històries de tardor

Cliqueu el play per escoltar la història d'avui.

Text i veu: Jèssica Roca

Música: Fabrizio Paterlini

4 recomanacions de tardor

“Lo que hay en la nevera tiene dueño/a. No tocar si no es vuestro. Gracias.”

Així adverteix un rètol penjat a la porta de la nevera de la cuina de l’empresa on treballo les mans alienes a iogurts amb bífidus, sucs Granini i pomes Golden que allà s’hi conserven. Doncs sí, de Joseps, Joans i ases, n’hi ha per totes les cases. M’ho recorda cada matí el rètol escrit a mà amb Edding verd quan m’acosto a la cuina a escalfar el meu cafè. No tinc intenció d’escriure de Joseps, de Joans ni d’ases, que com ja sabem n’hi ha per tot arreu i això serà immutable sempre. El que sí canvia és la temperatura amb el pas de les estacions, la intensitat de la llum, el nostre ànim, l’apetit, el color de la pell, fins i tot la seva capa. Com també ho fan alguns arbres amb les seves fulles quan comencen a caure durant la tardor. A mi, personalment, la baixada de llum cap a nits que es perllonguen des de les tardes fins ben entrat el matí, em fa venir més gana, tenir menys vitalitat i també una certa desídia que miro de contrarestar amb bona música, visites a espais singulars, àpats i lectures que reprenc de tant en tant. Com l’any passat per aquestes dates, aquí van quatre -altres- de les meves recomanacions tardorenques per a llevar-vos els sentits.

LA MÍSTICA DE LA FEMINITAT de la Betty Friedan

A la Mística de la Feminitat l’autora analitza les conseqüències del retorn a la llar de les dones nord-americanes durant els anys 60. Dones intel·ligents i amb estudis, que van anar estrenyent els seus interessos personals a l’encalç de ser la perfecta mestressa de casa. Dones que quan feien els llits, la compra, la planxa, menjaven sandvitxos de crema de cacauet amb els seus fills, els portaven als seus grups d’exploradors i exploradores i es ficaven al llit amb el seu marit després de tot el dia, es preguntaven: això és tot? Metges, psicòlegs, psiquiatres, ginecòlegs que parlaven d’un malestar general, “d’un malestar que no té nom”, que omplia les seves consultes de dones amb depressions, angoixes, una greu crisi d’identitat que amagaven rere ansiolítics, antidepressius, alcohol, algunes vegades fins i tot abocades al suïcidi i la desesperació. La mateixa Betty Friedan va patir en les seves pròpies carns aquest malestar.

Tot i que per mi és molt més que una teorització d’un problema real que patien les dones nord-americanes de l’època (sorprenentment amb molts paral·lelismes d’algunes dones a l’actualitat, encara), estem davant d’un llibre que planteja magistralment cap a on va el nou ordre econòmic, polític i social al món occidental. Preocupacions vitals, sense abstraccions, que ja no presenten les dones com a víctimes, sinó com a un actiu imprescindible, juntament amb els homes, dins d’aquest ordre.

*Un apunt: La mística de la feminitat va començar el 1957 com una sèrie d’articles que van rebutjar a totes les revistes on la Betty Friedan escrivia normalment. Cinc anys i moltes investigacions després, es va publicar i va acabar sent Premi Pulitzer l’any 1964.

La botiga de Nanimarquina i Domésticoshop

Un antic pàrquing de 750 m2 situat al carrer Rosselló cantonada amb Diagonal, ampli, amplíssim, diàfan, clar, lluminós, sense estridències, colorit només per les catifes de la firma catalana Nanimarquina i el millor mobiliari de disseny contemporani i d’avantguarda. Encara es pot caminar per les antigues rampes d’accés al local, que conserven el seu paviment gris original. I al sostre, les bigues estructurals en blanc que sostenen els intensos focus de llum. Sofàs Muuto, làmpades Tom Dixon (m’encanten), seients Fritz Hansen, cadires Thonet o taules Vitra es barregen amb la calidesa dels teixits naturals i vistosos de les catifes que vesteixen la botiga. Un espai que convida a veure, viure, seure i pensar-s’ho dos cops abans de comprar un molt bon article, d’aquests que duraran sempre, però val a dir que no accessible a totes les butxaques.

A la planta superior una cuina oberta d’Arclinea per oferir al client una selecció de tes i cafès mentre prova, s’acomoda entre seients i somia interiors d’una llar ideal. En Rubén i en Carles són els encarregats de la botiga, italià l’un, català l’altre, súper amables, a part de ser molt bons professionals. L’any 2010 va obtenir el premi “Barcelona, la millor Botiga del món” atorgat per l’Ajuntament de la ciutat Comtal. Ara que ve el fred, ve molt de gust entrar-hi.

Restaurant CAN PAU, Sant Pere de Vilamajor

Per als qui esteu avesats a acostar-vos cap al Montseny més turístic sapigueu que hi ha una part del Baix Montseny si no poc coneguda, com a mínim sí que és poc transitada. A mi m’encanta, hi visc des de fa molts anys a Sant Antoni de Vilamajor i tocant, tocant (tant que antigament eren la mateixa localitat), hi tinc Sant Pere de Vilamajor. Els seus camins, que recorro sovint, s’endinsen cap el parc natural del Montseny, i el poblet és esquitxat de casetes, amb un nucli que allotja una farmàcia, un petit súper, el forn, una fàbrica de pinsos i un parell de restaurants, poc més. Un d’aquests restaurants és just davant la Torre Roja, antic palau comtal i de la que ja vaig fer un post fa temps. 

És el restaurant Can Pau (no confondre amb Can Pau Nadal, als afores del poble). De diari tenen un menú de 10 euros més que correcte i el cap de setmana un altre de 21,90 euros força ampli i una cuina prou elaborada, amb productes de la zona i de temporada. Nosaltres hi anàvem sovint a fer el vermut els dissabtes després de fer la caminada i curiosament el vàrem descobrir com a restaurant fa relativament poc. Ens va sorprendre molt gratament. L’atenció és excel·lent, especialment la del seu maître senegalès, en Diogoye, que sempre et rep ràpid, elegant i amb la seva simpatia habitual.

M’encanta el seu arròs de sepionetes i alls tendres i les carxofes saltejades amb pernil ibèric. Els vins de la casa solen ser del Penedès, suaus. Molt bona relació qualitat-preu i la zona molt tranquil·la.

MELODY GARDOT

No pronuncieu la “T” final. Digueu “Gardó”, amb l'accent a la o, així, com en francès.

Em sembla haver dit alguna vegada que sóc usuària de l’Spotify, un gran invent, per descomptat. Em poso la música que m’agrada, és clar, que sol ser diversa i variada, depenent del moment del dia en què l’estigui escoltant o del meu estat d’ànim. La mateixa aplicació, de tant en tant et proposa nous cantants, altres veus que s’escolen per entre les notes que estàs escoltant. Doncs bé, fa temps, dos anys potser, una d’aquestes veus era la de la Melody Gardot. 

D’entrada em semblava una cantant de jazz dels anys 40. De jazz ho era, però ben actual. La noia té 30 anys. Si sorprèn com canta (és bastant eclèctica en les seves cançons, vull dir que no avorreix), més sorprenent encara és la seva biografia. Un dia de fa 11 anys, quan en tenia 19, ella passejava amb la seva bicicleta pels carrers de Filadèlfia, la seva ciutat, quan un Jeep se saltava un semàfor en vermell i li passava per sobre. Es pensaven que era morta. Doble fractura de pelvis, traumatisme cranial i un any postrada al llit d’un hospital. Va trigar mesos en tornar a parlar i més encara a caminar. El seu neuròleg la va animar a fer servir la música com a teràpia. Jeia al llit quan intentava taral·lejar les cançons que composava amb una guitarra. Així va néixer el seu primer EP de sis cançons “Some Lessons”. El seu look extremat, camaleònic, sempre va acompanyat d’un bastó que li serveix de suport al seu encara dèbil sentit de l’equilibri. Les ulleres fosques la protegeixen de la hipersensibilitat a la llum que li va quedar com a seqüela de l’accident. Una història i una cantant, realment sorprenents. 

