diumenge, 30 de juliol del 2017

petit esbós de M.Mawadi



El dia que en Salif Mamadou Mawadi em va regalar el vestit típic de Mali -un migdia per a ser exactes- no ho vaig dubtar ni un segon: vaig col·locar-me el turbant al cap i la peça llarga al cos, rígida com un sac, d’un blanc òptic enlluernador. Vaig deixar anar un ampli somriure i vaig agrair-li el detall sense donar-li la mà. La seva religió no li ho permetia. 

- Vous êtes très gentil, monsieur Mawadi. 

- Cette robe va très bien avec vous.

- Ah, oui, c’est ma taille! Je vous le remercie beaucoup. 

Monsieur Mawadi s’expressava en un francès gutural que costava d’entendre. Parlava endins, sonant greu, com ho fan tots a l’Àfrica occidental, i ell, a més, ho feia en un to especialment baix. Jo hi posava l’oïda, però tot d’una callava per deixar pas a les meves paraules, com quan conversàvem per telèfon cada setmana. “La famille. La santé. Les paiements. Le conteneur. Les métrages”. Però, sobretot, la família. Per a ells un pilar vital en les seves existències. La meva cap i jo ho recalcàvem de manera especial quan hi parlàvem. Aquell dia li vaig preguntar quants fills tenia. Em va dir que tres i “un de camí, de la meva segona esposa, es dirà Salif si és nen”, així, sense admiració. Sempre parlava sense signes d’exclamació, però amb una honestedat que desarmava. “Et tes jumeaux? Est-ce que je peux voir des photos?”, també sempre em preguntava pels bessons. Em mirava tímid, amb un somriure suau, per sobre del seu metre noranta cinc d’alçada. Les seves mans, malgrat tractar-lo de vostè, eren joves, no arribaven a la trentena. Destacava la seva negror sobre la tela blanca del vestit que em va regalar. Ell no portava el boubou. Venia amb roba d’occidental: pantaló tipus Dockers i un polo taronja. D’occidental despistat, vull dir. Érem en ple mes de gener i a Mali feia calor. Era la primera vegada que l’havien deixat trepitjar Europa després d’anys de petició del visat.

- Mamadou, le directeur général nous attend, on y va?- aquest era el director comercial, que li parlava de tu a tu i l’agafava amistosament per les espatlles. 

Mamadou era un bon client. Era el millor client que tenia la multinacional com a ens individual. Encara ho és. Compra teles a Europa, sandàlies a la Xina, maquinària a l’Índia. Després ho ven als malians des del seu taller a Bamako. I paga, en el pitjor dels casos, el 70 % de la comanda per avançat. Ell ja hi està avesat. Per als països en conflicte com el seu és pràcticament condició sine qua non per poder treballar amb Europa. 

El rellotge marcava gairebé dos quarts de quatre i jo m’acomiadava d’ell desitjant-li  un bon viatge fins a París, la seva següent destinació. “Santé pour ta famille”, em deia somrient, amb veu profunda, quasi tan fosca com la seva pell. Tot seguit entrava al despatx dels directors amb els directors. Jo em treia el turbant i el vestit que vaig guardar a l’armari quan vaig arribar a casa.

Després d’aquella reunió, fa quatre anys, li vaig perdre la pista. La direcció va fer una sèrie de canvis estratègics i M. Mawadi passaria a ser client preferencial de la firma des de la mateixa central, a Alemanya. 

Mesos enrere picava un correu al meu ordinador. Impossible recordar al voltant de què. A ambdós costats, un company i una companya feien el mateix. Més enllà, la meva anterior cap, immòbil enfront de la seva pantalla amb l’auricular del telèfon enganxat a l’orella. Sempre passa desapercebuda, ella, però són molts anys de complicitats laborals. De sobte vaig notar que l’aire quedava enrarit. I els segons congelats. Sabia que alguna cosa havia passat. Em vaig girar per mirar-la, muda, sense preguntar però preguntant. 

- El fill petit del Mamadou s’ha mort. No sé, no l’he entès molt bé, entre la situació, els nervis... I ja saps com parla- m’ho deia completament descol·locada- una pulmonia m’ha semblat... es veu que no se n’ha sortit. 

dimecres, 26 de juliol del 2017

juliols

Existeixen juliols per recórrer ciutats
Passos somnàmbuls i edificis tallats
Juliols de tardes eternes i somnis d’infants
Juliols que donen ombra d’arbres caducs
I rajos perennes d’un rei astre en el firmament.

