bitllets falsos

A la cinta transportadora vaig deixar la llet de soja, el cafè, la pizza, les sardines de llauna, uns tomàquets d’amanir, els iogurts naturals, maduixes, carquinyolis d’ametlla, nocilla i no sé quantes coses més. Feia deu minuts que m’esperava a ser la següent a passar per caixa. Al meu darrere un home d’uns quaranta anys amb un peto blau tacat de greix negre i dues barres de pa a la mà. Al meu davant una dona xinesa d’uns trenta, menuda, amb roba i trets poc destacables. Comprava formatge Filadèlfia i enciams per al seu restaurant de Granollers. No és que ho expliqués allà a tothom. Va ser simple i pura deducció. Comprava 24 paquets de formatge Filadèlfia, 11 enciams iceberg i 5 ampolles de vinagre de vi blanc. Ho vaig comptar un a un. Crec que mai he pagat amb un bitllet de 100 Euros. Més ben dit, mai he tret un bitllet de 100 Euros del caixer, per tant, mai he tingut un bitllet de 100 Euros a la mà. Aquella xinesa tenia desenes de bitllets de 100 euros a la seva cartera. Tenia la cartera a rebentar de bitllets verds. Això sí que era destacable. Això i la banda sonora de Titànic sortint dels altaveus de l’hipermercat. Durant el temps en què vaig poder analitzar la compradora xinesa -deu minuts, ja ho he dit-, la caixera sostenia un d’aquells bitllets de 100 euros a la mà. Havia fet un guixot al seu damunt amb un retolador suposadament transparent. Per la manera amb què aguantava el bitllet i per com se’l mirava, semblava que no ho veiés clar. La xinesa callada. Jo comptant els enciams. El del peto blau començant a moure amb nerviosisme la seva cama esquerra. També esbufegava. 

- Jonathan! Pots venir si us plau? – en Jonathan estava a la secció de refrigerats revisant les dates de caducitat dels pits de pollastre envasats. Vaig poder veure-ho perquè estava a uns quinze metres de la caixa. 

Sol.lícit es va presentar a la crida de la companya amb el bitllet a la mà. 

- Què passa?

- És que el retolador s’ha posat d’un to marronós i no sé...

El Jonathan agafava el bitllet, només mirant al bitllet, i li feia un altre guixot al seu damunt. La cara era seriosa però amb un rictus professional. Sí, sí. 

- És fals. 

Donava el bitllet fals a la companya i se’n tornava a comprovar dates de caducitat a la nevera. Abans que la caixera posés cara de circumstàncies i després que la Céline Dion hagués entonat el seu darrer mi, la xinesa obria la seva cartera i es trencava de riure. Això del riure no era fals, ho puc assegurar. Es pixava a sobre. Arrencava un altre dels bitllets que hi tenia a dins i se l’atansava a la noia. 

- Té, un altre. No és problema. Si aquest no va bé, en tinc molts més. Molts més. Molts més!

I continuava rient davant la nostra perplexa mirada. Després el retolador sí que va resultar transparent damunt del nou bitllet, es guardava els seixanta euros i escaig del canvi, posava els enciams, el formatge i el vinagre rere la bicicleta que havia aparcat a la porta de l’entrada de la nau i marxava extraradi avall.

el venedor de cupons

Aquesta és la història d’un venedor de cupons dels cecs. En realitat és la història de l’Antonio Fernández. I en realitat ell tampoc és cec. Fa vint-i-sis anys, abans que li quedés enganxada la cama esquerra entre els ferros de la cabina del camió que conduïa, solia llevar-se a quarts de sis per carregar les bigues de ferro que anirien a l’estructura exterior de l’hotel Arts. Abans d’això, de l’accident a la C-33, també solia agafar la bici els diumenges que no tenia ressaca i baixava per la carretera de Dosrius fins al Maresme. Els diumenges de ressaca els passava a casa del pare, i quan l’Alka Seltzer feia efecte, passava a buscar la nòvia, una noia de mitja melena rossa i menuda, li feia un petó als morros, la portava al cine i després feien sexe a l’habitació d’algun hotel de carretera. Tenien intenció de casar-se. L’Antonio feia patxoca. Era alt, corpulent, de passes decidides, conversa honesta i senzilla. El dia de l’accident era novembre i plovia. Plovia molt. Els neteja parabrises no paraven d’anar de dreta a esquerra i d'esquerra a dreta vigorosament. A la ràdio deien alguna cosa de la victòria sèrbia sobre la ciutat croata de Vukovar. “A la ciutat de la vora del Danubi han resultat 1.000 civils morts després de tres mesos de setge serbi”. Aquí construíem hotels de cinc estrelles i a l’altra riba de la Mediterrània se’n destruïen. 

