breu resposta a un e-mail

M’escriu R. des de Londres per preguntar-me si estic escrivint alguna cosa, que li estranya no estar llegint res meu aquests dies. En unes hores agafarà l’avió a Gatwick per tornar cap a Barcelona. Li responc al cap d’una hora i mitja, quan veig a la bústia d’entrada el seu correu. 

‹‹Vam tornar ahir d’uns dies de descans a Calafell. No he escrit gens. He estat llegint molt la Mary Beard i la seva antiga Roma, súper interessant i instructiva per a tot el que està passant aquí aquests dies. Passa que amb aquestes mogudes posar-me a escriure sobre qualsevol cosa pot semblar una frivolitat, i quan l’assumpte toca os en la base social i política com ho està fent ara, se me’n van una mica les ganes. Però li he estat donant voltes, no et pensis.›› 

La llum semblava perfecta el vespre de dissabte, després d’una pluja torrencial a l’autopista que amb prou feines em va deixar veure les línies divisòries dels altres carrils. A les 19:00 hores el cel s’escapçava en un ventall gris, violaci, rosat i ataronjat digne dels millors capvespres al Pacífic sud. Llegeixo al sofà, sota una petita reproducció de la “Noia a la finestra” del Salvador Dalí, unes línies que em transporten fins la dècada dels anys 50 abans de Crist, quan Juli Cèsar sotmetia milions de persones durant les campanyes de la Gàlia, al nord, on es creu que un milió varen morir en el procés de la contesa. Relata Beard: 

En examinar aquest període , els historiadors romans lamentaven la gradual destrucció de la política pacífica. La violència era un instrument polític que es donava per fet. Les restriccions i convencions tradicionals es van anar descomponent una a una, fins que les espases, els garrots i els disturbis van reemplaçar les urnes. Al mateix temps, seguint a Salust, uns quants individus d’enorme poder, riquesa i suport militar van acabar dominant l’Estat, fins que Juli Cèsar va ser oficialment nomenat “dictador perpetu” i al cap d’unes poques setmanes el van assassinar en nom de la llibertat. Quan es desbudella la història fins als seus fonaments més bàsics i brutals, veiem que consisteix en una sèrie de moments i conflictes clau que varen conduir a la dissolució de l’Estat lliure, en una seqüència de moments crítics que van marcar etapes d’una progressiva degeneració del procés polític i en una successió d’atrocitats que durant segles van poblar la imaginació dels romans. 

Quan tanco el llibre, em fa l’efecte que la història és com un bucle, penses que va cap endavant, lineal en el temps, però les dades et demostren que va en paral·lel, amb fets que es poden tornar a repetir. Com diu la catedràtica anglesa, “la història ens ensenya a observar en profunditat, però no et dóna respostes.” 

Ignoro si a hores d’ara R. és a l’avió. R. treballa amb mi i escriu quan no pinta quadres sota el pseudònim de vidamía. 

"Noia a la finestra", Salvador Dalí, 1925. 

devia ser primavera

Rere la finestra hi ha una nena, juga a observar i mentre observa veu com els moviments més insignificants es fan grans. El ràpid aleteig dels pardals s’alenteix i el gat que enfila veloç pel tronc del pi s’hi queda hores que es fan eternes fins que el gos, cansat de bordar, gira cua i desapareix cap al final del camí. 

Mentre juga a observar, la nena es queda quieta, immòbil, és una manera de fer-se invisible, amb el poder que li atorga aquest estat. Se li aguditzen els sentits i es fa gairebé omnipresent. Una dona camina pel parc quan els rajos del sol travessen l’iris verdós de la nena. Em penso que només espera que transcorrin els minuts. El tren passa lent i desapareix. De fet fa un sotragueig ràpid, que dura uns quaranta segons, però les seves pupil·les veuen tots i cadascun dels passatgers que hi van a dins. Li ha semblat escoltar el clic de la màquina de picar bitllets del revisor. Al seu davant s’hi asseu un noi de cabells llargs, llisos i castanys, que duu uns auriculars a les orelles. També ha vist una dona d’uns quaranta anys que la mirava per la finestra. Ha somrigut en veure que la nena l’observava i li ha fet un gest amb el palmell de la mà. La melena arrissada de la dona es va allunyant, sembla que encara somriu però ja no la veu. Just en aquell moment el sol de la tarda es reflecteix sobre els vidres dels vagons, que es mouen ràpidament, i el seu reflex il·lumina de manera intermitent el rostre de la nena, que es queda absorta esperant el final del darrer vagó. Tot passava llavors. La llum, el tren, el gat que baixava, el gos que tornava, els pardals que s’aposentaven, la dona que passejava. Callava i pensava. 

