año nuevo

Cliqueu el play per escoltar la història d'avui:



Año Nuevo, autora: Joanna Walsh
Veu: Jèssica Roca

sobre l'escriptura i alguna reflexió

Quan vaig obrir el meu primer bloc l’any 2013 ho vaig fer com una manera de canalitzar el meu jo i tenir un lloc on donar cabuda a les meves inquietuds i interessos. No és cap secret quan dic que una greu crisi d’estrès laboral va acabar desencadenant una -bona- aptitud que feia anys que ja portava a dins. Això és tan llarg que vaig acabar fent-ne una novel·la d’auto-ficció titulada "L’administrativa" i que encara tinc per publicar. Espero que algun dia capti l’atenció suficient com perquè me la publiquin perquè al cap i a la fi, parla de com les persones quedem atrapades en l’actual sistema econòmic tal i com el tenim muntat. No he començat aquest escrit per fer promoció d’aquesta novel·la, de fet la tinc gairebé oblidada. No he parat d’escriure altres coses, una rere l’altra i de notar, a més, com he anat evolucionant com a escriptora sense proposar-m’ho a priori. Un matí, una conversa a la feina va fer desviar la meva atenció i allò em va obrir els ulls. Molt pocs dies després vaig obrir el bloc a "l’Elle" digital. Semblarà una frivolitat, però després d’aquella crisi (vaig estar quatre mesos i mig de baixa) i d’incorporar-me a la feina amb una altra perspectiva d’agafar-me millor les coses, vaig decidir que si obria el bloc era per escriure sobre temes que m’aportessin i aportessin, al mateix temps que jo aprenia ensenyava també els altres. D’allò va anar venint "La Bústia groga", "Cinc dones de veritat", "Ni un gram", "l’Imprescindible Oxigen", "L’administrativa", "Després de l´última abraçada" (per publicar aquests dos) i encara estic en continu moviment, fent un assaig sobre Bukowski i creant quan em ve qualsevol cosa al cap, com és ara mateix. Vinc de La Roca Village, ho tinc a deu minuts de casa per la ronda de Cardedeu i m’hi acosto només quan em fan falta sabates, perquè calço un 42 i allà trobo alguna botiga on encara tenen calçat de dona d’aquesta numeració. Mai m’ha agradat anar a centres comercials i menys amb el sentit que se li dóna des de fa uns anys cap aquí: consum com a temps d’oci, com si avorrir-se o entretenir-se en qualsevol altre cosa que no impliqui diners fos una opció pobra. Intento estar-hi el mínim de temps possible, no més de deu minuts, vaig directament a la Timberland o la Camper i si trobo alguna que m’estigui bé pago i marxo. No sé, però penso que això algun dia farà un pet com una gla. Mentrestant haurà donat llocs de feina i haurà generat moviment econòmic, és clar, però si algun dia aquests turistes que venen decideixen marxar de compres a un altre país que es posi més de moda doncs ja podem tancar la paradeta. Però no és això el que m’espanta, és el sense sentit del consum pel consum, i la dimensió global que està adquirint. Potser sóc un bitxo raro. Ja he deixat al sabater unes tipus ballarines que he trobat per 25 euros, és l’avantatge de tenir un número poc habitual, que trobo ofertes bé de preu de parells que queden obsolets. 

Normalment repasso les notícies a la premsa on-line, mai per la xarxa, però he encès la tele per veure una pel·li i estava TV3 posada d’ahir. Em sembla que sempre ha tingut molt bons cronistes a internacional. Estaven relatant l’atemptat jihadista a l’Afganistan, un fanàtic immolat enmig d’un casament xiïta. 63 morts. Després que si el govern d’aquest país està acordant la marxa de tropes nord-americanes a canvi de no donar refugi als jihadistes, i que els jihadistes estan enfadats per això. I BUM. També greus disturbis a Portland, una de les ciutats més progressistes dels Estats Units, entre grups d’extrema dreta i antifeixistes que ja es van manifestar contra el govern de Trump quan va sortir electe. I el vaixell de L’Open Arms amb gent que fuig de la fam i de conflictes a l’espera d’un món millor al continent europeu. Com a escriptora sempre he preferit fotografiar la realitat que m’envolta a través dels meus relats, poemes i novel·les, per a mi és la millor manera d’empatitzar amb les persones. El lector ja és prou intel·ligent com per extreure una lectura social de la història que estic explicant. A més, crec que mai se m’ha donat bé el gènere de l’opinió perquè no tinc prou coneixements com per argumentar segons quins temes, i perquè res és blanc ni negre -ara que està tan de moda polaritzar les coses per les xarxes virtuals. Prefereixo mirar les notícies i fer-me la meva pròpia lectura. Acabo d’escriure això sense saber opinar, però tancant el televisor amb els mals endèmics de sempre: interessos de poder, fanatisme i pobresa, mala peça al teler.

