A través de la foscor
com en el fons de l’infern podia jo escoltar les veus de la resta d’estudiants
que cridaven les seves mares. I a la base del pont, dins d’una gran cisterna
que havien excavat, hi havia una mare plorant, aguantant damunt del seu cap un
bebè despullat i amb tot el cos cremat, de color vermell brillant. I una altra
mare estava plorant i sanglotant mentre donava el pit cremat al seu nadó. A la
cisterna les estudiants eren de peu traient tan sols els caps per sobre de l’aigua, amb
les dues mans tancades fort alhora que cridaven i xisclaven implorant i cridant
els seus pares. Però totes les persones que passaven per allà, sense excepció,
estaven ferides i no hi havia ningú, ningú a qui demanar socors. I els cabells
socarrimats als caps de la gent eren arrissats, blanquinosos i coberts de pols.
No semblaven que fossin persones, que fossin éssers d’aquest món.
Hi ha mirades pròpies, persones, testimonis directes. Aquest
és el d’una alumna de primària que va sobreviure a l’atac nuclear nord-americà
contra Hiroshima, l’esdeveniment que va posar punt i final a la Segona Guerra
Mundial (si és que mai les guerres s’acaben amb una bomba, i el temps i les
ferides obertes demostren que mai és així).
Hi ha armes nuclears, ones expansives, tempestes de foc,
rajos gamma i neutrons capaços d’aplanar edificis fortament reforçats a milers
de kilòmetres i fregir de mode efectiu les entranyes d’un transeünt.
Hi ha pluja, cendra, 1 milió de graus centígrads en l’aire,
estronci i iode radioactiu capaços de concentrar-se en els ossos i les tiroides
de qualsevol ésser viu fins a provocar anormalitats, deformitats, mutacions,
bebès que neixen morts o tumors malignes. Això ha passat. A Hiroshima, a Nagasaki,
a les Bikini, a Txernòbil... Els dos darrers per probes o accidents nuclears.
Hi ha estimacions que asseguren que la meitat dels
científics i alts tecnòlegs de la Terra treballen total o parcialment per a l’empresa
de l’armament. El comerç internacional d’armes mou milers de milions de dòlars.
Els grups de pressió armamentístics són grans, poderosos i el secret que
envolta el desenvolupament d’aquesta empresa letal fa difícil aturar-los.
Han passat 70 anys des del testimoni d’aquesta supervivent
nipona i encara guardo memòria de la catàstrofe ucraïnesa on l’esperança de
vida per a les persones autòctones es va reduir en 25 anys menys; i no puc
treure’m del cap els nens i les persones mortes per armes químiques a Síria,
amuntegades i esteses a terra com adormides durant una eterna becaina provocada
per un gas transparent i mortífer.
Ahir veia una imatge a les notícies que em va fer
reflexionar sobre això: els representants rus i americà al consell de seguretat de l’ONU, sota una freda
encaixada de mans (tan freda com la guerra que va portar el mateix nom)
establien un inici d’acord per a la fi de la guerra a Síria. Els mateixos,
aquells que han proveït d’armes a un i altre bàndol del conflicte, acorden ara què fer amb el
govern successori de Damasc, mentre han deixat al seu pas centenars de milers
de morts i el país fet una merda.
Han passat 70 anys del fet descrit en el primer relat i,
malgrat els avenços tecnològics i socials que hi ha a escala global, podria ser
perfectament la descripció de qualsevol damnificat en una guerra actual. La
pregunta que em faig és si, com a espècie, hem avançat suficientment ràpid o si
hem après alguna cosa dels errors passats.
Mentre les nacions es preparin i dirigeixin les seves
energies (i diners) cap a la guerra, és evident que no.
*Es calcula que va haver uns 166.000 morts a Hiroshima; les
xifres de l’accident de Txernòbil són encara una incògnita, tot i que oscil·len
de 200.000 morts a 270.000 casos més de càncer provocats per la radiació
nuclear a Ucrània i Bielorússia.
*M’he trobat amb imatges del passat esfereïdores,
monstruoses. També del present. Persones cremades, deformades, mutilades fins a
no semblar éssers humans. He preferit no posar-ne cap perquè el relat es prou
descriptiu com per fer-se a la idea del dolor i l’horror.