L’única distracció que tenia l’Antonio en aquell moment era l’aigua que picava constant als vidres de la cabina i la veu que sortia de la ràdio en forma de notícies. Bueno, i el record de la mare, que s’havia mort de càncer de pit feia mig any. Va ser de manera sobtada. Un utilitari petit es va creuar al carril dret, a escassos quatre metres davant seu, només va tenir temps de fer un cop sec de volant i el camió va quedar tombat a la cuneta. Després, va ser l’impacte de la cabina que li va costar la seva cama esquerra. 

Ara camina coix, agafant-se fort a dues muletes, quan entra a la caseta de l’O.N.C.E cada matí a vendre els cupons. L’Antonio encara conserva aquella estructura atlètica, amb els quilos de més al damunt per la manca d’exercici físic i l’evident pas dels anys. Avui no plou, però el cel està ennuvolat. Una senyora de mitjana edat ha tret el seu moneder i hi ha guardat el número que ha triat. "Acabat en zero em donarà sort". Una noia enfundada en uns texans ajustats ha fet el mateix. I un negre d’uns trenta anys, que s’ha posat el número a la butxaca del darrere del pantaló desgastat. I la mestressa de la bodega ho ha fet també abans d’apujar persianes i vendre vins de totes les denominacions. Durant les tardes, a l’exterior de la caseta, l’acompanyen un gosset tipus Terrier i la seva dona, la de les tardes de cine i sexe, imagino.

el mahler de factotum

Avui llegia al meu escriptor favorit. Charles Bukowski. Mentre ho feia, em transportava a una altra època i un altre lloc del planeta sense gairebé percebre-ho. Notava els rajos solars que travessaven el finestral del menjador i m’escalfaven les cames. Ara que ja és la tardor comencen a ser agradables. Nova Orleans i Nova York eren a tocar entre les línies de la novel.la. Vull dir que veia les ciutats nord-americanes arran de la línia de producció d’una fàbrica, d’un magatzem o d’una habitació que podia ser la de qualsevol treballador ras. No hi veia ni els edificis colonials ni l’Skyline d’alts gratacels des del Governors Island. Tampoc calia. És la vida arran de terra. A vegades, literalment. I l’Oceà Pacífic. La remor de l’Oceà Pacífic des de Los Ángeles sempre present als seus escrits. Jo me l’imagino com una massa fosca i immensa, només de nit, no sé per què. A mesura que avançava entre les línies de Factotum, Henry Chinaski, l’alter ego de l’escriptor, s’ho feia amb una prostituta en una pensió de mala mort mentre escoltava en Gustav Mahler. Les cames de la Martha eren blanques, grosses i toves. Les cobria amb una bata verda, tan sols. Trucava a la porta de l’habitació d’en Chinaski atreta per les notes del compositor txec. I pels cinc dòlars que es guanyaria després a cop de sexe oral, una bona estona, amb el protagonista.

Molt probablement, Bukowski escoltava l’Adagietto de Mahler quan va escriure aquestes línies un dia de l’any 1975 des d’algun lloc de Los Ángeles. Li agradava crear les seves històries amb música clàssica al seu voltant. A més ho feia -escriure- mentre bevia i fumava sense parar. 

A mi també m’agrada escoltar música clàssica mentre escric. I és per això que em trobo picant aquestes línies ara mateix. Obria l’arxiu de la meva actual novel.la fa uns minuts. Em disposava a seguir amb el següent episodi quan he posat una llista de clàssics a l’Spotify. La primera cançó que sortia dels altaveus del notebook era l’Adagietto de Mahler. I els rajos del Sol impactaven directament contra la taula del meu escriptori. He abaixat la persiana. I he pensat que valia la pena tancar l’arxiu per obrir-ne un de nou. És preciosa la melodia. Potser demà segueixo escrivint el llibre.

‹‹Yo era un hombre que me alimentaba de soledad; sin ella era como cualquier otro hombre privado de agua y comida. Cada día sin soledad me debilitaba. No me enorgullecía de mi soledad, pero dependía de ella. La oscuridad de la habitación era fortificante para mí como lo era la luz del sol para otros hombres. Tomé un trago de vino.›› Charles Bukowski. Factotum.