Per molts són conegudes les turbulentes i
múltiples relacions amb les dones al llarg de la vida de Charles Bukowski. Aquestes
apareixen constantment a la trajectòria literària de l’escriptor nord-americà,
juntament amb l’alcohol i les apostes a les curses de cavalls. Paradoxalment, però, no ha estat a “Dones”,
sinó a “Pulp“, la seva darrera novel.la, on m’he ensopegat amb una descripció
excepcional de la que per ell és
la dona perfecta:
“ En aquell instant la porta es va obrir de
sobte. I va entrar ella. L’única cosa que us puc dir és que hi ha milers de
milions de de dones dins d’aquest món, veritat? Algunes d’elles estan bé. La
majoria força bé. Però de tant en tant la natura produeix un fenomen salvatge,
fa una dona especial, una dona increïble. Vull dir que la mires i no t’ho pots
creure. Tota ella és un moviment ondulant perfecte, mercuri, és com una serp,
li mires un turmell, li mires un colze, li mires el pit, li mires el genoll i
tot es fon en un ésser impressionant, amb uns ulls preciosos que somriuen, la
boca lleugerament semioberta, els llavis com si estiguessin a punt de deixar
anar un sonor riure enfront del teu ésser indefens. I saben com vestir-se i els
seus cabells llargs incendien l’aire.”
Com pots arribar a imaginar en el teu cap algú així? Les seves descripcions tenen un ritme sinuós i es tornen magistralment tangibles, de manera que pots arribar a
posar-te a la pell del protagonista masculí que la contempla embadalit i ple de desig.
Són aquestes esquerdes poètiques sobre l’amor
i el dolor enmig d’un mur d’històries de borratxeres i sexe, les que m’enamoren
d’aquest escriptor, el darrer d’aquella generació maleïda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada