dimarts, 24 de juliol del 2018

CANADÀ

Al meu pare 



Entre la Badia d’Hudson i les Rocalloses 

Allà, s’instal.lava sovint la teva mirada. 

Des de nen, desig incomplert i un somni etern. 

Cavalcaves pels verds foscos dels arbres i les cascades 

Pensant-te un Sioux sense extingir. 


Una gran pau recorre l’estança, 

I assossega la llum que et queda. 


Hi ha un aire, pare, 

Que des del Winnipeg fins a Terranova 

Arriba encara per recordar-te. 

Les aigües grises com els teus ulls 

I el blanc dels cims com els teus cabells. 


Després queda el silenci, 

El del teu somriure 

Recorrent Canadà amb el pensament. 





dijous, 19 de juliol del 2018

arrels

M’interessa la vida més que les paraules

Els carrers sense transitar més que els accents

Les confusions a destemps més que les puntuacions.

Escolta:

EXPLOSIÓ de riallades!


La llàgrima viva que provoca el sanglot

L’alliberament després de la desesperació.

La pregunta per incomprensió

Més que la resposta per ignorància.

M’interessen les ARRELS

De la gent, dels edificis, del volcà quan no és magma

I les estrelles que ens arriben.


Les onades abans de fer soroll

El fantasma que es passeja per un somni

I el pensament després de ser molècula.

La saviesa de l’instint

Les mans abans de ser grafit

I els forjats quan ja no són ferro.


Després només quedarà la mirada.

De la corda, unes notes

I al seu darrere, les arrels que en són la melodia.

diumenge, 15 de juliol del 2018

nota prèvia a vacances

Ahir dissabte a primera hora, després d’aixecar persianes i abans de prendre’m el primer cafè, em vaig posar a cuinar els plats per a tots els àpats del cap de setmana, inclosa una amanida freda de cigrons que vaig deixar feta per dilluns. Ho faig de manera instintiva de tant en tant, potser perquè de ben petita ja ho havia vist fer als meus pares, omplint els fogons de menjar de manera que quedés coberta la necessitat d’alimentar-nos i de veure’ns créixer a mi i als meus set germans. Les mirades recorreran després les olles i el fons de la nevera, a la recerca del cul daurat de la cassola, enllardada amb el suc del pollastre rostit. No m’invento un plat per escriure’l, l’escric perquè el visc i l’he viscut. 

Després vaig fer una cosa que feia dies que no feia: seure davant de l’escriptori. Era migdia ja. En un impuls d’apoderar-me d’ell, vaig girar la taula amb les potes cap per amunt i en vaig regular l’alçada de manera que estigués una mica més baixa. Els avantbraços han de quedar en angle recte mentre tecleges a fi d’evitar dolor a les cervicals. Vaig fer net de totes les llibretes velles que hi havia al seu damunt i vaig deixar exclusivament el meu notebook blau i la làmpada d’acer d’Ikea que encenc només durant les matinades d’hivern, mentre escric. 

Vaig estar asseguda una bona estona al seu davant. Ell i jo a soles. Sense obligacions però de manera impulsiva, també. El present se m’ha menjat el pensament, com si em fes por entrar a cambres passades. I no hi ha millor màquina d’aturar el temps que la de posar-se a escriure. Obrir finestres i observar el millor enquadrament possible. Fa molt que ho vinc pensant. Estic més a prop del que em penso de començar una nova novel.la, vaig pensar.

diumenge, 8 de juliol del 2018

què perdurarà quan no hi siguem?


Escolto Dust And Water dels Antony & the Johnsons. Rock simfònic que em transporta fins a dunes àrtiques, paisatges gairebé lunars que no he trepitjat mai. M’acabo el gelat de nata glaçada que trec del congelador. I els graus a l’interior de la casa són molt més agradables que els de l’exterior, ara ardents, fregant la plena canícula de l’estiu. És vuit de juliol del 2018. Diumenge. Alguna cosa em porta a concretar un pensament que fa temps que em ronda pel cap. L’he comentat en veu alta algun cop. Acostumo a verbalitzar les meves angoixes futures en veu alta. Suposo que té a veure amb la nostra perdurabilitat després de la mort i el sentit del nostre pas per la vida. 

