolescència : “M’encantaven Billie Holiday, Willie Nelson, Ray Charles, Hank Williams, Aretha Franklin...”.

Una jove Norah conreava el seu innat talent musical aprenent a tocar instruments com la guitarra, el piano o el saxo, al mateix temps que assistia com a cantant del cor de gospel a l'església del seu barri. Després de l'escola es passava les hores d'esbarjo somiant idíl·lics móns que reflectia en les seves composicions musicals al piano, composicions que la van portar a guanyar tres premis atorgats per una revista especialitzada en jazz. 

Durant l'època universitària estudiava de dies i componia i tocava de nits a bars i clubs de la capital texana, motiu pel qual decideix abandonar la universitat del nord de Texas per dedicar-se exclusivament a la interpretació musical.

Texana de cor, ella considera Nova York la seva llar : "Sóc texana de cap a peus, però Nova York és casa meva. Visc allà des de fa molt temps." Diu amb un marcat accent novaiorquès.

Va ser amb el seu àlbum debut Come away with me, que va assolir un gran èxit venent al voltant de 20 milions de còpies arreu del món i guanyant els premis Grammy l’any 2003.

Després d’aquell gran triomf, lluny de transformar-se en una mega-estrella, la timidesa de la Norah va mantenir-la apartada del centre d’atenció, a favor d’una reservada privacitat (i que afortunadament encara avui manté).

L’única concessió que fa envers la seva intimitat és a través de les seves cançons : "em sento molt més connectada a cada àlbum quan estic decaiguda. Mires de passar pàgina i començar una nova etapa, però el passat encara és allà..."

No és debades que el seu últim disc, Little Broken Hearts,  fos fruit de la seva darrera i conflictiva  trencadissa sentimental .

acte inaugural

Em sembla que les presentacions no són el meu fort. I tampoc ho són els comiats.

Em sembla que som allò que volem ser.

Em sembla que sóc addicta al cafè només durant els matins. Em sembla impossible triar una cançó preferida d’entre tota la música que escolto. Em sembla que no crec en els polítics. No em sembla esbojarrat si dic que algun dia aniré a Nova York. Em sembla que no hi ha res millor que escoltar els meus fills com riuen. Em sembla que es fa un ús excessiu del mot sobrevalorat. Em sembla que la Viquipèdia ha acabat amb la dialèctica i les discussions ben enteses. Em sembla que el diumenge no seria diumenge sense un bon vermut. Em sembla que podria alimentar-me exclusivament amb pasta italiana. Em semblen més atractius els llibres de paper que el Kindle. Em sembla que sorprendre’s, estranyar-se i preguntar-se és començar a entendre. Em sembla que podria haver estat pèl-roja o una virtuosa pianista, però sóc qui sóc i això m’impedeix ser qualsevol altra persona. Tot i així, em sembla que no em desagrada el reguitzell d’etcèteres que sóc. Em sembla que no sabria dir cinc coses bàsiques sense les quals no podria sobreviure dins d’una illa deserta, però sí una que em sembla puntal a la vida: la curiositat. Em sembla que no hi ha res com tenir prejudicis per poder enderrocar-los després.

Em sembla que no sabia com començar això i ja ho he conclòs. Però només m’ho sembla.