dilluns, 27 de febrer del 2017

la senda d'un perdedor

Va ser fa un parell de dissabtes després de prendre'm una Coca-cola. D’ell volia seguir amb “Hollywood”, però les passes em van portar fins al pis superior de la llibreria La Gralla de Granollers, a la prestatgeria més enlairada, on hi destacava la tonalitat taronja de la portada de “La senda d’un perdedor”. No va ser casualitat. Recordava haver escoltat algú dir que era el més diferent d’en Charles Bukowski. També que era poc apte per a ànims decaiguts. Potser té una mica de les dues coses i molt de la brillant ploma de l’escriptor nord-americà que mai m’ha defraudat.  

Autobiogràfica de cap a peus, crua en els fets, relata com durant la seva infantesa va ser maltractat pel seu pare (dia sí, dia també), i com la dura crisi del 29 perfora l’economia familiar, amb una infància plena d’entrebancs i solitud. Asèptica en les intencions, en el sentit que no pretén fer-ne autoflagel.lació, mostra el seu desencadenant directe: l’adolescent incapaç d’acceptar-se, que comença a refugiar-se en l’alcohol i que es va forjant com a escriptor a força dels cops -literals, sovint- de la vida.

Amb escletxes poètiques que sobten entre tanta duresa, la seva prosa sempre és molt clara, directa i contundent, fàcil d’entendre però difícil de digerir moltes vegades. M’agraden especialment els seus finals simbòlics, que desemboquen ràpidament en les dues últimes pàgines cap a una sola conclusió: aquest és el relat de la vida d’un perdedor.

Un llibre portat a les entranyes i explicat amb tota la transparència des de la seva maduresa. Aquesta és la valentia i perspectiva d’un gran escriptor.


‹‹Durant tota la meva vida en aquest veïnat m’havia ficat entre teranyines, m’havien atacat corbs i havia viscut amb el meu pare. Tot era eternament trist, ombrívol i maleït. I els meus propis assumptes anaven cada cop pitjor, tal i com quan vaig néixer. L’única diferència era que ara podia beure de tant en tant, tot i que mai n'hi havia prou. Beure era l’única cosa que evitava que un home se sentís desplaçat i inútil. Tota la resta era lluitar i lluitar, obrint-se pas a talls. I res era interessant, res. Tothom era igual, reprimint-se, controlant-se. Realment, mai seria capaç de ser feliç, casar-me i tenir fills.››  La senda d’un perdedor. Charles Bukowski. (Ed. Anagrama).


dimarts, 21 de febrer del 2017

aquella tarda del 81

Els fets van ocórrer al voltant de l’any 81 del segle passat. Havia de ser tardor per força. Era fosc, un vespre, quan tornàvem caminant des del carrer Diputació fins a la carretera de Vic, on estava situat el bar i casa meva, també. Unes mitges color carn i el maillot negre amb ratlles pastel anaven dins la motxilla Adidas que m’acompanyava cada dimarts i dijous a les classes de ballet. La meva germana Vanessa tenia dos anys més que jo i també m’acompanyava quan tornava amb la seva motxilla. Però jo no recordo el seu color ni la seva marca.

La classe va passar ràpidament entre pliés, chassés i piruettes que tot just començàvem a aprendre, però a mesura que ens acostàvem al bar, casa nostra a la part del seu darrere, el temps es va paralitzar com en un fotograma d’una pel·lícula. Els llums del local sobresortien d’entre tot l’edifici de quatre plantes i il·luminaven l’acera d’un groc càlid; un batibull de gent al seu davant, testos i vidres trencats pel terra, els de la façana en fusta i envitrallada, ens advertien que alguna cosa greu havia passat. Passava que jo tot just tenia sis anys, edat en què la realitat, per crua que sigui, acaba difuminant-se fins a semblar-te que tot és un somni que acabaràs oblidant en la teva maduresa. Tot ho vius com un present escumós on el futur encara té poca consistència. Però al final resulta que no. Que queda allà clavat per les dècades de les dècades.

La furgoneta que ells havien aparcat al davant ja no hi era quan vam arribar. Havien tocat el dos.

Aquella mateixa tarda, una estona abans de fer-se fosc, entraven al bar uns gitanos. Així en indeterminat, mal aparcaven la furgoneta al seu davant per acabar esdevenint tres “Vaquilles” que entraven del tot descamisats. Probablement més per demostrar una virilitat que no tenien que no pas per protegir-se d’una calor que no feia.

-  No tenim quintos – aquesta, la que hi ha al darrere de la barra, és la meva mare.
- ¿Cómo que no hay quintos? ¡Qué pasa! ¿Es que no nos quieres servir?

Abans que acabés aquest últim interrogant, començaven a arrossegar els tamborets fins a fer-ne espetegar algun fins l’altra punta del local. La meva mare travessava la porta que separava el bar de l’habitatge i llavors tot es va precipitar. A fora el carrer, els testos de pedra antiga que franquejaven la porta de vidre van acabar  fent-la miques impulsats pels homes de què us parlo.