blue sea

Tot va començar amb la pujada. Feia un dia radiant, però a mi les pujades em maten. A peu, per descomptat, i si són especialment inclinades també en cotxe. Vam quedar a la casa de l'Estartit de la Montse, i em penso que vaig oblidar la darrera vegada que hi havia pujat. El navegador m'indicava ara gira pel carrer Atlàntic, ara pel Mediterrani, i això precisament era el que veia si mirava enrere, el blau del mar però ben avall. Tinc vertigen patològic, i cada cop que he de conduir el Mazda per carreteres que s'enfilen amb un grau d'inclinació superior al 40% ho passo fatal. Se'm tensa la musculatura del coll, se m'acceleren les pulsacions del cor i se'm queden els quàdriceps com a pedres. Però allà estava la Siri, amb la seva veu melodiosa i impassible, vinga prem l'accelerador i aguanta amb la segona que arribaràs, Jèssica. Els nens, que ja ho saben, miraven de tranquil·litzar-me, va mama que ho estàs fent molt bé, que no és tan estreta la carretera, ara aquest carrer a la dreta i ja hi som. 

Ja hi érem, tenien raó. Ens esperaven l'Emma, l'Storm i la Montse, a punt i sempre somrient. Vaig rebufar alleugerida i li vaig explicar el meu mal. Va sorprendre's amb un Ostres! Si? Una reacció normal davant d'una fòbia tan estranya, és clar. Després vam tornar a baixar la pujada, però llavors no em va fer cosa perquè tinc la impressió que frenant domino més el meu vertigen. O serà que em dirigeixo a terra ferma i això em dóna seguretat. Vam anar cap al port, on ens esperava el Xavi, l'amic de la Montse que ens portaria amb la seva menorquina cap a les Medes. Blue sea. Barquetes per desenes que s'ancoraven en boies al voltant de la Meda gran. Un sol espetegant i llençar-me per la borda per fer-me un bany. Tots es van anar llençant a l’aigua un a un. Vaig fer-ho unes quantes vegades malgrat que pensava que li tenia fòbia a ficar-me mar endins. Sovint ens pensem que tenim por a coses que mai hem fet. La vaig superar. Havia d'apaivagar la cremor del sol i el mareig que em pujava per la gola de tant en tant. Nens a l'aigua, ulleres del Decathlon per mirar els peixos i més blau cobalt. A sota, infinitat d'algues i sorra blanca que atorgaven aquest contrast de blaus tan característic de les aigües de les Medes. S'escoltava un guirigall que venia dels altres vaixells que rodejaven l'illa. No estàvem sols. Últim bany, engegada de motor i voregem les aigües que queden davant la cova del dofí. El Xavi fa un cop de timó i sentim un CLAC sec. Cop de timó. La barca avança mar endins. Cop de timó i la Montse: "Gira, no?". L'amic fa anar el braç d’un costat a l’altre movent la fusta. "No, no. No gira. Corre, truca el club que ens vinguin a rescatar". Cara de circumstàncies. Atura el motor i nervis. La menorquina avança uns metres més endins, mar endins, i es balanceja fort amb les onades. Passa una llanxa a tota velocitat i comencem a cridar, "eh!, eh!" Ens miren i ens saluden. No volem saludar. No els puc deixar marxar. Em trec el mocador de platja verd poma que duia posat i l'enlairo amb el braç, sacsejant-lo amb energia mentre els cridàvem. Giren cua i s'acosten. Són anglesos. És una llanxa petita que va fins a Roses. Fan cara d’haver-los trencat els plans per uns minuts però nosaltres només pensem en sobreviure. Els llencem una corda i ens acosten fins a la cara nord de l'illa. Ombra sobre més vaixells ancorats. Un iot d'uns quinze metres veu el panorama. Una família, avis, nets, més nets que treuen el cap. Ja havien rescatat un altre vaixell aquell matí. S’ofereixen a ajudar-nos. Els nens seuen expectants. Canviem la corda i ens acomiadem dels anglesos. Ens porten fins a la benzinera del port i aconseguim trepitjar terra ferma. Ja sabia jo que em donava més seguretat. La fusta del timó s'havia partit de quall. Sort de les gambetes a la planxa i la fideuà de l'hostal de Santa Clara que ens van fer passar l'ensurt i la gana. Blue sea. 