reordenacions de dimecres

Sempre passa el mateix i diferent és que mai s'aturi. S'eternitza el no res i tot es volatilitza. Apareixen de sobtes que marxen poc a poc. Encares que són aviat si ja no és tard. Potser és massa sovint quan segurament és poc. Abans d'un dia que seguiran molts altres després. Quan de tant en tant va bé, mentrestant és suficient. A vegades el temps es pronuncia en aquests simples matisos.

d'emocions i de textos

A vegades és fàcil emocionar-se amb un text al davant. Sovint, depenent de qui el llegeixi. En el meu cas gairebé sempre. Podria passar el mateix amb una cançó, una melodia, un paisatge, una pintura, una imatge, algun moment de les nostres vides. No em refereixo als moments en què per força hem d’afrontar la pèrdua de persones a qui estimem, que sempre acaben arribant, més d’hora que tard quan t’adones que el temps és una simple ruleta rodant que s’atura capritxosament mofant-se a les nostres cares.

Parlava d’emocionar-nos amb un escrit, precisament per escriure sobre emocionar-nos en parlar.

Tot això ve perquè aquest migdia he volgut acostar-me fins a casa dels meus pares. Tinc la feina a prop i m’agrada anar-los a veure de tant en tant. S’han fet grans, l’edat i la salut no perdonen, ja se sap... tot i que l’esperit ampli i altruista el conserven intacte com fa anys. Com sempre.

D’emocions, he dit... avui no descriuré el dinar. I valdria la pena descriure’l, en aquest cas, perquè a tothora hi ha plats boníssims, de llepar-se els dits, hagis avisat amb antelació o no. Els fogons i la taula són sempre a punt.  

Tinc una hora escassa per dinar els dies de diari. Quan acabo torno a l’oficina. A la televisió en Molina explicava detingudament com es van formar les riades del Maresme la setmana passada. Comentàvem la imprudència del pobre home que va creuar la riera amb el cotxe i va morir a Cabrils, arrossegat per l'aigua. El meu pare m’explicava en detall les declaracions d’un home que va advertir el difunt quan era viu, abans de que passés la desgràcia. – Ja has agafat pes aquestes dues setmanes, fas millor cara- li deia jo al meu pare. Al segon plat encara no havia sonat el timbre. La meva mare em preguntava com tenia la novel·la. – Doncs enviada a editorials...- li deia jo. D’entrada el meu pare feia una expressió de sorpresa. Més tard, m’escoltava a mida que li anava explicant el procés de com m’han anat demandant l’original sencer, després d’haver llegit els primers capítols, i he vist com els seus ulls se li embassaven de llàgrimes. De llàgrimes d’emoció.

Imagino que ell més que ningú creu en mi. Sonava el timbre i en Molina ja no sortia a la pantalla de la televisió. Eren les meves nebodes que venien de l’institut, amb les seves motxilles penjades a les espatlles i la despreocupació pròpia de l'adolescència. Són xerraires. 

