des d'urgències

Les gases esterilitzades i els guants de làtex reposen ordenats al costat dels catèters, l'heparina, el clorur sòdic i l'actocortina. 

Un so, lleuger i constant, resideix al box que mesura la freqüència cardíaca del seu cor. Mig cor, de fet, des de fa 13 anys que va patir el primer infart. La llitera on jeu estirat no és gaire còmoda des de dissabte, quan el van ingressar amb símptomes d'un nou infart. A fora, al mostrador, un rebombori important. Els metges, un dels quals amb accent veneçolà, comenten la mort del compositor mexicà Juan Gabriel i diuen no-sé-què de la Pantoja, mentre l'aparell de la pressió mesura la tensió al seu braç dret: 95/58. Ara reposa i la té un pèl baixa.

Abans hem estat comentant l'estat (no-estat) del govern (no-govern) actual i, sense perdre el seu intrínsec sentit de l'humor, m'explica que la passada nit al box del costat una dona li feia fer gimnàs al pacient veí: "ahora flexión número 1; venga va, ahora la número 2, Omaaar..."

- Sembla que a la tercera flexió no hi ha arribat, l'Omar- em diu.

- He portat un llibre de contes del Quim Monzó, vols que te'n llegeixi un, papa? - li pregunto.

Assenteix amb el cap. Li llegeixo El perquè de tot plegat, un d'un home que s'entesta tant sí com no a parlar amb una pedra. Ens trenquem de riure els dos, malgrat el dolor no perd el seu sentit de l'humor.   

Un jove infermer amb accent andalús entra discretament per a anotar a l'historial la pressió diastòlica i sistòlica que indica el monitor. I a fora, al mostrador, segueix el rebombori. Els metges comenten un dessagnat d'algú i al pacient veí del costat, acabat d'ingressar, li han de fer una colonoscòpia, amb una patologia encara per diagnosticar.

Un soroll de rodes, el carret de la neteja, la dona que passa la baieta i es dirigeix al box número 23, ara ja buit. Unes crosses que grinyolen pel passadís d'algú altre que marxa content i el cardiòleg que entra al nostre box. Són les 11:10 h. La mecànica és la de sempre: respira fort, ara no respiris. Unes auscultacions dels moviments valvulars i uns resultats previs que confirmen una nova lesió al cor. "Es fa necessari un nou cateterisme".

El meu pare reposa estirat a la llitera, pensatiu, i s'adorm, malgrat que al mostrador el rebombori important segueix.*

*Vaig deixar-me el Perquè de tot plegat al box d'urgències de l'hospital aquell dia, però crec que si el tingués a la prestatgeria de casa no guardaria tan bon record del llibre. 

notes des de la sorra

"Mama, aquest nen no vigila gens, eh? I els seus pares tampoc perquè no li diuen res", em diu el Llibert en veu baixa mentre em mira amb les seves ulleres de sol posades. Res de nou. Des que hem arribat que es pregunta per què s'enganxen els granets de sorra a la platja. "Perquè a la platja hi ha aigua i sorra, fill. No hi pensis. Juga-hi."

Cremes solars de factor 50 protegeixen uns cossos blancs, blanquíssims d'unes nenes del darrere que amb perfecte accent anglès diuen als seus pares: "Oh my God, the water is absolutely freezy!". El pare els fa treure la sorra de les cames per a seguir untant amb crema les seves delicades pells. Ara mateix llueix un sol espetegant.

Panxes, panxots, panxuts enlaire i castells de sorra fets amb gots de plàstic, restes d'alguna festa d'ahir, jeuen a la mateixa sorra, avui de color beige amb la mar salada d'un aigua color turquesa de fons.

Hi ha parasols de tots colors i venta un xic. Aquests dies el nostre s'ha quedat al cotxe, a l'aparcament del Prat, i m'estic torrant més del compte. Crec que en un no res m'arrauliré sota l'ombra del xiringuito amb una cervesa fresqueta -glaçada- que anirà coll avall.

Mentre teclejo en digital s'ensorra un peu deu centímetres per sota l'arena i una veu baixeta em demana ara que acabi de cobrir-se'l amb el meu peu. Paro d'escriure per fer-li-ho.

(Probablement aquest post sembli inacabat. Imperfecte. Poc rodó. Ho és, i així és com el vull deixar. Hi ha accions de la nostra existència que romanen interrompudes i inacabades en el temps, en l'espai. Normalment, vull dir, poques vegades pensem en el final de les coses, bàsicament, perquè la vida no és cap conte. En aquest cas, un migdia d'agost, xafogós migdia d'agost, la meva vida transcorria a la Cala Molins de Mallorca mentre descrivia des del mòbil allò que veia. Allò que escoltava. Allò que m'envoltava.) 

a tu que encara despertes

A tu que encara despertes. A tu que potser ja dorms. A les nits que somiava estius. Als hiverns que guardava dies. A les passes que ja no tornen. Als verds que es fan ombra. Als grisos que fugen del Sol. A les onades que rumoregen costes. A la mitjanit que ara s’acosta i a la matinada que li segueix. Al neguit quan és passat. Al present quan es fa tranquil. Als armaris plens de cotons i a les llanes resguardades. A les olors congelades. A la llum quan es fa claror i als capvespres que es queden. A tu que encara despertes. A tu que potser ja dorms.