dijous, 24 de setembre del 2015

Genefke i el consell internacional de la rehabilitació per a les víctimes de la tortura

Porto dies sense publicar, desconnectant per necessitat vital, ordenant idees, observant endins i intentant relativitzar conflictes sense sentit que no duen enlloc. En un d'aquells rampells meus per buscar respostes a coses que només la ciència i l’enginyeria em poden donar i que em criden l’atenció per l’alt impacte que –sense adonar-nos- tenen en les nostres vides, em vaig trobar amb un text que parlava sobre les plataformes petrolíferes.

Tenia la intenció d’escriure un text dramatitzat de l’efecte que els huracans tropicals i les grans onades tenen sobre aquestes estructures gegants instal.lades al mig de l’oceà. D’una cosa tan freda com les turbomàquines de gas, goliats d’acer que giren a grans velocitats fins a proporcionar l’electricitat necessària a la plataforma. D’empreses multinacionals com Rolls Royce o General Electric, encarregades de subministrar aquestes turbines. De Thomas Edison, fundador de la nord-americana General Electric, responsable de portar llum a la nostra existència i de donar pas a la vida moderna tal i com la coneixem avui dia. De la salinitat de l’aire i la condensació de la boira salina. De com aquesta pot causar desperfectes i ocasionar un shut down que impossibilitaria l’extracció dels milers i milers de barrils de cru i els milions de metres cúbics de gas que s’extreuen a diari des de les profunditats marines de tot el planeta. Tampoc em podia deixar la hipertensió, les depressions i l’estrès, algunes de les conseqüències que pateixen les persones que treballen i viuen – aïllades durant mesos sense tocar terra- a la plataforma. De geòlegs, químics, metges, enginyers, sismòlegs, submarinistes, encarregats de la neteja, cuiners... D’inacabables jornades laborals, de condicions climàtiques extremes, de soledat, de terrorisme marítim, o de radars i míssils antiaeris. En fi, de tot això que comporta treballar en una empresa que em permet tenir les eines per desplaçar-me fins a la feina i que arribin fins a la porta de casa meva un kiwi del Perú o un ordinador portàtil taiwanès.  

Dins l’intent de dramatització del text i recerca de ritme narratiu, volia tirar del meu imaginari cinematogràfic - que no és gaire extens- i inspirar-me en el paisatge escènic de La vida secreta de les paraules de la Isabel Coixet: el fum, les fàbriques, la pluja, el vent, les onades del mar del Nord xocant fins a l’infinit contra les hieràtiques columnes que sostenen la plataforma petrolífera, eren un bon escenari per emmarcar l'industrial relat. Però en una temptativa de recopilar dades que no recordava (el film és de l’any 2005 i la meva memòria de peix), em vaig trobar amb una magnífica història d’amor i soledat que en realitat no és més que un al·legat de denúncia contra la tortura humana.



Hanna (Sarah Polley), la protagonista, és víctima de les atrocitats comeses durant la guerra dels Balcans a l’ex-Iugoslàvia. La rapten, la violen en reiterades ocasions i l’obliguen a matar la seva pròpia filla. A la plataforma petrolífera  té cura d’un ferit (Tim Robbins) greument accidentat mentre evitava el suïcidi d’un company. Al film, la plataforma destaca pel seu nom : GENEFKE.



Inge Genefke, interpretada magistralment a la pel.lícula per la Julie Christie, va néixer l’any 1938 a Dinamarca i ja durant la seva infància va prendre consciència de l’existència de la tortura durant l’ocupació alemanya de Dinamarca a la Segona Guerra Mundial (el seu pare era militant actiu de la resistència danesa).

L’any 1974, després d’una llarga experiència com a neuròloga, respon a una crida d’Amnistia Internacional que li demana ajuda en la diagnosi forense de víctimes de tortures a Xile, l’Argentina, l’Urugay i Grècia. “ Després d’examinar les 15 primeres víctimes, vàrem concloure que patien horribles seqüeles psicològiques. Per descomptat que també vam trobar-ne de físiques, però les pitjors conseqüències eren les psicològiques: depressió i ansietat, la incapacitat de concentració i un terrible sentiment de culpabilitat.” Relata la Dra. Genefke, qui va tractar personalment a centenars de supervivents de les tortures.

