Aquests dies llegia Hollywood (rellegia, en realitat), la novel.la del Charles Bukowski on relata la seva experiència com a guionista de la pel.lícula Barfly, protagonitzada pel Mickey Rourke i la Faye Dunaway. Portava encara poques pàgines quan el meu fill Llibert se’m va acostar, es va quedar mirant el llibre i em va dir: ‹‹mama, tu tens tots els llibres d'en Bukowski, veritat?››. Després va fer una observació sobre els colors i el disseny de la col·lecció de butxaca dels llibres d’Anagrama, se’n va anar directament cap a la prestatgeria i va agafar Charlotte té la paraula, de la novaiorquesa Raquel J.Palacio. Va seure al meu costat i va començar a llegir en veu alta (rellegir en realitat) un episodi del llibre que relata el camí diari de la nena a l’escola. Durant el trajecte per Main Street explica com cada dia es troba un cec indigent assegut davant d’un supermercat juntament amb el seu gos, que tapa amb una manta, i a qui donen un dòlar a canvi de les notes que surten del seu acordió. ‹‹Déu beneeixi Amèrica!››, diu el cec en forma d’agraïment cada vegada. A la petita Charlotte els ulls opacs de l’home, sense pupil·les, li fan por quan els veu, en canvi, al cap d’un temps, quan canvia d’escola i el deixa de veure, troba a faltar la música que sortia de les mans d'aquell cec i el seu ‹‹Déu beneeixi Amèrica!›› cada vegada que li deixaven el bitllet d’un dòlar. Em va agradar la història i, sobretot, la seva fina veu donant vida a la veu de la Charlotte. Tot d’una va fer un cop sec a les tapes taronges del llibre i va dir: ‹‹ja m’he cansat. Ja seguiré a l’escola››. Va repenjar el seu cap sobre les meves cames per adormir-se i vaig seguir llegint fins avui.
A Hollywood, la penúltima de les seves novel.les, Bukowski descriu de manera trepidant, sarcàstica i totalment desmitificada, què s’hi amaga entre les bambolines de la capital del setè art. A través del seu alter ego, Henry Chinaski, narra el making of del film Barfly, i deixa palesa la falsedat i la duresa d’un món buit que gira només al voltant dels diners. Però si per una cosa he de destacar Hollywood és per l’anàlisi que un Charles Bukowski ja en la maduresa fa de tota la seva trajectòria com a escriptor. Entre mig de botelles de vi, discussions amb productors i platons de rodatge, l’americà fa brillants dissertacions sobre què ha significat per a ell l’escriptura, gairebé a la manera d’assaig i amb aquell vernís poètic que tant m'agrada i és tan característic d’ell. Sempre faig anotacions als marges i subratllo els paràgrafs que em criden l'atenció dels llibres que llegeixo. En tinc molts, però en fluorescent groc a la pàgina 288 n'he destacat aquest. Un oasi enmig del desert.
M’agradaven els combats. D’alguna manera em recordaven l’escriptura. Es necessitaven les mateixes coses: talent, collons i estar en forma. Només que la forma era mental, espiritual. Mai s’era un escriptor. Un havia d’esdevenir escriptor cada vegada que s’asseia davant la màquina. No era tan difícil un cop t’asseies enfront la màquina d’escriure. De vegades el que era difícil era trobar aquella cadira i asseure’s-hi. De vegades un no podia fer-ho. De la mateixa manera que a la resta dels mortals, a un se li travessaven coses pel davant: petits problemes, grans problemes, continuats cops i hòsties. Un havia d’estar en forma per suportar allò que intentava matar-lo. Aquell era el missatge que jo n’extreia quan observava els combats, o quan observava córrer els cavalls, o quan veia la manera en què els joqueis miraven de superar tota l’estona la mala sort, caigudes del cavall als hipòdroms i petits horrors personals fora de l’hipòdrom. Jo escrivia sobre la vida. Però allò que de debò em sorprenia era l’enorme valor de les persones que vivien aquella vida. Allò m’ajudava a seguir endavant.