Existeixen juliols per capbussar-se en les onades
Braçades indemnes i un mar escapçat
Juliols de nits que es fan curtes i converses que tornen
Juliols assedegats que aturen el temps
I hores que passen indefinidament.

Existeixen juliols per caminar cap als grisos
També al juliol.
Juliols de camps que baden i blats segats
Juliols de moviments que s’aquieten
Oceans de núvols i un cel amagat
Sobre un pensament clar i camins infinits.




diumenge, 23 de juliol del 2017

primer llibre de bloomsbury

Va passar fa 2.163 anys. El setge i la destrucció final de la ciutat de Cartago per part dels romans va ser extremadament cruent i dur.

Cartago, situada a la costa mediterrània, molt a prop de l’actual Tunis, era una ciutat pròspera i rica, envoltada d’una gran muralla de 33 quilòmetres de perímetre, i es disputava amb Roma l’hegemonia de la Mediterrània occidental des de l’any 264 a.c. En un seguit de conflictes armats que van durar dècades, a les conegudes com a Guerres Púniques, els romans van aconseguir enderrocar la gran potència del nord d’Àfrica de la mateixa manera que ho van fer els nazis amb la ciutat russa de Sant Petersburg durant la Segona Guerra Mundial: tallant tota comunicació per mar, i per tant, impedint-los qualsevol accés a l’aprovisionament durant més de dos anys, fins a aconseguir sotmetre els cartaginesos per inanició i arrasar el lloc. No devia ser fàcil destruir una ciutat tan sòlidament edificada com Cartago. Ni tan sols Roma va arribar a tenir una muralla que arribés als 20 quilòmetres de perímetre.

En l’assalt final, els soldats romans es van obrir pas pels carrers on s’alineaven edificis de fins a set pisos, van anar saltant de teulada en teulada, llençant els seus habitants al buit (els que quedaven vius, perquè milers d’ells ja s’havien mort de gana), derruint i prenent foc a les estructures a mesura que avançaven, fins que les runes que ells mateixos havien provocat els van interceptar el pas. Després van aparèixer els encarregats d’enretirar les restes. En un dels pocs relats que es conserven del moment, explica Polibi que es podien veure les cames dels moribunds recargolant-se entre els esfondrats materials de construcció, amb el cap i el cos enterrats en ells. Van cremar-ho tot i van obrir camí per acabar amb l’acostumat saqueig de béns materials i culturals.

A l’actualitat, els ossos trobats pels arqueòlegs en aquestes capes de destrucció, així com la quantitat de  pedres, bales d’argila i fones que s’hi han desenterrat, indiquen que aquesta descripció no deu estar gaire allunyada de la realitat.

Per poc que revisis la història, t’adones que, encara que no vulguis, l’home és l’únic animal que topa, no dues, sinó repetidament amb la mateixa pedra. Les atrocitats locals i mundials que s’han anat succeint al llarg de la història ens demostren que els avenços tecnològics no ens fan valedors de ser animals racionals. Com diu Carl Sagan a Ombres d’avantpassats oblidats: “una nova generació abandona alegrement les seves facultats crítiques i escèptiques. Es treu la pols de consignes i odis antics. Allò que fa poc es murmurava amb culpabilitat s’ofereix ara com a axioma polític. Hi ha crides renovades a favor de l’etnocentrisme, la xenofòbia, l’homofòbia, el racisme, el sexisme i la territorialitat. I tenim tendència a rendir-nos amb un sospir d’alleugeriment a la voluntat de l’alfa, o a desitjar que hi hagi un alfa a qui poder-nos rendir.”

Fa uns dies revisava l’obra d’en Martí i Pol. Em van venir al cap les línies del llibre de la Mary Beard. Aquesta sempre diu que la història t’ensenya a observar en profunditat però que mai et dona respostes. Si per una cosa m’entusiasma en Martí i Pol és pel seu optimisme, malgrat haver patit la greu malaltia que va patir fins al final dels seus dies. Mentre buscava entre els seus poemes un per llegir al casament de la meva germana Vanessa, em vaig topar amb el número 1 del Primer llibre de Bloomsbury, que no recordava i que m’agrada especialment pel que té d’encoratjador. "No tot està perdut", vaig pensar.


No tot és desar somnis pels calaixos
Rodejats d’enemics o bé d’objectes
Que subtilment i astuta ens empresonen.
Perquè viure és combatre la peresa
De cada instant i restablir la fonda
Dimensió de tota cosa dita,
Podem amb cada gest guanyar nous àmbits
I amb cada mot acréixer l’esperança.
Serem allò que vulguem ser.
Pels vidres del ponent encrespat,
La llum esclata.