L’any 1985 va fundar el Consell Internacional de Rehabilitació per a les Víctimes de la Tortura, amb seu a Copenhagen, actualment amb una xarxa de 144 centres i programes repartits a 74 països de tot el món. La IRCT és una organització que dóna suport multidisciplinar a les víctimes que han patit  tortures durant greus conflictes bèl·lics, oferint ajuda psicològica, atenció mèdica, serveis legals o prestació econòmica. En cas que els afectats també siguin refugiats, aquests serveis inclouen cursos d’idiomes i assistència en la recerca de feina als països que els acullen.

Sobra dir que els efectes físics i mentals de la tortura no només afecten la víctima que ha patit els abusos directament, sinó també a tota la seva família, a qui també ofereixen tractament i consell personal.

La tortura és un acte polític i, per tant, també ho és la rehabilitació de les víctimes (dones, homes, nens de tota condició i edat, poden veure’s afectats), és per aquest motiu que els centres juguen un paper molt important en la promoció de la democràcia, la integració i el respecte dels drets humans mitjançant el desenvolupament d’activitats com campanyes, documentació, informes, contacte amb els mitjans de comunicació, formació i educació.*

No m’espantarà el torturador
Ni la darrera caiguda del cos
Ni els trets del rifle de la mort
Ni les ombres a la paret
Ni les nits arran de terra
El darrer i més dèbil estel del dolor es manté
Malgrat la cega indiferència
D’un món insensible i cruel

(del poeta danès Hafdan Rasmusen i poema preferit de l’Inge Genefke)



Em sembla absolutament grandiós que algú destini el seu coneixement i energia en benefici dels més desfavorits amb tanta dedicació i contundència, i que – essent conscient dels dessabors de la vida- es rebel·li de manera tan eficaç.

*Es calcula que unes 100.000 víctimes de la tortura han rebut tractament a centres de l’IRCT.


dimecres, 16 de setembre del 2015

us presento la Montse Romero / let me introduce you Montse Romero

Acaba d’arribar de Londres. Es passa bona part de l’any recorrent països com Estats Units, Dubai, Qatar, Mèxic, Perú, Colòmbia, Panamà, França, Itàlia o Dinamarca perquè ha de vendre els seus productes: els monitors monitoritzats i integrats al moble de la marca Arthur Holm.

Al més pur estil James Bond, pantalles, micròfons i càmeres apareixen i desapareixen de l’interior del mobiliari d’auditoris, parlaments i bancs prement només un botó. El bufet d’advocats de la Casa Blanca a Washington, el Parlament Europeu, l’Assemblea Nacional de Kuwait, el Congrés dels diputats de Mèxic o el World Economic Forum a Ginebra  són tan sols algunes de les institucions que disposen a les seves sales de les pantalles tàctils de la firma catalana, que actualment exporta un 90% dels seus productes.

La Montse Romero és al capdavant de l’empresa familiar instal.lada a Sant Hipòlit de Voltregà. Després de patir la greu crisi econòmica dels anys noranta, va ser capaç de transformar-la fent que els seus productes fossin exclusius i personalitzats, en un mercat on el preu no fos fonamental per al client.

La Montse és una persona humil, emprenedora i generosa. Un exemple.

Montse Romero durant la fira InfoComm a Las Vegas (USA)/ Montse at the InfoComm fair in Las Vegas.


J: Tinc entès que de petita eres una nena moguda, inquieta de mena, en què somiaves ser de gran?

M: Hahaha, era moguda però em passava el dia llegint. Tenia molta imaginació i ni idea de què volia ser de gran... Ja saps, com la majoria de nens anava canviant de parer, des de veterinària a professora.

J: Algun ídol o referent infantil?

M: Devorava còmics i m'encantava el Capitan Trueno.

J: Què bona! Haha, encaixa amb la descripció de moguda i inquieta, quina gràcia...Part de la teva formació la vas completar als EUA. Què destacaries d’aquella etapa?

