la nena del ford fiesta groc

Mirar fotografies en paper Kodak hauria d' estar tipificat per la Unesco com a patrimoni romàntic i, en gran mesura, heroic de la humanitat.

És un bon exercici de recreació, per als qui durant  la infantesa no vàrem gaudir encara de l’era digital, que et transporta a un temps passat a fi de situar-te en el present. Jo diria que gairebé ens dignifica com a persones.

De tant en tant, m’agrada agafar àlbums d’aquests trossos de passat per fer memòria. Que d’això en vaig molt escassa. Ahir, d’entre les moltes instantànies que anaven passant per davant les meves pupil·les, va aparèixer aquesta que us mostro a dalt.

Sóc jo amb 4 anys. És de les poques que conservo ( o que em van fer) de la meva infantesa.

Era l’any 79, i d’aquell dia recordo poc. Per no dir res. Només sé, per la fotografia, que vaig anar, enganxada com una paparra, d’excursió a no sé on amb una de les meves germanes i la seva parella.

Del mapa cartografiat aleshores, puc dir que era la petita de 8 germans, 7 noies i un noi, que vivíem juntament amb els meus pares i el meu avi matern, en un habitatge, la part del davant del qual era un bar que portava la meva mare.

Del mapa dibuixat ara, em resten els pares, ja grans, i 6 dels meus  7 germans. I, tot i que la innocència i timidesa de llavors la vaig anar perdent pel camí, puc afirmar que encara conservo el somriure espontani i la mirada múrria de la nena del Ford Fiesta groc.