(A la Montse Romero, que m'ho va demanar)

la festa sorpresa

No sé com no hi vam caure. Solia tenir jet-lag cada vegada que tornava d’un viatge. I casualment va tornar de Corea el diumenge abans del seu cinquantè aniversari. La Lina era robòtica des del primer dia que la van contractar per portar el compte més important de l’empresa. Es posava taps per treballar i no suportava que poséssim la ràdio. Al cap d’uns mesos teníem un correu del director prohibint-nos la ràdio al departament. Vam guardar el vellet aparell Aiwa a dins d’un armari en fòrmica beige, també vellet. Tampoc suportava que atenguéssim les trucades telefòniques, però no podíem matar els clients i, malgrat posar-se uns taps d’espuma taronges a les orelles, de tant en tant ens feia callar amb un fort “TSSSSSST”. Ens miràvem els uns als altres astorats i ella seguia amb els ulls clavats sobre la seva pantalla, com si res. El telèfon seguia sonant, és clar. A la divisió teníem vàries tradicions des de feia un piló d'anys, entre elles tenir la ràdio posada mentre treballàvem. Una altra tradició era fer un regal entre tots als companys en el dia del seu cinquantè aniversari. Amb la Lina, malgrat l'estranyesa del seu comportament des de l'inici, vam fer el mateix. Va ser un dilluns de gener. Com el director tenia coneixement dels seus jet-lags, va convocar-la per a una reunió a les 10 h del matí d'aquell dilluns que complia 50 anys. Ho teníem tot preparat: els globus de colors, la pancarta amb lletres enormes felicitant-la, el pastís i un tiquet per a un dia de massatge i bombolles en un dels millors Spa de Barcelona. Val a dir que entre bambolines, sense que s'assabentés el director, vam estar especulant sobre el fet que no vingués. No home no, no pot ser! Que el Lluís l'ha convocada a una reunió, ha de venir... Ui, ui, ja veuràs com no, que us hi jugueu? Vaig dir jo amb menys fe que d'altres. Aquell dia tenia la regla i quan les dones tenim la regla tenim menys fe de l'habitual. Feia un sol espetegant al carrer, les agulles del rellotge de paret marcaven cinc minuts per les deu i la Lina no apareixia. A aquestes alçades teníem el Lluís descordant-se els botons dels punys de la camisa, mirant el mòbil infructuosament i dient-nos que apaguéssim les espelmes del pastís. Estàvem tots apinyats a dins del seu despatx, parlant en veu baixa, mirant de no fer soroll, i la dona no donava senyals de vida. Ni tan sols robòticament. El pastís era una mousse de xocolata, estava bo. Vam celebrar la festa sorpresa sense l'homenatjada. Va ser un dimarts de gener, el dia següent de menjar-nos el pastís. La vaig veure traient-se els taps taronges de les orelles quan li explicava a algú que havia perdut el telèfon a l'avió i casualment el tenien a objectes perduts de l'aeroport. Em va semblar escoltar Bohemian Rhapsody llunyà, que ens arribava de la ràdio del departament d'I+D. Després ens va fer callar amb un fort “TSSSSSSST”. 

Gent de poca fe.