Vaig descalça per damunt del parquet. Una samarreta d’imperi
negra i unes bermudes vermelles del Zara
Boy i que em cauen sempre que les porto sense cinturó, és la meva
vestimenta per anar per casa aquests dies de calor. Acostumo a encetar els relats
de primera hora del matí dient -malgrat repetir-me- que em prenc un cafè. És
clar, és la primera cosa que faig a quarts de 6 del matí després de fer un pipí.
I quan la cafetera arrenca el bull, m’omplo un got de vidre amb el cafè fumejant
per prendre-me’l mentre em poso al dia (una mica, només, per no saturar-me d’inici)
de les notícies que volen que ens assabentem. Ahir desgràcia a Munich. L’FMI fa
pressió en referència al Brexit i diu que sí o sí el Regne Unit ha de seguir
intervenint en l’economia global (quina sorpresa!). L’asfalt mullat fa caure a en Froome, sense ensurts perquè torna a pujar sobre la bicicleta per seguir pedalant
fort. I de les polítiques en qüestió de matèria nacional, per estàtiques i
erràtiques, prefereixo saltar-me-les com la Kendra Harrison ho va fer ahir amb
els 100 metres tanques.
Segueixo. El segon cafè, sense sucre sempre, com el primer,
com el següent, em cau bé mentre es fa de dia i el edificis que donen al carrer
comencen a adquirir les tonalitats vermelles dels maons amb què estan construïts.
Està ennuvolat i fa fresca encara. Però no plourà. Crec que no sortiré a córrer
avui. Ho tinc decidit. A l’ordinador m’espera una escena d’alt voltatge que
descric des del meu estudi a les 6:30 a.m. Mentre ho faig, escolto l’Snow Prelude d’en Ludovico Einaudi, sempre m’acompanya aquest compositor mentre
escric. També ho està fent ara. L’Snow
Prelude m’acompanya casualment mentre descric una parella fent l’amor a vint
graus sota zero envoltats de neu i molt lluny d’aquí. No patiu. No acaben
congelats. Ans el contrari. Gairebé desfan els glaciars. Un parell d’hores hi
dedico avui i al costat, molt a prop meu, un mapamundi que m’acompanya sempre
mentre escric. I m’aturo a observar-lo de tant en tant, al mateix temps que
travesso els diferents oceans i recorro costes i edificis situats a l’altra
punta del món. És així com ho faig.
Comencen a despertar-se tots. Uns gots de llet amb Cola-cao,
un cigar de primera hora -sempre- amb un tallat, totes les persianes amunt, i
algun raig de sol que comença a travessar els vidres dels finestrals embrutits
per la tempesta d’ahir al vespre, em recorden que ja es hora d’agafar la baieta
amb sabó per començar a fer dissabte. Mentre ho faig, m’acompanyen les primeres
cançons dels Hombres G, i em
trasllado a la Monumental un estiu de fa molts estius que van venir en concert,
als jerseis Privata, a les Converse verd ampolla lligades fins el
turmell i als texans trencats, estripats de dalt a baix, tant de moda
aleshores, que tornen ara i que mai m’han agradat.
Són tres quarts d’onze del matí i el trinxat de la Cerdanya
ja està preparat als fogons per quan arribi l’hora de dinar. Les bermudes
vermelles del Zara Boy em segueixen
caient perquè les porto sense cinturó. I un sol brillant, que entra de ple per
la finestra de l’estudi (ja neta), em fa avinent que és dissabte i que potser
és hora d’anar a fer un bany a la piscina.