A la tarda, quan la cortina del sol rogenc cau 

Cada moviment que segueixo amb la mirada 

Queda fixat en la fina línia de l’horitzó. 

Els minuts es vesteixen amb ales 

Una ombra de dona i petjades 

Pensaments amagats corren dins d’un vagó. 

Se’n van. 

(...) 

Devia ser primavera. No recordo ben bé com seguia aquell poema. Recordo el color del cel, vermell, i l’estació al seu inici. I la pinassa que queia al repeu de la meva finestra. Aquells pins han crescut una barbaritat, i la Mixirres va morir fa uns vint-i-cinc anys. Recordo intacta la seva mirada felina i el ronc que feia quan es fregava per entre les meves cames. El boxer del veí mai va arribar a enxampar-la. 

En realitat, el poema només era una excusa per recordar tot allò. 

un pensament, un somni i una lectura

Avui m’he aixecat pensant-me que era divendres, és clar que ahir era dijous fins que vaig creuar la porta de l’oficina pensant-me que era dimecres. És una cosa molt típica entre els del calendari gregorià, equivocar-se de dies abans de posar els peus a terra o de que soni el despertador o de creuar la porta de l’oficina, fins i tot, després de menjar-te la torrada amb melmelada de dissabte creient-te que només tens deu minuts per vestir-te i anar a la feina perquè és divendres.

De totes maneres –i tornant a l'inici- he aprofitat el matí com si fos un diumenge. He tingut temps de reflexionar en silenci i de llegir dos capítols del llibre del Carl Sagan, que és una bona manera d’aprofitar les hores d’insomni. Ahir, per exemple, em vaig llevar sobresaltada de matinada quan somiava que em tragava una mena d’ullal animal i se’m quedava travat a la tràquea minuts després d’haver-me despertat. Fins que no vaig llegir algunes pàgines de El món i els seus dimonis, no me’l vaig acabar d’empassar. L’astrònom americà, divulgador científic en vida tot i que sota el meu punt de vista un gran humanista en la seva globalitat, sempre em dóna respostes a preguntes que a vegades m’havia fet sobre l’Univers, em fa ballar el cap al voltant d’aspectes de la nostra societat actual sobre els quals no hi havia parat atenció, m’emociona i fa que m’adoni de la petitesa de la nostra espècie. En aquest llibre fa un profund raonament contra tot allò que soni a superstició i pseudociència, però sobretot és una defensa –en la línia del seu pensament- del mètode científic com a eina fonamental per fer avançar  les societats. M’encanta la seva atomicitat del coneixement, citant, explicant sempre vida i obra dels seus mestres predecessors i coetanis. I quan parlo d’atomicitat em refereixo a que té una manera d’explicar les coses que fa que et vinguin ganes de saber més, de cercar més, et desperta la curiositat i és aquesta visió tan àmplia de la realitat, Universal en el sentit còsmic i terrenal en el sentit emocional del terme, que m'agrada tant. Ell fa càlida la ciència, resumint de manera molt planera.

Dins del seu sentiment ateu de l’existència, amb el qual m’identifico plenament, m’agrada destacar aquest paràgraf que he llegit a la pàgina 225 i que trobo d’una sensibilitat extraordinària envers els seus pares. No és l’únic en què parla d’ells, però copsa molt bé el seu sentit pragmàtic de la vida.

