Quan
les hores i els dies comencen a dilatar-se, ara que arriba el bon temps, hi
ha matins que és fàcil llevar-se i nits que no trobaries mai el moment de
marxar a dormir. Avui estic primaveralment alterada, vull dir que, si preferiu
submergir-vos en el relat oriental que us contaré unes línies més endavant,
podeu defugir aquesta dispersió monòloga meva i anar directament a la part
escrita en color lila.
Allò que per alguns resulta còmode i facilíssim, en
deixar-se endur pel corrent, a altres ens produeix urticària. És més
confortable acomodar-se a allò que està establert que no pas rebel·lar-se i
sortir-se de la zona de confort. Potser és que la meva pragmàtica i emancipada
natura em porta a qüestionar-me tot i a negar-me a seguir anestesiada per un
marc de referència que fins ara no ens ha dut enlloc : telefilms amb els quals
no em sento identificada en absolut, productes light per arreu que
(mal)nodreixen el nostre cos, cosmètica anti-arrugues de dubtosa efectivitat,
maternitat “ responsable “- com si dotar de màxima autonomia els fills fos una
irresponsabilitat- , i ser dones intel·lectual, sexual i econòmicament rentables
... un trencaclosques difícil d’encaixar que converteix la feminitat en un
quadre de factoria surrealista.
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhaHH6DM43wjGvw8B8MJQ-RLsay11s1y62kXav6J2S75-mntmBiGrcajMT2m65c6zd0M-mEw8UpfnHXDR4pmHheJEoepYFTgKaF0DHn1rAj5U67s02ezdJpN5jZZ7DWxg02pnJw1kIVdg-e/s1600/wenchifoto.jpg)
La d’ara és una història que va passar fa gairebé 2000
anys, d’aquestes que tenen un cert aire místic i llegendari i, fins i tot,
poètic. Tot i així, malgrat la llunyania física i temporal dels fets, no puc
deixar de pronunciar-me enfront la manera tan masclista amb què ha estat
transmesa per la història oral xinesa.
Una mica abans de què s’acabés el segle II D.C. i molt abans
d’arribar a l’àrid i fred desert del Gobi, va existir una nena d’ulls ametllats
i pell de porcellana, de nom Wên-chi. La nena, filla d’un il·lustre historiador
i home d’estat xinès, filla única, creixia feliç als jardins de la seva pagoda,
molt a prop del palau del tirà.
Allà, era instruïda – intel·lectual i musicalment – per
esdevenir la més dòcil i submisa de les esposes. Així que el seu pare la va esposar,
encara sent una nena, amb un senyor malaltís de mena i que s'acostava a la
quarantena. En Wei, nom de pila del marit, va morir al cap de poc temps,
deixant la Wên vídua i sense descendència. Era l’any 195, i part del territori
que avui coneixem com la Xina, era subjecte de constants conflictes interns i
invasions de Tàrtars vinguts del nord.
Durant un d’aquests atacs, la Wên-chi va ser segrestada,
deportada cap a terres mongoles i obligada a casar-se amb el cap de la tribu
dels Hsiung-nu, amb qui va tenir dos fills ( i de qui em manca una acurada
descripció física).
Durant el captiveri, la noia , amb un talent musical innat,
va escriure un seguit de 8 històries narrades musicalment, on explicava les (desagradables)
experiències durant el seu captiveri i viatge fins a Mongòlia: nits a la
intempèrie, glaçada, sense dormir pendent de feres i atacs d’altres tribus;
trajectes impossibles per terres movedisses; menjar en estat de putrefacció i
l’endèmica pobresa de la desolada Mongòlia.
Lluny de ser com explica la història, no crec que aquesta li
tingués especial afecte al seu mongol marit, i que sentís especial dolor en
separar-se d’ell quan, 15 anys més tard el general xinès Ts’ao Ts’ao, íntim
amic del seu pare, la va rescatar a canvi d’or i jade fent-la tornar de nou cap
a la Xina. Vull pensar més aviat que el turment li vindria perquè el marit va
fer els tractes directament amb en Ts'ao Ts'ao, pactant l’alliberament de la Wên a
canvi de joies i dels hereus que ella li havia donat.
De tornada, ja sola i sense fills, el tirà va fer-la
casar amb un capità del seu exèrcit, un home a qui el mateix Ts’ao va condemnar
a mort temps després per oposar-se a les polítiques genocides del règim. La
Wên, ja més madura i acostumada a tractar amb autòcrates com estava, va reunir
valor suficient en intercedir davant de Ts’ao Ts’ao per tal d’evitar la
imminent execució del seu marit. I de fet, va aconseguir salvar-lo gràcies al seu
eloqüent discurs.
La Wên sempre va ser esclava de les decisions d’altres
homes, sense poder compartir, decidir - ni tan sols per un segon - com ni on
projectar la seva vida. No dubto que li faltés valor per fer-ho. Simplement va
desenvolupar a la perfecció el rol per al qual havia estat educada.
Bibliografia i documentació:
" Oriental Carpets". Volkmar Gantzhorn, Taschen ,1998.
" Bulletin of the museum of fine arts ". Kojiro Tomita. Boston, 1928.