Ella va demanar socors al meu pare, que era dins de casa (rere el bar), mentre la meva germana Sandra sortia volant de la dutxa per anar a buscar la policia. Al seu darrere corrien també dos dels descamisats amb navalles amenaçadores quan va intercedir el meu pare, al seu darrere també, per fer volar un d’ells pels aires fins a deixar-lo mig estabornit al damunt d’un cotxe. L’altre, encara que menys, també va rebre una bona engaltada fins a girar cua.

Mentrestant, de tant volar, ma germana adolescent va caure pel camí, trencant-se un peu abans no va poder arribar fins a la comissaria de la policia local, a escassos 150 metres d’on tot havia començat.

-   No, no, ni hablar. Estoy solo y no puedo dejar esto sin nadie aquí- aquest que s'asseu a la cadira amb tota la parsimònia burocràtica és el policia.

I així va ser quan de tornada, abans que jo veiés el fotograma esgrogueït pel llum, algú des d'un pis de dalt -del costat o de no sé on- havia avisat la guàrdia civil, que arribava quan els paios havien marxat.  Els vidres es podien reparar. I el peu es va acabar soldant, l’ensurt, en canvi, no els va treure ningú.


Ens passem els anys acumulant fotogrames. En forma de passa de ball, de motxilla Adidas o de vidres trencats sense sentit. Alguns queden com a simples anècdotes. Altres, en canvi, ja formen part del nostre conjunt vital.
  

dijous, 16 de febrer del 2017

avui


Mica en mica deixo les paraules
S’esgoten arraulides en un eco que no torna
Exprimeixo la voluptuositat de les formes
En vides que s’aposenten i passen.
Brandeixo les hores
Remunten ben amunt fins a conjugar-se
En dies com meandres que moren.

Només un llum encès difumina el present
Quan es fa el crepuscle com una pàtina
Que tot ho embolcalla i, evanescent,
Protegeix mentre dormen les ànimes.
Esgotades les paraules
Desembocaran tímides en el mar
i entre onades oceàniques
Voluptuoses, potser tornaran.



dimecres, 1 de febrer del 2017

gràcies, elba

  
- Que sí, no et preocupis dona, que l’Elba està ben cuidada. La trec matí, tarda i vespre pels voltants del barri. I a la menjadora no hi falta mai pinso ni aigua. Te la portaria perquè la veiessis però ja saps que està estrictament prohibida l’entrada de mascotes a l’hospital...

La Telma penjava el telèfon i el deixava sobre la tauleta blanca de l’habitació 309. Feia el mateix gest cada nit després de sopar, des que va sortir de l’operació feia una setmana. Trobava a faltar les festes del seu yorkshire. De la seva petita Elba. I les passejades amb ella els migdies durant l’escassa hora que tenia per dinar, abans de tornar a l’oficina. I els lladrucs aguts i agitats darrere la porta, quan sentia el soroll de les seves claus a l’altre costat del pany. En realitat, l’Elba era l’única família que li quedava després de la mort del seu germà l’any anterior. 

Feia deu anys que la Telma havia abandonat Hamburg. Per aprendre, per veure, per viure... per oblidar. Un amor no correspost pesava com una llosa dins seu i va preferir posar terra pel mig. Acostar-se a la Mediterrània li va semblar bona idea. La intensa llum, les apassionades converses, una feina assegurada, el mar a prop... i la soledat sense excuses. 



Uns mesos més tard, la petita Elba ja li feia companyia de dies i de nits. A casa i a fora. Per vacances i a diari. Una llaçada vermella damunt del seu caparró gris, entre orella i orella, li donava a la gosseta un aire encara més graciós. A la Telma li agradava fer manualitats durant les tardes. Era el seu hobby. La relaxava després de les hores de tensió a la feina entre tanta paperassa. 



Era novembre i plovia. Les seves mans encolaven amb precisió uns petits arbres de nadal que havia deixat pintats feia dies. L’Elba se la mirava des de terra amb una expressió estranya, diferent a com ho feia habitualment. Però la Telma no s’hi va arribar a fixar perquè en aquell moment només tenia ganes de vomitar. Unes intenses ganes de vomitar que la van portar fins al bany abans que caigués desplomada. L’Elba va començar a bordar sense èxit. I després, a somicar a la vora del cos lívid de la seva mestressa. 

Sonava el timbre en aquell moment. L’Elba va córrer fins a la porta, tot bordant al mateix temps que l’esgarrinyava per sota. Trucava i trucava, però l’Elena va saber que alguna cosa no marxava bé. Aquella desesperació de l’animal no era normal. La seva amiga no obria. De seguida va trucar a la policia. 

Quan va obrir els ulls, la Telma era al llit de la 309. Bata blanca, ulleres de pasta negres i un informe a les mans. La mirava amb un dolç somriure. Era el cirurgià satisfet amb el resultat de l’operació. Agafava, entre les seves, les mans de la seva pacient:

- Telma, ets una lluitadora... sàpigues que has tornat a néixer. T’hem pogut extirpar el tumor del cap amb èxit. Per sort vam poder actuar ràpidament. No et quedaran seqüeles de cap tipus. Bé... només t’hauràs de prendre unes pastilletes per tal d’evitar atacs d’epilèpsia, però això no és res! Ja li pots donar les gràcies a la teva gosseta, sense ella no sé si ho hauries explicat.