una tarda amb l'elsa

Té les mans fines, amb taques -no gaires- pròpies d’una dona de 86 anys. Parlen de tota una vida pausadament i amb fermesa alhora, com imagino ho feien les notes del piano que durant tants anys va tocar. Feia més de vint-i-cinc anys que no la veia. L’Elsa em rep amb un ampli somriure i un look del tot actual: camisa texana amb incrustacions metàl·liques, pantalons Slim en una tonalitat beige, cabells curts, grisos, pretesament desordenats i unes arracades de brillants amb forma de margarita, precioses, “les hi tinc molt de carinyo, eren de la meva mare, però ja em pengen massa, veus?”, em diu.

Al saló, unes prestatgeries blanques plenes de llibres, un sofà chester en vellut verd oliva dels que tant m’agraden, olis sobre teles replicant Gauguin i un projecte original d’un hall del Liceu que no es va arribar a dur a terme mai. Al dibuix s’hi aprecia una escalinata amb una barana en forja d’estil modernista i una font que recorda a la de Trevi. A sota, el seu piano ben tapat. Li pregunto si ja no el toca mai i amb gest contundent em fa que no amb el cap. Com si ja no li quedessin més composicions per interpretar a la vida. Com aquell que ja ho hagués escoltat tot. A l’altre costat de la sala ens acompanya el seu marit, somrient i absent, ara malalt d’alzheimer.

 - Encara trobo molt a faltar la teva tieta, saps? Jo me l’estimava molt.

Els havia unit una gran amistat des de la seva joventut. De quan una lluïa un avançat estil garçon parisenc i l’altra destil·lava un aire molt Tippi Hedren.

Els ulls se li embassen de llàgrimes molt discretament i em parla dels fills, dels néts, de la Victòria dels Àngels, de la seva tieta i professora d’aquesta, dels seus deixebles...

 - Mantinc contacte amb vuit o deu d’ells... m’ha donat moltes satisfaccions, moltes, això de fer de mestra.

Amb els ulls vidriosos em mira fixament i mig somriu. M’agafa les mans per parlar-me en veu baixa.

 - La veritat és que estic molt sensible últimament i amb això del meu marit ploro cada dos per tres... però a la gent els dic que tinc la vista cansada o que estic amb conjuntivitis. Vah! Res d’això, res d’això, creu-me.

Les mans de l’Elsa fa molts anys que ja no toquen el piano ni l’arpa, tot i que va ajudar a aprendre l’art d’imprimir les millors melodies a molts dels seus alumnes del Conservatori de música del Liceu. Damunt del piano una fotografia d'ella en la seva maduresa, rossa, guapíssima, d’una bellesa entre la Tippi Hedren i la Bo Dereck, tal i com jo la recordava la darrera vegada que la vaig veure.  

Un temps enrere em trucava molt emocionada per felicitar-me per les Cinc dones de veritat: “m’ha arribat moltíssim, Jèssica...”. En l’aire queden coses que aquí no transcric, perquè no tot allò que es parla o es viu s’ha de posar per escrit. Però la conversa es va estendre de manera que qui va acabar emocionada vaig ser jo. Pensava en aquells que ens han anat deixant pel camí i que tants i tan vius records han deixat en les nostres vides. I també, que ens van calar fort perquè ells mateixos quan vivien ho feien intensament. Vaig pensar en els moments. En ells mateixos. I vaig estar dies pensant-hi.

Diumenge al matí, mentre tornava de córrer, sonava el telèfon. Vaig contestar enseguida. Era la veu estriada de l’Elsa que em demanava un altre llibre per regalar aquests nadals. “Sempre dic que seran els últims que faig, i mira, no hi ha manera...”

I semblarà una tonteria, penso que difícilment s’hagués donat la situació de cap altra manera.

Però només per aquests moments compartits amb gent tan estupenda com l’Elsa, penso que ja va valdre molt la pena escriure’l. Per mi són un regal que no té preu.


Com el 2014 per aquestes dates, com l'any passat, aquest també. Bon Nadal des de La Bústia Groga.

lucrècia (i la mirada pròpia)

Mirar per la finestra. Un pati interior. Un cel durant la nit. Un matí sota els núvols. El no res per acabar mirant endins. Diria que és el que de manera natural més s'assembla a la meditació. I que, de manera natural també, feia essent només una nena.

Potser em repeteixo... A la vida, en les nostres converses, tendim a repetir-nos. No recordo quan va ser. De tant en tant encara ho faig: mirar el cel, la resta, el no res, per acabar fent-ho endins. Suposo que les paraules que em surten no són més que un reflex d’allò que veig per aquella finestra.

La meva rutina diària segueix, més enllà de les paraules, molt abans diria, i per moments penso que no sé què coi faig escrivint. Exposant-me públicament. Ho dic escric tal i com ho sento. Quan prenc distància (que és com millor es veuen les coses), sovint em sobrevé un sentiment del ridícul molt contradictori, per la mateixa raó que el fet d’escriure en si implica: fer públic els teus pensaments més íntims.

Cada persona és un món. Cada moment és únic. Cada paraula amb què ho descrivim, singular. I no sé si tapar-les. No sé si emmudir-les o bé polir-les perquè el món i les persones llueixin millor. O bé, tal i com són o eren en el seu estat natural. Sense signes d’exclamació ni retòrica que les emmascari. Què fer?

Vull pensar que forma part del procés evolutiu en l’escriptura. En qualsevol faceta de la nostra vida ens passa. L’única manera d’avançar és tenint dubtes i resolent-los. Així és com es construeixen les coses.  Així és com se n’aprèn.

Llegeixo amb subratllador per anar-me’n molt lluny en el temps. Tant com 2.600 anys enrere. Roma començava a constituir-se com a ciutat, amb els seus temples, edificis públics, cases particulars i, fins i tot, allò que comunament més comparteixen els seus conciutadans: una xarxa de clavegueram públic (la Cloaca Maxima). Durant la construcció d’aquesta, molts van quedar tan esgotats que es van acabar suïcidant. L’obligatorietat que els imposava la monarquia no els deixava cap altre escapatòria. Havien de treballar de dies i de nits, sense cap altre opció, sota el fosc i humit subsòl de la ciutat. Com a resposta (als vius), el rei va fer clavar els cossos dels suïcides a unes creus amb l’esperança que actués com a efecte dissuasori en la resta. El fet és que la claveguera la van acabar construint perquè encara avui fa la seva funció.

La violació de Lucrècia pel pintor del Renaixement Tiziano

Mentre això passava, a uns sis quilòmetres de Roma es cometia una violació. Segurament no va ser l’única, però sí la que va transcendir segles més tard. Un grup de joves romans, entre ells el fill del rei Tarquini el Superb, arribaven borratxos al poble de Col.làtia. Posem que fos tardor o hivern, al relat no ho diu, però la filla d’un important cónsul romà teixia cobrellits amb fils de llana en un teler. Sota les ordres del fill del rei, la Lucrècia i les seves criades van deixar de teixir per servir el sopar als seus “convidats”. Després d’atendre’ls, imagino que menys amablement de com ho expliquen els llibres, és més, ignorant les constants insinuacions del fill del rei, la noia va marxar a dormir fastiguejada.

Durant la nit, incapaç de fer-ho sol, en Sext Tarquini entrava a la cambra amb un esclau, i a punta de ganivet va exigir la Lucrècia tenir sexe amb ell. Ella hi accedia amb llàgrimes i en silenci.

La jove va esperar que aquest marxés de casa seva per avisar el seu marit i el seu pare. Després d'explicar-los què havia passat es clavava un ganivet al pit. Segles més tard, poetes i autors, entre ells sant Agustí, posaven en dubte, no que s'hagués suïcidat, sinó que hagués estat violada, perquè al final: no ho havia consentit?

Torno a l’actualitat i miro per aquella finestra. Veig (veiem) discursos que sovint es repeteixen. Raons tan diverses com individuals que s’escapen del meu abast. Mirar en profunditat m’ajuda a entendre-les una mica millor.

