Em sembla que les presentacions no són el meu fort. I tampoc ho són els comiats.
Em sembla que som allò que volem ser.
Em sembla que sóc addicta al cafè només durant els matins. Em sembla impossible triar una cançó preferida d’entre tota la música que escolto. Em sembla que no crec en els polítics. No em sembla esbojarrat si dic que algun dia aniré a Nova York. Em sembla que no hi ha res millor que escoltar els meus fills com riuen. Em sembla que es fa un ús excessiu del mot sobrevalorat. Em sembla que la Viquipèdia ha acabat amb la dialèctica i les discussions ben enteses. Em sembla que el diumenge no seria diumenge sense un bon vermut. Em sembla que podria alimentar-me exclusivament amb pasta italiana. Em semblen més atractius els llibres de paper que el Kindle. Em sembla que sorprendre’s, estranyar-se i preguntar-se és començar a entendre. Em sembla que podria haver estat pèl-roja o una virtuosa pianista, però sóc qui sóc i això m’impedeix ser qualsevol altra persona. Tot i així, em sembla que no em desagrada el reguitzell d’etcèteres que sóc. Em sembla que no sabria dir cinc coses bàsiques sense les quals no podria sobreviure dins d’una illa deserta, però sí una que em sembla puntal a la vida: la curiositat. Em sembla que no hi ha res com tenir prejudicis per poder enderrocar-los després.
Em sembla que no sabia com començar això i ja ho he conclòs. Però només m’ho sembla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada