Premeu el play per escoltar el conte d'avui:
"El hombre del abrigo marrón" de Sherwood Anderson.
Veu en Off: Jèssica Roca.
divendres, 27 d’abril del 2018
el hombre del abrigo marrón
Etiquetes de comentaris:
narració,
vídeopost,
vídeorelat
dimecres, 4 d’abril del 2018
escriure III
Quantes paraules dec portar escrites a La Bústia
groga? Cent-setanta, dues-centes mil paraules? Què ho fa que per moments
m'assegui a escriure impulsivament textos que adopten mil i una formes, ja
siguin ficció o realitat? Algú diria que és fàcil. I ho és. T'asseus, mires a
l'horitzó i les paraules vénen. Calles, parles endins i surt el diàleg.
El meu pare sempre diu que em va costar molt arrencar
a parlar. Que fins als tres anys no vaig pronunciar ni una paraula. I de fet,
recordo més el que he callat que no allò que he dit. La imaginació s'articula
en silenci i no neix davant d'una pantalla ni de cap codificació estipulada.
Creix quan observes i et preguntes, i quan sol trobes les respostes. Per això
de vegades els textos són grisos, com un quadre poc definit on no s'hi aprecien
les figures perquè no saps, perquè no vols, i d'altres són clars, lluminosos i
ben contrastats, per on hi camines amb tota la seguretat del món.
La vida és així, polièdrica i plena de matisos, potser
més contrastos segons es miri, i per tant les meves lletres també ho són. Sovint expresso aquí una mena de diàleg
interior que d’alguna manera és el que m’agradaria fer exterior. El dia de la
presentació de Cinc dones de veritat,
el pare d’una bona amiga se’m va acostar en acabar l’acte i em va dir: “Hi ha
un capítol, el tercer, que quan el llegia era com si t’escoltés a tu parlant. Ben
bé em feia l’efecte d’estar escoltant la teva veu”. Vaig somriure i li vaig
donar les gràcies. “Sé a què et refereixes”, li vaig dir. És aquesta veu
interior que va esglaó a esglaó un any determinat de fa deu o nou anys enrere. Que
travessa un llarg passadís i obre el pany d’una porta cada matí quan encara és
fosc. És el silenci que l’acompanya a aquelles hores i que transforma en
murmuri, ordre o banda sonora. Com no s’ha de sentir la meva veu si estic
farta d’escoltar-la! Repeteixo gestos i escric en primera persona sempre que
tinc l’oportunitat. No dic que fer-ho en tercera sigui de covards -ho he fet-,
però el jo m’acosta a la realitat. A la meva realitat.
Com vivim, sinó, la nostra vida? Més enllà dels nostres pensaments, la de diari,
i ja ho he dit altres vegades, és l'única que de debò existeix. I a aquesta em
remeto quan escric.
Ara tancaré aquest arxiu sense saber encara què
fer-ne. Avui no m’obsessiona res d’això. Si escric -com visc- vull fer-ho
tan relaxadament com puc.
El meu fill Llibert va dibuixar un pòster que té
penjat a la nevera de casa que diu:
‹‹No trenquis el silenci si no és per millorar-lo.››
Ludwig Van Beethoven.
La seva música el millora i molt.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)