Deixo el subratllador que ressalta les línies de la història de la Lucrècia.

Documentació:

SPQR. Una historia de la Antigua Roma. Mary Beard. (Ed. Crítica, 2016).

dies inoblidables

S’agafa el mentó amb la seva maneta, entretanca els ulls, es gira cap a mi i amb aire pensatiu em diu:

- Ummm, mama, em penso que estic inspirat avui... vaig a escriure un post.

Un post que respira frescor i naturalitat pels quatre costats. I una maduresa que ja intuíem des que era ben petit i que sovint ens ha deixat en escac i mat. Sense paraules.

Mentre acabo d’editar-lo, com és propi d’un nen de 10 anys, ell segueix amb la tablet jugant al Clash Royale. 

Faig un copy-paste, tal i com ell l’ha escrit (amb foto inclosa).

DIES INOBLIDABLES

Per a qui no sap que són els dies inoblidables (rarament) els dies inoblidables son aquells dies que penses: ”aquest dia mai l’oblidarem ”,aquells dies que et fan sentir màgic. 

No se perquè (ressalto que no soc científic) cada cop que vius un dia inoblidable (almenys jo) sents un sentiment de satisfacció. Tinc que revelar que sempre, en els primers instants, estic una mica nerviós però al final de qualsevol manera, sempre em deixo anar.

Però hi ha alguns dies inoblidables que penses que ho seran i al final... no ho són, com si et regalessin una llaminadura i t’ha la prenguessin, com si et clavessin una estaca en el cor. Encara me’n recordo del dia que vam anar al “Green Park” i tres nenes em van espatllar el dia. 

Per a les persones més curioses, no explicaré el que va passar (Pot ferir sentiments). Bàsicament que en la vida tot no son rosetes.

Us preguntareu perquè estaré fent aquest post: demà tornaré a experimentar un dia inoblidable més…EL MEU ANIVERSARI!!!!! 

I per fi faré 10 anys, per això, aquest post és tan important per a mi.     

Gerard Teulé

de camí a l'escola (any 1940)

Quan el meu pare era nen tenia per costum anar a peu a l’escola. Traçava un camí de gairebé dos quilòmetres des de la casa de pagès on vivia fins a la plaça de l’església on estava el mestre i l’aula amb els pupitres. La meva mare, en canvi, no s’havia de moure gaire per aprendre a llegir i escriure. L’escola era casa seva, no perquè fos la més aplicada de la classe, sinó perquè el seu pare n’era el mestre. L’edifici de l’ajuntament era, en el seu cas, un dos en un: la seva llar i la seva aula.

Durant el trajecte dels dos quilòmetres, aquell nen de set anys es reunia amb altres nens, igualment vinguts de masies que quedaven encara més allunyades. “Ehhhh! Pere, espera’ns!”. La carretera no era com ara. Vull dir que no estava asfaltada. I el concepte dels cotxes començava a ser tota una modernitat. I tota una estranyesa, també. La freqüentaven (i no sempre) carros tirats per cavalls. Pagesos que anaven de camp a camp. Marmanyers que anaven de poble a poble. Però els nens són nens des que la humanitat existeix. Els mou la curiositat, les coses noves, una energia imparable que va in crescendo. Alguns, els que venien de més lluny, portaven carmanyoles amb vianda per l’hora de dinar, al migdia. Plegats feien via, i mentre caminaven jugaven a cotxes. No és que portessin cotxets de joguet a les carteres, no. Feien volar la seva imaginació i s'apostaven per a qui seria el primer cotxe que passés per la carretera. “El primer que passi serà per mi!”.