M: Si vols que et sigui sincera, estudiar, no estudiava gaire ... Va ser una etapa meravellosa durant la qual vaig tenir la sort de conèixer gent d'arreu el món. Amb molts, seguim en contacte. Un dels nois que estudiava amb mi és el padrí del meu fill gran. Llaços d'amistat molt potents perquè ets jove, molt lluny de casa... Més que els estudis en si mateix, em quedo amb els amics que vaig fer pel camí. Va ser una gran experiència, espero poder donar als meus fills l’oportunitat d'anar a estudiar fora perquè s’aprèn moltíssim.

J: Ostres què emotiu... En quin moment vas prendre la decisió de crear la teva pròpia empresa?

M: No la vaig crear jo. Era l'empresa del meu pare que la va iniciar els anys 60. Les coses no anaven bé i el meu pare volia tancar. Jo vaig veure una oportunitat canviant totalment la filosofia de l'empresa i la vaig aprofitar. Li vaig dir que m'ho deixés provar i em va dir que OK, i fins ara.

J: Una dona amb bon ull pels negocis...

M: No et pensis..... Sóc de les que creu que has de fracassar unes quantes vegades abans de que et vagin bé les coses. Per mi no ha estat fàcil, però a força de persistència i voluntat, les oportunitats et van apareixent.

J: Bona part del teu temps requereix viatges per tot el món, tens 3 fills de 12, 8 i 5 anys. Com portes el fet d’haver-te de separar tan sovint d’ells?

M: Doncs ho porto bastant bé. Ells han crescut així i procuro donar-los temps de qualitat, encara que sembli un tòpic. Tinc la sort de treballar amb la meva parella i sempre ho combinem de manera que hi ha un dels dos amb ells.

J: No sé si formes part d’alguna associació de dones emprenedores...

M: Sí, de Fidem.

J: Fidem?

M: Fundació de Dones emprenedores, és de Barcelona, de fet fa un temps em van donar un premi i no el vaig poder anar a recollir perquè estava parint al Storm  (el seu tercer fill)... No és broma. Coses de dones...

J: Què us aporta a nivell pràctic les que en formeu part?

M: Fan moltes trobades per compartir experiències i coneixement. Sempre aporta. Ah! també formo part de l'associació de dones de la indústria audiovisual llatino-americana i també m'enriqueix molt.
Elles ho tenen mes difícil que nosaltres...Tot i que la situació està canviant molt també a l’Amèrica Llatina, gràcies a Déu, i cada cop es valora més a  les dones en un món (l'audiovisual) clarament dominat pels homes.

J:Precisament et volia preguntar: durant algun dels teus viatges laborals has sentit tracte discriminatori respecte a companys del sector pel fet de ser dona? T’has vist en alguna situació incòmoda per motiu de gènere o religió?

M: Jo personalment, mai. Però les dones d'Amèrica llatina tenen històries molt curioses. A mi sempre m'han tractat molt bé. Tampoc he tingut cap ensurt al món àrab. Només que a Aràbia Saudita, ells mateixos demanen que hi vagi en Henrik. A mi probablement, a segons quins llocs ni em rebrien.

La Montse atenent un client a Dubai./Montse dealing with a customer in Dubai


J: Canviant de tema, m’agradaria que em parlessis de les teves aficions. Jo et segueixo per la xarxa i m’encanten les fotografies que penges amb els teus fills a la neu o a la platja, emanen diversió, tendresa i afecte...

M: M'encanta fer esport amb ells. Gaudeixo com una nena. Ens encanta anar a la neu a l'hivern. Sortim a les 8 del matí de casa i tornem a les 6 de la tarda. Es una manera fantàstica d'estar molt a prop seu. El mar també ens encanta. Tot el que sigui  natura i, a més, intento que el temps que estem junts, res d'I-Pads ni d'ordinadors, encara que ja em costa ja!! Som tots molt d'estar a l'aire lliure i fer esport. Faig snowboard i skateboard (molt malament) amb ells i sempre que puc, jo m'escapo a córrer. També m'agrada molt llegir, vaig a llibre per setmana.

Amb els seus tres fills: el Noah, l'Emma i l'Storm/ with her children: Noah, Emma and Storm


J: Caram, una dona activa, activa, deus acabar rendida quan se’n van tots al llit...!

Abans has anomenat el teu marit l’Henrik Holm, que també forma part de l’empresa (director-gerent). Quan arribeu a casa desconnecteu amb facilitat de la feina? Heu arribat a alguna mena de pacte per no barrejar professió amb la vida familiar?