Els meus pares van morir fa anys. Jo estava molt unit a ells. Encara els trobo a faltar moltíssim. Sé que sempre serà així. Anhelo creure que la seva essència, les seves personalitats, allò que tant vaig estimar d’ells, existeix -real i veritablement- en algun altre lloc. No demanaria gaire, tan sols cinc o deu minuts a l’any, per exemple, per parlar-los dels seus néts, per posar-los al dia de les darreres novetats, per recordar-los que els estimo. Hi ha una part de mi – per molt infantil que soni- que es pregunta on estaran. ‹‹Us va tot bé?››, m’agradaria preguntar-los. L’última paraula que se’m va ocórrer dir al meu pare en el moment de la seva mort va ser : ‹‹Cuida’t.››

A vegades somio que parlo amb els meus pares i, de sobte, immers encara dins l’engranatge del somni, s’apodera de mi l’aclaparadora constatació que en realitat no van morir, que tot ha estat una mena d’horrible error. Per fi, estan aquí, sans i estalvis, el meu pare explicant acudits dolents, la meva mare aconsellant-me amb tota sinceritat que em posi una bufanda perquè fa molt de fred. Quan em desperto emprenc un breu procés de lamentació. Senzillament, alguna cosa dins meu s’afanya a creure en la vida després de la mort. I no té el més mínim interès en saber si hi ha alguna proba contundent de si existeix.

Així doncs, no me'n ric de la dona que visita la tomba del seu marit i parla amb ell de tant en tant, potser en l’aniversari de la seva mort. No és difícil d’entendre. I, si tinc dificultats amb l’estat ontològic de la persona amb qui parla, no importa. No es tracta d’això. Es tracta de que els humans es comporten com humans.

Possiblement demà em desperti pensant-me que és dissabte i em prepari les torrades amb melmelada encara que sigui divendres. Però la lectura de primera hora no me la treu ni el calendari gregorià.

petjades

Neixen de les aigües turbulentes 

Preguntes obviades 

Un cercle que és finit 

I tu qui ets? 

S’enfonsen els peus dins del fang 

És el cos qui et separa 

Els braços 

El pit 

L’estómac 

El cor és dins. 

Els ulls s’enlairen. 

En la pupil·la és el destí. 

Si l’obvies seràs tu amb la resposta. 

Endinsa-t’hi! 

Que l’ànima poruga no et destorbi. 

Que l’empremta del fang sec 

Només sigui un record d’aquells peus.

I la finitud del cercle, un fantasma del destí.

l'esmorzar (febrer 1940)

Els pots de confitura de carbassa eren a dins d’unes prestatgeries que hi havia al rebost. També hi tenia conserves de tomàquet que havia deixat preparades a l’estiu, després de collir-los al camp. Corria un vent humit a primera hora que entrava per la porta que acabava d’obrir de bat a bat. Així romandria la resta del dia. Les seves mans eren grans, i amb elles tallava la cansalada que conservava dins del llard amb què la fregiria durant mitja hora a la paella. Les oques, els ànecs i les gallines començaven a esgarrapar la terra de l’era que hi havia a l’entrada de la casa. La figuera i les pruneres eren nues, com la gran noguera que a l’estiu donava ombra fresca i quilos de nous tendres. L’immediat era preparar l’esmorzar. La corna de la cansalada ja era ben rossa. A fora, el vent s’havia aturat i el cel començava a tenyir-se d’un blau marí. Després ja pensaria a agafar els ous, encara calents, i matar un pollastre per l’hora de dinar. Del sopar encara quedaven unes mongetes del ganxet amb patates que havia bullit el vespre anterior. Els seus ulls eren d’un verd grisós quan la seva vista s’enlairava per dir bon dia als dos fills petits, que observaven a peu dels fogons com fregia les mongetes amb el suc que havia quedat de la cansalada. Ells no ho preguntaven perquè sabien que el pare ja era a llaurar el camp. La terra és lenta però imparable. Res d’això passava pel seu cap, però. L’immediat era collir les cols que havien crescut durant hivern, després d’acomiadar-se dels seus fills que marxaven a peu a l’escola. A la cort l’esperaven els porcs i les truges. Hi apareixia ella amb un cubell ple de restes de pa, fruita i fulles de col per donar-los el seu esmorzar, que també era immediat. 

Al vespre, quan ja era fosc, la Teresa mirava el cel i observava els animals. Feia fred, però les estrelles i la calma en què reposava el bestiar presagiaven un bon inici de primavera. 

Pagesa collint cols (Joaquim Mir)