M’escriu R. des de Londres per preguntar-me si estic escrivint alguna cosa, que li estranya no estar llegint res meu aquests dies. En unes hores agafarà l’avió a Gatwick per tornar cap a Barcelona. Li responc al cap d’una hora i mitja, quan veig a la bústia d’entrada el seu correu.
‹‹Vam tornar ahir d’uns dies de descans a Calafell. No he escrit gens. He estat llegint molt la Mary Beard i la seva antiga Roma, súper interessant i instructiva per a tot el que està passant aquí aquests dies. Passa que amb aquestes mogudes posar-me a escriure sobre qualsevol cosa pot semblar una frivolitat, i quan l’assumpte toca os en la base social i política com ho està fent ara, se me’n van una mica les ganes. Però li he estat donant voltes, no et pensis.››
La llum semblava perfecta el vespre de dissabte, després d’una pluja torrencial a l’autopista que amb prou feines em va deixar veure les línies divisòries dels altres carrils. A les 19:00 hores el cel s’escapçava en un ventall gris, violaci, rosat i ataronjat digne dels millors capvespres al Pacífic sud. Llegeixo al sofà, sota una petita reproducció de la “Noia a la finestra” del Salvador Dalí, unes línies que em transporten fins la dècada dels anys 50 abans de Crist, quan Juli Cèsar sotmetia milions de persones durant les campanyes de la Gàlia, al nord, on es creu que un milió varen morir en el procés de la contesa. Relata Beard:
En examinar aquest període , els historiadors romans lamentaven la gradual destrucció de la política pacífica. La violència era un instrument polític que es donava per fet. Les restriccions i convencions tradicionals es van anar descomponent una a una, fins que les espases, els garrots i els disturbis van reemplaçar les urnes. Al mateix temps, seguint a Salust, uns quants individus d’enorme poder, riquesa i suport militar van acabar dominant l’Estat, fins que Juli Cèsar va ser oficialment nomenat “dictador perpetu” i al cap d’unes poques setmanes el van assassinar en nom de la llibertat. Quan es desbudella la història fins als seus fonaments més bàsics i brutals, veiem que consisteix en una sèrie de moments i conflictes clau que varen conduir a la dissolució de l’Estat lliure, en una seqüència de moments crítics que van marcar etapes d’una progressiva degeneració del procés polític i en una successió d’atrocitats que durant segles van poblar la imaginació dels romans.
Quan tanco el llibre, em fa l’efecte que la història és com un bucle, penses que va cap endavant, lineal en el temps, però les dades et demostren que va en paral·lel, amb fets que es poden tornar a repetir. Com diu la catedràtica anglesa, “la història ens ensenya a observar en profunditat, però no et dóna respostes.”
Ignoro si a hores d’ara R. és a l’avió. R. treballa amb mi i escriu quan no pinta quadres sota el pseudònim de vidamía.