Vaig al detall. 

Any 53 abans de Crist. Tir, secretari i esclau de Ciceró, va ser proclamat llibert, ciutadà lliure de la república de Roma. La preocupació i l’afecte de la família del cònsul per aquest va quedar palesa en algunes de les cartes que li van escriure: ‹‹la teva salut em té terriblement preocupat ... no emprenguis un viatge tan llarg fins que no estiguis totalment recuperat.›› Va escriure-li Quint, el germà petit de Ciceró. Després, amb la caiguda/assassinat de Juli Cèsar, l’any 44 a.c. tant Ciceró com Quint, que havia estat edil de Cèsar, van ser decapitats, morint com a ciutadans lliures. Però el llibert Tir va sobreviure suficient -fins als 95 anys- com per promoure i preservar la memòria del seu antic amo, ajudant a editar la correspondència i els seus discursos i escrivint la seva biografia. Sabem de la mort de la filla de Ciceró per placenta prèvia i hemorràgia durant el part per aquestes cartes. O de la separació d’aquest de la seva segona dona, Publilia, per rebre aquesta amb satisfacció la mort de Tulia

Recordo que em va impactar molt quan em vaig trobar dreta al fòrum romà. Pel seu paral·lelisme encara tan similar a les actuals ciutats. Era ben bé com si encara veiés la gent traient els caps per les finestres dels edificis dos mil anys enrere. Són restes vives. Va ser durant l’època de la construcció d’aquest, del Coliseu i del Panteó, que va començar a prodigar l’escriptura sobre pedra i bronze, on deixaven constància de la vida i miracles de milers de ciutadans romans sobre epitafis de tot l’imperi o al damunt dels plints de les moltes estàtues de persones il·lustres. Volien perviure més enllà del seu pas per la Terra. O de l’imperi. O de la seva ciutat sense anar més lluny. I eren conscients que les inscripcions sobre aquells materials durarien milers d’anys. Tant podia ser un peixater, com una llevadora, com un venedor de perles o un forner. Si mancaven de fotografies descrivien en detall els seus atributs físics, així és el cas d’una dona de pell blanca, preciosos ulls i mugrons petits que va ser el centre d’un ménage a trois, que es va separar, evidentment, després de la seva mort. 

L’altre dia llegia en un article de premsa que l’any 2026 el percentatge d’incineracions superarà el 70% a l’estat espanyol, jo mateixa preferiré aquesta opció per al dia que ja no hi sigui. I les restes, les cendres reduïdes a un petit paquet, queden sovint enterrades sota la terra que donarà forma a una planta o, malgrat no estigui permès, volatilitzades per entre les onades de l'oceà. No hi ha nom ni rastre que les identifiqui. Tampoc les cartes que ja no escrivim. Els whats i les actuals vies de comunicació deixen un registre dispers, pobre sobre les bateries de liti. Tinc dubtes que quedi alguna cosa nostra d’aquí dos mil anys.


Làpida romana de marit i muller (segle I a.C.). Ambdòs són ex-esclaus: el marit, Aurelius Hermia, està identificat com a carnisser del Viminal a Roma. A la dreta, la seva esposa, Aurelia Philematium, es descriu com a "casta, modesta i que no va donar peu a murmuris".



dimecres, 4 de juliol del 2018

no és poesia, era la pluja (versió àudio)

Cliqueu el play per escoltar la història d'avui:





Text i veu: Jèssica Roca

diumenge, 1 de juliol del 2018

vértigo

La Joana tenia llavors uns trenta anys. M’ensenyava a reproduir els chassés i els grands jetés no sé si de manera perfecta, però sí amb un sempitern somriure al rostre. La recordo atenta i afectuosa i es podria dir que ella va ser la primera en ensenyar-me a verbalitzar les emocions a través del meu cos. Expressar el que sents. Giravoltar amb el fouetté sense perdre de vista un punt fixe per no caure. De l’època, conservo en blanc i negre alguna fotografia, però sobretot conservo el seu nom. Joana. Potser pel seu dolç caràcter, per la senzillesa de la seva personalitat, la seva sonoritat sempre m’ha semblat franca. Vaig perdre de vista fa molts anys la Joana, la meva professora de ballet, l’única que he conegut amb aquest nom. 