Bibliografia:

SPQR. Una historia de la Antigua Roma. Mary Beard. (Ed. Crítica)
Sombras de antepasados Olvidados. Carl Sagan i Ann Druyan. (Ed. Planeta)
Antologia Poètica. Miquel Martí i Pol. (Ed. Barcanova)





dimecres, 19 de juliol del 2017

"magedem!", "magedem!"



Deixa la motxilla a terra mentre espera assegut el tren de les nou i dos minuts. Avui fa un dia esplèndid. Radiant de juliol. Al seu davant, a l’altre costat de l’andana, ella està al mateix banc de sempre. Sobre les cames, una carpeta groga igual que la que ell havia tingut dos anys enrere. La Sílvia té una llarga melena rossa, lleugerament ondulada, un cos menut i la mirada marina fixada al mòbil mentre escolta música amb els seus auriculars. Es podria dir, per l’aspecte, que té uns 21 anys. També espera el tren de les nou i dos minuts.

Són les nou i dos minuts. Sobre les seves esquenes carrega la motxilla i puja al tren. Mentre marxa, la veu, a través del vidre, com encara s’espera pensativa. Els seus ulls marrons observen com desapareixen els cabells ondulats i els ulls infinits. I també aquella aurèola de misteri que tant li agrada d'ella. Baixa a la següent estació i les seves cames s’enfonsen a la sorra. A un braç hi porta un penjador ple de polseres de cuir, i a l’altre una capsa plena d’ulleres de sol de diferent forma i tamany. Les vendrà a deu euros. En cobrarà sis o vuit, amb una mica de sort. “Magedem!”, “Magedem!”. En Jawara saluda en llengua wòlof un compatriota del Senegal. Segueix caminant platja enllà, amb la càrrega sobre un cos magre i la mirada perduda.

S’atura a una guingueta a vessar de gent, amb copes de cervesa fresca a dojo i olor de calamarsos fregits. Demana un got d’aigua de l'aixeta i ofereix discretament a les taules les ulleres i les polseres. No n’ha venut cap. El cel és net de núvols i els velers ja tornen cap al club nàutic. Té temps de pensar sota el sol ardent. En la seva carpeta groga que va deixar de manera precipitada a l’aula de la Universitat de Saint Louis. En el seu pare mort sobtadament dos anys enrere. En les oportunitats que buscava i no arribaven. En l’avió rumb a Barcelona amb un futur ple d’esperances. “Magedem!”, “Magedem!”. Es tornen a saludar. Els peus li cremen i l’estómac fa estona que grinyola. Pel seu aspecte es podria dir que també té 21 anys.

El sol ja es pon. Avui no ha tingut sort. Malgrat el bon temps no ha venut ni unes tristes ulleres. Puja al tren pensant en l’arròs fregit amb espècies que compartirà amb els cinc companys de pis. Però sap que demà, almenys, minuts abans de les nou, es tornarà a trobar amb la noia rossa de cabells ondulats i mirada infinita.


Relat de ficció inspirat en els immigrants senegalesos que sobreviuen de la venda ambulant a les platges. 

diumenge, 9 de juliol del 2017

molts dies és el mateix

Molts dies és el mateix. L’aigua glaçada entre les mans i el rostre, el primer cafè del matí, el silenci que no calla i el carrer encara fosc si és a l’hivern. Després ja serà clar si és primavera o estiu. Les carreteres es creuen a les 6:22 h del matí, quan engego el motor del cotxe per anar a treballar. La lluna és a punt de morir al meu davant, quan comença a aparèixer el sol rere l’horitzó reflectit al retrovisor esquerre del Mazda. Deixo al seient del copilot la bossa amb l’esmorzar del matí i el dinar, que escalfaré al migdia al microones que hi ha a la cuina de la feina. A vegades és preferible desar-la als peus perquè no vessi l’oli de dins de la carmanyola. Quan a les 6:34 h m’aturo al semàfor que hi ha al davant de la Torre Amat, potser sona la Katie Melua al Cd del cotxe o els Oasis a l’emissora de torn. Mai he sabut si hi viu algú en aquella torre. Modernista, elegant i misteriosa amb el pas dels anys. Allà tot queda ombrívol. Mentrestant, si travessa algun transeünt que va cap a l’estació -escassos a aquelles hores- veig passes que es dirigeixen autòmats cap al tren, un dia més. Probablement també hauran fet el seu primer cafè entre aquell silenci que sempre escolten. “Què els passarà pel cap?” Penso. Ficar-me a dins d’altres consciències. El gran repte impossible d’aconseguir. Allà on som més lliures. Allà on ningú ens pot furtar l’ànima ni els pensaments. És un instant, només. Les robes són un detall superflu. I les mirades, apàtiques, imprescindibles. Després és la inèrcia que em porta fins a l’oficina, entre parèntesis de paisatges grisos i industrials, i una pregunta que sovint no m’abandona: “Quan serà?” Més tard, alguns dies, penso que potser serà mai. Que no hi haurà editor per a la meva novel.la. Que passarà de llarg i desapercebuda. I aleshores em vénen els dubtes que no vaig tenir mentre l’escrivia. Mentre premia fort les tecles per endinsar-me en altres consciències. En aquelles que, com una seqüència de fotogrames en moviment, havien quedat capturades entre les meves paraules. I em torna de nou aquell sentiment del ridícul inherent en mi des que vaig començar amb això. El buit del vertigen a la vora d’un precipici, a punt de caure.

Vaig deixar una història escrita, això és tot. I obro la porta del departament quan encara no hi ha ningú. I encenc els llums, l’ordinador, les impressores i la ràdio. Per aquest ordre. A mig matí segurament soni alguna de l’Enrique Iglesias que traurem quan comenci a donar la nota, i ens entretindrem comentant la sortida en bici d’alguns companys la tarda anterior. A l’e-mail, un avís: són els del Port informant-me de la vaga d’estibadors altre cop. Contenidors encallats durant hores a l’espera de ser remuntats als vaixells. Mercaderies amb dies de retard. Res de nou. Molts dies és el mateix.


(Escrit el vespre del diumenge 18 de juny del 2017 des del pati que dóna a l’era del gran plataner)

dilluns, 3 de juliol del 2017

back to black

Desava la bossa amb l’entrepà de formatge al damunt de l’ala dreta de la seva taula. També hi portava uns sucs, sense el dinar. Aquell matí no havia tingut temps de preparar-lo. El rellotge del departament marcava les 8:15 h. Es prenia un ibuprofè per pal·liar el dolor d’ovaris que tenia aquells dies. A la pantalla del fix hi apareixia el 101. Sonava tres cops mentre acabava d’empassar-se el comprimit. 

- Ariadna? 

- Sí, digues, Àlex. 

- Deixa el que estiguis fent i vine al meu despatx. 

L’ibuprofè li quedava mig encallat a la gola. El to sec al telèfon no li va agradar. Aquells dies previs, aquelles reunions prèvies ja van advertir l’equip i l’Ariadna del pitjor. El seu cap seia davant la taula impol·luta. Sense papers al seu damunt. Un ordinador acabat d’engegar i una mirada inexpressiva enfront de l'administrativa. Les canes poblaven ara amb ganes la cabellera de l’home, força més envellit des que l’Ariadna el va conèixer feia dotze anys.

- Mira, Ariadna, ja saps com està la situació des de fa un temps cap aquí. Hem mirat de fer tot el possible per mantenir el teu lloc de feina però no ha pogut ser. A la central manen els números i t’hem d’acomiadar. 

Ella emmudia i intentava empassar-se la mica de saliva, que no tenia, perquè l’ibuprofè que s’havia pres uns minuts abans anés coll avall. L’estómac li feia un tomb. Aquell matí havia arribat escoltant l’Amy Winehouse. Tot just feia un mes i una setmana de la seva mort. El 23 de juliol del 2011, tot just el dia en què l’Ariadna complia cinquanta anys. Back to Black ressonava en el seu cap, entre l’espessor de les quatre parets d’aquell maleït despatx. I com a la cançó, tot se li enfosquia altre cop. 

- Ariadna? Ariadna? Eo! Que hi ets? – ella seguia absent, sense respondre- Ja sé que no estàs en un bon moment personal. Que és molt recent això de la teva separació, però, insisteixo, als americans els importa poc. Només es miren els números. 

L’Ariadna inspirava fons, mentre s’aguantava el front amb les dues mans, en actitud pensativa. Però sense saber què fer, en realitat.

- Què haig de fer, ara? Marxar ja? 

- Sí. Has d’anar a personal, allà ho tenen tot preparat. Després tindràs l’atur, no pateixis. Quan hagis acabat, recull les teves coses i te’n vas. 

Sortia de recursos humans amb la liquidació a la mà. Eren les 8:55 h quan recollia la seva bossa amb l’entrepà de formatge, sense el dinar que no havia tingut temps de preparar. L’Ibuprofè encara seguia al coll enganxat, però ja no sentia dolor d’ovaris. S’acomiadava dels quatre companys que havien arribat a la seva hora. Ells, estupefactes, sense saber què dir. Ella amb els ulls vidriosos. A la ràdio, a punt d’arribar a casa, deien alguna cosa d’ETA: “Ara disposen de només cinquanta terroristes en actiu”, informava una veu enllaunada. Li importava poc, més aviat gens. Canviava l’emissora i tornaven les notes del Back to Black. Tot se li enfosquia -encara més- altre cop. La carretera s’estrenyia i els quilòmetres es feien eterns.

Aparcava el petit Hyundai. Recollia la bossa i girava el pany amb la clau. S’asseia al sofà, solitari, i restava en silenci, immòbil. “Demà aniré a l’Inem amb aquells papers”. No va poder pensar més enllà. 


dissabte, 1 de juliol del 2017

els nens i la novel.la

         
-Mamaaa, vine a banyar-te! Que l’aigua està genial!



Des de la tovallola estant, diviso un somriure sorneguer i mig cos que sobresurt de dins de l’aigua lluent i salada del Maresme. És el meu fill Gerard. El Llibert jeu estirat al meu costat encara amb morros post-revetlla: ell volia anar a la piscina tant sí com no, malgrat que els pares hem sucumbit als encants de la sorra, al iode instal.lat en l’aire i les onades i a la cervesa sota l’ombra de la guingueta, com a colofó final, minuts abans de marxar. 



- Després ja et prendràs una Coca-cola i unes patates, va... vine a banyar-te, Llibert.



Endinsem els nostres peus a l’aigua, gèlida avui. El Gerard ara ja és a fora. Torna a somriure: “està congelada, avui, mama, ja veuràs, fica’t!”. Em submergeixo sense pensar-m’ho gaire i sense estar-m’hi més d’un minut. Surto glaçada. “Uf! És veritat, sembla que hi hagi glaçons a dins, mai l’havia trobada així de freda, aquí...”



El Llibert, encuriosit, hi fica les seves cames. L’animem a mullar-se el cap. “Vinga, va! Va!”. El sol cau a raig, i la platja és plena a vessar. A l’aigua, poca gent. No s’hi està més d’un minut. Surt glaçat i tremolant. 


- Això és un iceberg que s’ha desfet- Em diu mentre fa petar les dents. 

- Un iceberg? Home, vols dir que fins aquí...

- Doncs és clar, mama! L’escalfament global, els Pols s’estan desfent- afirma contundent des de la lògica d’un nen de deu anys. Una lògica que avui precisament, jo no li penso rebatre, perquè la baixa temperatura del mar em fa pensar que potser sí que té raó.

Això va ser dissabte passat. Després van seguir jugant a pales amb el seu pare, damunt la sorra i sota el sol caient raig. I més tard arribaven les Coca-coles, les patates i les cerveses, protegits sota l’ombra sempre agradable de la guingueta. 

Aquests dies llegeixo “Diccionari per a ociosos” d’en Joan Fuster, per ordre alfabètic. M’aturo a la N de Novel.la, on l’escriptor valencià fa una lúcida dissertació -com totes les que va fent al llibre- sobre el poc protagonisme que tenen els nens a la novel.la. “Hi apareixen pocs per tal d’evitar el perill de falsificar-los, de desenfocar la realitat per una evocació a través de l’adult (que és l’escriptor)”. I li agraeixo molt que faci aquesta observació.

La literatura -sigui ficció o no ficció- no deixa de ser un reflex de la nostra societat. Els nens i els vells hi tenen poca aparició. Ja no només per la por de l’escriptor a que quedin deformats entre les línies de la novel.la -que també- sinó perquè considerem, des de la nostra adultesa, que els seus punts de vista, ara, no ens són vàlids. Els uns encara “han d’aprendre” i els altres “han quedat caducs”, i ens quedem amb una visió molt reduccionista de l’ampli ventall biogràfic que ens envolta.

Hem passat i passarem -amb una mica de sort- per qualsevol de les franges vitals en què se suposa que viu una persona. La meva obra és escassa encara, però suficient com per afirmar que els meus millors textos han estat aquells en els quals hi he fet aparèixer nens amb els seus diàlegs, els seus pensaments i les seves anècdotes. No hi ha frescor que ho superi. Ni tan sols la del mar glaçat de dissabte passat.