Volia parlar d’emocions sense text. I sabeu què? Que penso que un text no pot sortir mai sense emocions.    

descobrint la vivian maier

Fa uns mesos -tres concretament- un bon amic de la família, de sempre, penjava unes fotografies a facebook, 19 -concretament també-. L’Albert Salvador és, a més d’amic, molt bon fotògraf, especialment de retrats urbans en blanc i negre. Barcelona. Instants quotidians, moments rutinaris, angles únics que t’apropen, que prenen moltíssima força per l’elevat contrast que acostuma a donar a les imatges. Sap treure l’ànima d’allò que fotografia. Que jo recordi, és fàcil veure’l amb la seva càmera penjada al coll, en alguna celebració, amb un ull al visor i les seves mans ajustant l’anell d’enfoc, mirant de passar inadvertit rere els somriures, els brindis i les converses dels que allà estem. 

foto de l'Albert al Mercat de St. Antoni

Els carrers de Bcn per l'Albert

Si la memòria no em falla, era un dia de diari. Un vespre de juliol. Em van cridar l’atenció aquestes 19 fotografies, no perquè fossin d’ell (que ho podien haver estat), sinó perquè recomanava fortament acostar-se fins a l’exposició on s’hi mostraven. “Aquesta dona feia el tipus de fotografia que a mi m’agradaria fer”, deia al post. El meu dit índex anava fent córrer la pantalla del mòbil i els meus ulls es trobaven de sobte amb selfies fetes amb una Rolleiflex primer, i una Leica després,  des dels anys 50 fins als 80. Espontànies escenes de carrer amb una certa reminiscència a les d’en Cartier Bresson, retrats humans que evocaven els de la seva coetània Lisette Model. Nens. Nens jugant. Nens plorant. Nens rient. Composicions d’objectes de consum en desús, llençats a les escombraries de Nova York. De Chicago. Titulars de premsa. Successos a les prestatgeries d’un supermercat. La ciutat. La vida. Les vides transitades sobre l’asfalt, a la vista de tothom, sota l’ull de ningú. Vist des del seu angle. I quin angle! Herba en blanc i negre retallada per l’ombra, la silueta de la pròpia fotògrafa, bassals d’aigua, miralls retrovisors que reflectien els seus cabells castanys i un rostre serè.

Encara no he citat el seu nom, ho sé.

Chicago, hivern de l’any 2007. Un jove inquiet per la cultura i la història de la seva ciutat s’acosta fins a la casa de subhastes que és just davant de casa seva. En aquell moment, en John Maloof està escrivint un llibre “Portage Park. Images of America” i necessita fotografies històriques, un mínim de 200, del Chicago més abandonat, més oblidat. El de la part Nord-Oest de la ciutat. Per 380 dòlars aconsegueix un lot enorme on hi ha caixes plenes de negatius fotogràfics. - El nom de la fotògrafa és Vivian Maier-, li deien. Al seu estudi, amb els negatius a contrallum, descobreix, no només racons inèdits del passat de la ciutat de la vora del Michigan, sinó també un valuós arxiu fotogràfic de 150.000 negatius que retrataven de manera magnífica algunes de les peculiaritats de l’Amèrica urbana de la segona meitat del segle XX.

Paradoxal, misteriosa, atrevida, intel.ligent, excèntrica i reservada, sobretot reservada. Són alguns dels adjectius amb què descriuen aquesta fotògrafa, mainadera de professió, els testimonis que donen veu al fantàstic documental “Finding Vivian Maier”, del mateix John Maloof. En una recerca obsessiva per trobar una resposta a qui s’amagava darrere de totes aquelles fotografies, el jove aconsegueix contactar amb homes i dones que en un passat havien estat molts dels nens a qui la Vivian havia cuidat durant la seva infantesa.

Saint-Julien-en-Champsaur (Alps francesos), estiu del 2011. S’hi celebra una exposició fotogràfica de la Vivian Maier, neta predilecta del poble. Vells, velles que es troben, sorpresos, en fotografies en blanc i negre, treballant al camp. Una dona molt gran que reconeix emocionada el seu marit (ja mort) 60 anys enrere, a la plaça del poble. La Vivian va néixer al mateix Bronx novaiorquès, tot i passar part de la seva infantesa en aquest poblet dels Alps francesos, d’on era nadiua la seva mare. Pujava a peu i retratava les muntanyes, paisatges postals, carrers, veïns que amb prou feines havien vist una càmera fotogràfica si no era per a un casament o un enterro. Quan ella tenia només 4 anys el seu pare va abandonar la llar, la seva dona, la seva filla, la responsabilitat. Al mateix Nova York, quan la Vivian era una nena, la seva mare comparteix pis, despeses i lloguer amb la fotògrafa francesa Jeanne Bertrand. La petita Vivian començava a interessar-se llavors per la càmera de la seva semi-parenta, com a un joc primer, com a una manera de veure el món, després, durant la resta de la seva vida.

Passa el temps. Té algun germà, però poc se’n sap perquè no tenen contacte. L’any 1950 rep una herència de la seva tia-àvia francesa. És jove, inquieta, independent, no té fills, ni parella (mai va voler cap home -ni dona- a la seva vida) i aquell any es dedica a viatjar per Cuba, Canadà i l’altra punta dels Estats Units, Califòrnia. Retrata el mar. Els carrers, les seves gents, l’illa.

“Vull fer alguna cosa on pugui estar fora, en contacte amb el món, i on sempre pugui veure el sol. I la feina que m’ho permet és la de mainadera”, va dir a una de les mares dels nens que cuidava. Tenia cura dels nens, els portava al parc, pels carrers de Nova York (de Chicago a partir del 56, quan s’hi trasllada), i amb la càmera sempre penjant del seu coll, s’aturava a fotografiar impulsivament gestos, mirades, persones, vestimentes, pobresa, especialment pobresa. Sempre deia que “els pobres són tan pobres que no tenen dret ni a morir-se”, en referència a l’absència de sanitat pública als E.U.A. Durant el seu temps lliure també feia fotos que amagava zelosament de la llum pública. Malgrat ser conscient de la seva qualitat artística, mai va voler donar a conèixer la seva obra. De fet, testimonis de gent que la coneixien, ignoraven la seva passió per la fotografia.

La cara fosca. Patia una mena de síndrome de Diògenes. Ho guardava tot. Absolutament tot. Barrets, llaunes de refrescos rebregades, sabates, tiquets de viatge, llibres, robes, abrics. Muntanyes de diaris que omplien -literalment- la seva habitació amb retalls, articles que específicament parlaven de segrestos, violacions, maltractaments i abusos a nens. Això, unit al seu pànic als homes (en parlava pestes), fa pensar que potser havia patit abusos durant la seva infantesa. Però això, si va ser així, s’ho va emportar amb ella a la tomba. Com sovint sol passar en aquests casos.

Va viatjar per bona part del món sempre que va poder sense despenjar mai la càmera del seu coll. Diuen que era lliure d’esperit i també solitària. La Vivian no tenia família i ben entrada la vellesa, quan ja ningú la volia per cuidar nens, es va trobar sense feina, sola i pobre. Tres dels nens que havia cuidat quan eren petits, ja homes, la rescataven d’aquesta situació i li pagaven el lloguer d’un apartament a qui havia estat “una segona mare” per a ells.

A Chicago fa fred. Molt. Un 21 d’abril del 2009, una velleta Sra. Maier (Mrs. Maiers l’anomenaven) surt al carrer, quan la mala fortuna fa que rellisqui per l’asfalt glaçat. Es fa un cop al cap i mor als 83 anys d’edat.

“Bé, suposo que res és etern. Hem de deixar espai per a altres persones. És una roda. Tu comences i has d’anar fins al final. Llavors, algú té la mateixa oportunitat d’anar fins al final i així..”  Vivian Maier (1926-2009).

*El 25 d’agost, aprofitant que baixàvem a Barcelona per comprar els llibres escolars, vàrem anar a l’exposició de la Vivian Maier a la Colectania, “In her own hands”. Feia molta calor encara. A la sala, petita, blanca i diàfana, 80 fotografies. No eren moltes vist l’amplíssim arxiu que té, però les suficients com per impressionar-nos com ho van fer. La realitat ben transmesa sempre marca.