Va ser el primer dia d’estiu, pensava que no arribaria mai amb tanta pluja de primavera. Baixava pel carrer d’Agustí Vinyamata i tocava amb les mans els graus de la calor, la sentia al pit, als braços, em mirava els peus, i els peus de la del meu davant, mig nus, coberts només per tres fines tires en nobuk de les sandàlies d’estiu. I les ombres dures, tallants, dels edificis reescalfats pels rajos del sol de l’estiu, per fi. Vaig fer una copa de cava a la Fonda per celebrar la nova estació i després vaig deambular pels carrers del centre durant vint minuts però, com amb els fouettés, sense perdre de vista el meu rumb fix d’aquella tarda: la Gralla. 

Acostumo a entrar a la llibreria per la porta del carreró de Santa Elisabet, més arrecerada i discreta que la de l’entrada principal. Del que no estava segura era quin llibre m’emportaria, aquell matí m’havia trucat el Miguel de la Gralla per dir-me que no havien trobat Goodbye Columbus del Philip Roth, que els havia encarregat setmanes enrere. Vaig pensar en tornar a la secció de butxaca on vaig veure altres llibres d’aquest autor però en pujar a la primera planta vaig canviar de parer i vaig decidir postergar aquest escriptor per a una altra ocasió. Hi ha una prestatgeria que queda al fons, en una de les cantonades, que m’agrada especialment perquè aparentment passa desapercebuda, has d’acostar-t’hi expressament, però hi té uns llibres d’autors internacionals poc o gens coneguts, amb unes edicions diferents i molt cuidades. 

Ara és quan reprenc el nom de la Joana. Vaig sostenir-ne un parell entre les mans, no recordo el nom dels escriptors. Sé que semblaven pare i filla, perquè eren americans, tenien el mateix cognom i es portaven uns trenta anys de diferència. Mai miro la contraportada dels llibres, però sí la primera pàgina. Em van semblar d'uns inicis estàtics i molt calculats. Vaig deixar-los al seu lloc. Els seguia un tercer en la filera de la prestatgeria, em va cridar l’atenció no tant per l’edició com pel nom de l’autora: Joanna Walsh. Joana, vaig repetir per a mi. El vaig tocar i vaig llegir el primer paràgraf. No vaig voler saber qui era l’escriptora. El vaig comprar. 

Vértigo (Ed. Periférica) és un recull de relats d’aquesta jove autora britànica -em vaig anar interessant per ella a mesura que la llegia-, que narra de manera gairebé cubista assumptes quotidians, del dia a dia. M’agrada la seva visió tan femenina però alhora tan diferent, que t’apropa a assumptes tan d’avui com el món consumista i superflu en què estem immersos, el tedi i la manca de comunicació entre els matrimonis, la recerca de nous estímuls fora d’aquests, el paper que hi juguen les noves xarxes de comunicació, la crida a l’ésser totalment autònom, deixant palesa les pressions del rol de la dona com a mare, esposa, filla, i fins i tot, amant. 

És un llibre que sembla escrit sense pretensions, de manera fresca, d’una plasticitat que impacta i amb molt de transfons psicològic. Traspua contemporaneïtat i cosmopolitisme, potser perquè té una edat propera a la meva i per la seva sinceritat, per això m’ha encantat. 

Aquest és el paràgraf que vaig llegir a la llibreria i que em va fer decidir comprar Vértigo

Un amic em va aconsellar que em comprés un vestit vermell a París perquè estic deixant el meu marit. El bon narrador pot brodar qualsevol història, la persona elegant pot lluir qualsevol vestit. Escolta’m amb atenció: jo no sóc una bona narradora.