Les pedres cruixien per sota la sola de les seves petites sabates. De lluny, el soroll d’un carro els feia entusiasmar en va, perquè quan s’acostava només s’havien d’apartar a un dels vorals perquè passés. Un còdol llençat a una bassa de tant en tant... i res. No en passava cap en tot el camí. Així és com arribaven a la plaça del poble i a l’escola. Segurament, després farien volar uns avions de paper a dins de l’aula que anirien a parar al cap del professor. I rebria el càstig qui menys se’l mereixia, probablement el que seia a primera fila atent a la pissarra i al guix que la dibuixava. Més tard, les carmanyoles d’alumini s’escalfarien en un fogonet que tenia el mestre en un racó de la classe. I quan ja havien acabat la lliçó, tornarien a peu fent el mateix trajecte plegats, que també era part de l’escola, és clar. On les pedres, els bassals, els carros i els cotxes -si és que n’arribava a passar algun- formaven part del temari. 

david garrett: notes des d'aquisgrà

Diuen que a Aquisgrà no hi fa tant de fred. Que els hiverns són suaus i els estius relativament càlids per ser una ciutat alemanya. Aquisgrà fa frontera amb Bèlgica i els Països Baixos. Administrativa, política i idiomàtica, vull dir. Ja se sap que en termes culturals, gastronòmics, geogràfics i sentimentals, fins i tot, no hi ha barreres que s’interposin, per molt reglades que estiguin aquestes. Tot es barreja i desborda, adquirint una personalitat molt pròpia de ningú. M’agraden aquest tipus de ciutats. És a dir, úniques. Com les notes que es desprenen de l’Stradivarius del violinista David Garrett.

Sento un trémolo que segueix a un pizzicato. Són els dits d’un Adonis de rostre germànic que inicien un adagio d’Albinoni. Apte per a moments de nostàlgia en què ens ve de gust rebolcar-nos en els records fins a trobar-los el sentit. Ha estudiat a les millors escoles de Nova York, però sovint presenta les peces en alemany, el seu idioma natal. I sempre acompanyat d’un encantador somriure. Molt innat, com també ho és el seu prematur talent. Té 36 anys i una -ja- dilatada carrera que es fa complicada de deconstruir.

Corria l’any 84 del segle passat, Aquisgrà ja feia molts segles que havia deixat de ser la ciutat preferida de Carlemany, per motius obvis, quan un petit nen de quatre anys prenia de les mans el violí al seu germà gran, l’Alexander. En David mirava amb calma el món que l’envoltava, i després transformava aquesta mirada quieta en un remolí imparable quan prenia el violí -ja seu- entre les seves mans. A partir d’aquí podríem dir que el perible és el que tot nen prodigi sol dur quan els pares porten la carrera d’un fill que apunta maneres. Amb onze anys ja havia recorregut bona part del continent europeu acompanyant la gran violinista polonesa Ida Haendel, a més de signar un contracte amb la Deutcsche Grammophon. Als 17 anys entra a la Royal College of Music de Londres, però se salta algunes classes perquè eventualment toca amb l’orquestra filharmònica de Munic i l’expulsen de l’escola. Bach, Beethoven, Paganini omplien les hores i els espais en soledat davant les partitures que assajava una, una altra i una altra vegada.

Va ser en complir la majoria d’edat que va decidir donar un tomb a la seva carrera i  vida -dirigida pels seus pares fins llavors- i va posar un oceà de distància pel mig. Les seves fines mans, tan cuidades, comencen a experimentar amb el sons del rock més actual i es reinventa a la prestigiosa Juilliard School de Nova York. L’any 2006, després d’un llarg recés, reapareix amb més força que mai i la seva llarga melena rossa. “Free” i “Virtuoso” convertien un Caprice de Paganini en una rapsòdia i afegia encara més emotivitat a les notes del “Nothing else matters” de Metallica. Van ser tot un èxit.

Jeans estripats, samarretes de cotó, look informal i un so que va més enllà d’allò establert: barrejat, desbordant, sense fronteres. Com la seva ciutat d'origen, Aquisgrà.

L’any 1808 Beethoven tenia gairebé 40 anys, la seva sordesa el començava a turmentar interiorment i  les guerres napoleòniques sacsejaven fortament tot Europa. Fruit d’aquesta agitació personal i social va resultar la seva Cinquena Simfonia. A mi m’encanta, i Beethoven no la deuria imaginar amb la guitarra elèctrica ni la bateria, però jo crec que li hagués agradat moltíssim aquesta versió.