M: Ho intentem, ho intentem!! Tot i que ens costa perquè tots dos som els típics que posem l'ànima en el que fem. Però desconnectes o, si no, acabaries boig.

J: Aquesta tardor obres oficines a París i Dubai, consideres bàsica la presència física per a l’expansió internacional?

M: No és bàsica. També et pots internacionalitzar a través d'un distribuïdor per exemple ... Però en el nostre cas, hem apostat per estar molt a prop del client perquè customitzem molt i  d'aquí que sigui important tenir oficina a punts estratègics.

J: Els vostres productes es caracteritzen per ser productes amb un alt valor afegit, que uneixen el millor del disseny escandinau amb la tecnologia més avançada, es fàcil escapar de gegants competidors com la Xina o l’Índia?

M: Es molt i molt difícil. El que fem no és fàcil perquè cada venda és un projecte. Això és el nostre punt fort i a la vegada, el nostre punt feble. Fort, perquè si no féssim això ja no existiríem. Tal com dius, se’ns haguessin empassat els asiàtics. Feble perquè és molt difícil gestionar els estocs, planificar la producció, etc.

J: Feu vestits jaqueta a mida de la millor qualitat, en definitiva... Vinga va, ara em pots dir quins consells li donaries a algú que vulgui crear una empresa a Catalunya?

M: I tant!! Primer de tot, tenir un somni, descobrir què vols fer, dissenyar un pla per arribar-hi i mai abandonar. Després ser sempre coherent amb tu mateix. I molt important, rodejar-te de gent vàlida.
Sense un bon equip no ets ningú.

J: Això mateix deia en John F.Kennedy... Sovint se’ns valora més pel que tenim que pel que som, has pensat alguna vegada què faries si la feina se n’anés en orris? O és un escenari que ni et planteges?

M: Moltes vegades. M'encantaria escriure. Tan de bo algun dia pogués... escriure com tu!! ( riallades).
Si algun dia la feina se’n va en orris, no passarà res. Tornaré a començar i segur que apareixeran noves oportunitats.

J: Doncs ets molt bona expressant els teus pensaments, em va encantar l'últim post que vas fer FB.

M: Em va venir com un flash mentre estava al tren a Londres i ho vaig escriure. hahaha, alguna cosa semblant a la inspiració.

J: Sí, és com arriba, en els moments més inesperats...

M: Oi que si? Jo a vegades he somiat fins i tot amb un nou producte.... Estic fatal!

J: Haha, el cervell no et para mai!
Montse, ara sí, per acabar: què li demanes a la vida?

M: Jo li demano pau i un bon futur pels nostres fills. No puc demanar res més del que tinc, la veritat és que dono gràcies cada dia.


J: Gràcies Montse, tant de bo hi hagués més gent com tu, el món aniria molt millor.




let me introduce you Montse Romero

She has just arrived from London. Spends most of the year travelling through different countries as the United States, Dubai, Qatar, Mexico, Peru, Columbia, Panama, France, Italy or Denmark because she has to sell her stuff: motorized and integrated in the table monitors from the brand Arthur Holm.

Exactly as in the James Bond’s films, hidden screens, microphones and cameras that pop up from the furniture of auditoriums, parliaments and banks by only pressing a button. The White House Lawyer’s Office in Washington D.C, European Parliament, National Assembly of Kuwait, the Mexican Congress or The World Economic Forum in Geneva are only some of the institutions that have in their meeting rooms the tactile screens from the Catalan brand, which currently exports 90 % of its products.

Montse Romero is in front of the familiar company settled in Sant Hipòlit de Voltregà, which after suffering the serious economic crisis in the 90’s, re-oriented the business making her products exclusive and customized, where price was not a basic issue for customers.

Montse is a humble, entrepreneur and generous person, an example.

J: As far as I know, you were a restless and lively kid, what did you dream to be when growing up?

M: Hahaha, I was restless, but I spent the whole day reading. I had a lot of imagination and not a clue of what I wanted to be when grown-up. You know, as most of the children, I changed my mind pretty often, from being a vet to become a teacher.

J: Any idol or childhood model?

M: I devoured comics and I loved Capitan Trueno.

