El dia que en Salif Mamadou Mawadi em va regalar el vestit típic de Mali -un migdia per a ser exactes- no ho vaig dubtar ni un segon: vaig col·locar-me el turbant al cap i la peça llarga al cos, rígida com un sac, d’un blanc òptic enlluernador. Vaig deixar anar un ampli somriure i vaig agrair-li el detall sense donar-li la mà. La seva religió no li ho permetia.
- Vous êtes très gentil, monsieur Mawadi.
- Cette robe va très bien avec vous.
- Ah, oui, c’est ma taille! Je vous le remercie beaucoup.
Monsieur Mawadi s’expressava en un francès gutural que costava d’entendre. Parlava endins, sonant greu, com ho fan tots a l’Àfrica occidental, i ell, a més, ho feia en un to especialment baix. Jo hi posava l’oïda, però tot d’una callava per deixar pas a les meves paraules, com quan conversàvem per telèfon cada setmana. “La famille. La santé. Les paiements. Le conteneur. Les métrages”. Però, sobretot, la família. Per a ells un pilar vital en les seves existències. La meva cap i jo ho recalcàvem de manera especial quan hi parlàvem. Aquell dia li vaig preguntar quants fills tenia. Em va dir que tres i “un de camí, de la meva segona esposa, es dirà Salif si és nen”, així, sense admiració. Sempre parlava sense signes d’exclamació, però amb una honestedat que desarmava. “Et tes jumeaux? Est-ce que je peux voir des photos?”, també sempre em preguntava pels bessons. Em mirava tímid, amb un somriure suau, per sobre del seu metre noranta cinc d’alçada. Les seves mans, malgrat tractar-lo de vostè, eren joves, no arribaven a la trentena. Destacava la seva negror sobre la tela blanca del vestit que em va regalar. Ell no portava el boubou. Venia amb roba d’occidental: pantaló tipus Dockers i un polo taronja. D’occidental despistat, vull dir. Érem en ple mes de gener i a Mali feia calor. Era la primera vegada que l’havien deixat trepitjar Europa després d’anys de petició del visat.
- Mamadou, le directeur général nous attend, on y va?- aquest era el director comercial, que li parlava de tu a tu i l’agafava amistosament per les espatlles.
Mamadou era un bon client. Era el millor client que tenia la multinacional com a ens individual. Encara ho és. Compra teles a Europa, sandàlies a la Xina, maquinària a l’Índia. Després ho ven als malians des del seu taller a Bamako. I paga, en el pitjor dels casos, el 70 % de la comanda per avançat. Ell ja hi està avesat. Per als països en conflicte com el seu és pràcticament condició sine qua non per poder treballar amb Europa.
El rellotge marcava gairebé dos quarts de quatre i jo m’acomiadava d’ell desitjant-li un bon viatge fins a París, la seva següent destinació. “Santé pour ta famille”, em deia somrient, amb veu profunda, quasi tan fosca com la seva pell. Tot seguit entrava al despatx dels directors amb els directors. Jo em treia el turbant i el vestit que vaig guardar a l’armari quan vaig arribar a casa.
Després d’aquella reunió, fa quatre anys, li vaig perdre la pista. La direcció va fer una sèrie de canvis estratègics i M. Mawadi passaria a ser client preferencial de la firma des de la mateixa central, a Alemanya.
Mesos enrere picava un correu al meu ordinador. Impossible recordar al voltant de què. A ambdós costats, un company i una companya feien el mateix. Més enllà, la meva anterior cap, immòbil enfront de la seva pantalla amb l’auricular del telèfon enganxat a l’orella. Sempre passa desapercebuda, ella, però són molts anys de complicitats laborals. De sobte vaig notar que l’aire quedava enrarit. I els segons congelats. Sabia que alguna cosa havia passat. Em vaig girar per mirar-la, muda, sense preguntar però preguntant.
- El fill petit del Mamadou s’ha mort. No sé, no l’he entès molt bé, entre la situació, els nervis... I ja saps com parla- m’ho deia completament descol·locada- una pulmonia m’ha semblat... es veu que no se n’ha sortit.