J: That’s a good one! Haha, it matches with the description of restless and lively girl, so funny… Part of your education was completed in the USA, what would you highlight from that period?

M: To be honest, I didn’t study a lot… it was a wonderful stage in which I have the chance of meeting people from all over the world. I keep in contact with many of them. One of the boys that studied with me is now my older son’s patron. Powerful friendship links were made because you are young and far from home… More important than studies, I’d rather choose the friends I made in the way. It was a great experience, I hope I can give my children the opportunity of studying abroad, because they will learn a lot.

J: That’s moving… When did you made up your mind to create your own company?

M: It wasn’t me, who created the company. It was my father’s business, started in the 60’s. Things were not going well and my father wanted to shut it up. I saw a new opportunity by changing the philosophy of the house and I tried to take advantage of it. I asked him to allow me trying and he gave me his OK, and so far.

J: A woman with an eye for business...

M: Don’t be so sure… I’m one of those who believes that you need to fail many times before things start going well. For me it wasn’t easy, but with tenacity and goodwill, opportunities appear.

J: A big part of your time is devoted to travel all around the world and you have 3 children of 12, 8 and 5. How is it like having to get away from them so often?

M: Well, I manage it quite well. They have grown up like this and I try to give them time of quality, even if it seems a cliché. I’m lucky to work together with my couple and we always handle the situation in a way there is at least one of us.

J: I don’t know whether you are part of some association for entrepreneur women...

M: Yes, of Fidem.

J: Fidem?

M: Yes, Entrepreneur Women Foundation, from Barcelona. By the way, they gave me a prize that I couldn’t pick up because I was giving birth to Storm (his 3rd son)... I’m not joking... Women stuff, you know...

J: In a practical level, what do the women involved in the Foundation get from belonging to it?

M: They do many meetings to share experiences and knowledge. It always enriches. Ah! I’m also part of the Association of Audiovisual Industry in Latin America, and it is very rewarding too.
Things are much more tough for them than for us.
Even though the situation is changing a lot also in Latin America, thank God, and women are appreciated more and more in a world (the Audiovisual) clearly ruled by men.

J: Just about this topic I have a question. Have you ever felt discriminatory behaviour in any of your business trips from colleagues of the sector because you are a woman? Have you found yourself in an embarrassing situation because of a question of gender or religion?

M: Never personally. But the Latin American women have lots of bizarre stories. I have always been well treated. Neither in the Arabic World I’ve ever had any issue. It’s only that in Saudi Arabia, are customers who ask Henrik to go. Probably, I wouldn’t be allowed in some places.

J: Changing the topic, I would like you to talk about your hobbies. I follow you in the net and I love your family pictures, with your children at the snow mountains or the beach, they radiate fun, tenderness and love…

M: I love practicing sports with them. I enjoy like a child. We like going to the mountains in winter. We leave home at 8 in the morning and go back at 6 in the evening. It’s a fantastic way of spending time together. We also love the sea. Everything related to Nature and I try to avoid iPads or computers while we are together, even it’s so hard! We are all lovers of open spaces and doing sport. I snowboard and skateboard (very bad) with them and, as often as I can, I run.
I also like reading, about one book per week.

J: Wow! An active woman. You must end exhausted when they are all in bed… Before you mentioned your husband, Henrik Holm, who is also part of the company (managing director). Do you both easily disconnect from work when you get home? Have you agreed some kind of deal not to mix family and work?

M: We try! Nevertheless it’s so difficult because we are both that kind of people who put their soul in what they do. But you have to disconnect, otherwise you will end up crazy.

J: Next autumn you are going to open offices in Dubai and Paris, do you consider basic to have physical presence for the international expansion?

M: It’s not actually basic. You can also internationalise through a dealer, for example… But in our case, we have bet for being very close to the client because we customize a lot, that’s why it’s very important to have an office in strategical places.

J: Your products are characterized by having a high added value, that combine the best from the Scandinavian design and the more advanced technology. Is it easy for you to escape from giant competitors as the Chinese or the Indian?

M: It’s very very challenging. What we do is not easy because every sale is a new project. This is our strength but also our weakness. Strong point because we wouldn’t exist if we were not doing it like this. As you said, the Asian would have swallowed us. Weak point because it’s very difficult to manage stocks, planning production…

J: You make suit on demand of the best quality, in conclusion. Come on, say some tips that you would give to someone who would like to start a new business in Catalonia.

M: Of course! First of all, to have a dream, discover what you want to do, draw a plan to achieve it and never, never quit. Later, be always in line with yourself. And, very important, get surrounded by valuable people.
Without a good team you are nobody.

J: That’s what J. F. Kennedy used to say… We are frequently more appreciated by what we have than what we are, have you ever though what would you do in case your business would broke? Or that’s an scenery that you don’t even think about?

M: Many times. I love writing. I wish some day I could… writing like you! (laughs). In the case some day it happens that business falls down, it wouldn’t be a big issue. I will start again and I’m sure that new opportunities will come out.

J: I find you’re very good expressing your feelings, I loved your last post in fb.

M: It came like a flash when I was at a train in London and I wrote it. Hahaha, something similar to inspiration.

J: Yes, that’s how it comes, in the most unexpected time.

M: Isn’t it? I have even dreamed of a new product… I’m almost crazy!

J: Haha, your brain never stops! Montse, to finish, what do you expect from life?

M: I ask peace and a good future for our children. I can’t ask for more that I have, I’m really very thankful for it.

J: Thank you Montse, I wish there were more people like you, world would be a better place.


dimecres, 9 de setembre del 2015

moments



A 13 dies exactes per l’arribada de la tardor astronòmica. A dos dies justos de decidir que el dimecres m’agafo festa. A una estona, que pot ser un minut, la que trigaré en mirar el rellotge per saber quina hora és. A un parell de setmanes ja, des de les darreres vacances d’estiu. A deu fotografies en color i a una en blanc i negre. A mirar-les. A deu notes, només, per que s’acabi Imagine. A escoltar-la. A tres passes de començar el camí que em porti cap a casa. A un no sé quan entendré alguna cosa. A milers de quilòmetres de perdre’m la fam que altres passen i a milions de metres de veure el seu patiment. A obrir un parèntesi per a prendre’m un respir. A tocar el cel quan estic feliç. A quedar-me tocada quan em sento trista. A milers de fulles seques, novament, sota els meus peus. A trepitjar-les. A quatre paraules de quedar-me en silenci i a 6 segons d’acabar amb això. A cremar el temps i a viure les hores.

Avui era només això. Un moment, res més.

dimarts, 1 de setembre del 2015

ara penso sovint

Torno a esgarrapar hores a la matinada, mentre sumo nous dies a la rutina, resto fulls al calendari i dosifico la meva vida entre la família, els amics i la feina. Trio textos i autors de forma aleatòria i inconstant, com ho he fet sempre, perquè prefereixo assaborir-los molt de tant en tant i així enaltir-ne el seu valor. Abusar-ne molt sovint podria acabar degradant-los.

Aquest matí el caprici i l’atzar m’han portat fins aquest poema d'en Martí i Pol. M’han assossegat les seves paraules, els seus adjectius, les seves comes, els seus espais i els seus pensaments. 

Dedicaré més temps a estimular l’hemisferi dret del meu cervell, a creure en mi i a compartir coses guais, que són les que aporten realment.

Ara penso sovint que si les coses
haguessin passat tal com nosaltres volíem
potser tindríem fúcsies novelles
en un pati molt clar, i un blau profund
de mar obert al fons de la mirada.
Jo tindria la pell més enfosquida
i els capvespres d’hivern et portaria
rams de paraules per guarnir el silenci.
Penso, per joc, en tardes de diumenge
i en balancins de boga que fan lentes 
les hores, i en un arbre ran dels vidres.

Tan petit i tan dens, aquell món nostre
que havíem ja prefigurat detura
la caiguda del temps i fins conserva,
com una àmfora antiga, un remotíssim
passat de somnis i de meravelles.
Són tan dòcil a estones les paraules
que se’ns desfan als dits i el vent escampa
d’ací d’allà les màgiques engrunes.

Ara penso sovint i em dol l’absència
d’aquell món no viscut: la casa blanca
i el pati, i tu, i els llibres, i el silenci.

Miquel Martí i Pol. He heretat l’esperança (1976)